Orfisme, Pitagorisme i Xenòfanes: Pensament i Crítica Antiga

L'Orfisme i el Pitagorisme: Misticisme i Harmonia

L’orfisme, una de les principals religions mistèriques, es basava en els mites d'Orfeu i en la creença en la reencarnació (metempsicosi). Promovia la idea de la purificació de l'ànima per alliberar-la del cicle de renaixements. L'orfisme influeix en el moviment pitagòric, ja que aquest també comparteix la idea de la reencarnació i busca la purificació de l’ànima, però mitjançant l’estudi dels nombres, la música i la disciplina intel·lectual.

La Metempsicosi i la Transmigració de l'Ànima

La metempsicosi és la creença en la transmigració de les ànimes, és a dir, que després de la mort, l'ànima no desapareix, sinó que es reencarna en un altre cos, sigui humà, animal o fins i tot vegetal.

La transmigració de l'ànima neix de la necessitat d'expiar els errors i les accions incorrectes que s'han comès al llarg d'una vida. Aquest procés implica passar per successives reencarnacions, que permeten a l'ànima purificar-se i, finalment, alliberar-se de la cadena cíclica de la reencarnació. La idea de justícia divina és central: tot acte ha de tenir conseqüències, ja sigui en aquesta vida o en una futura, assegurant que cada acció sigui compensada per restablir l'equilibri moral i còsmic.

L'Expiació i l'Ordre Còsmic

L’expiació és el procés mitjançant el qual l’ànima es purifica dels pecats o errors comesos. En la cosmovisió d’Anaximandre, aquesta idea es vincula amb la noció de l’ordre natural: tot desequilibri (adikia) ha de ser reparat per restablir la justícia còsmica. Així com l’ànima busca expiar les seves faltes, l’univers també busca restablir l’harmonia quan aquesta es trenca.

L'Harmonia Pitagòrica i la Salvació de l'Ànima

La noció d’harmonia és fonamental per als pitagòrics perquè veien l’univers com una unitat ordenada, regida per proporcions numèriques. Aquesta harmonia es manifesta en tots els aspectes de la realitat: des de les relacions musicals fins a les estructures còsmiques.

L'ànima es pot salvar per la via intel·lectual mitjançant l’estudi de les matemàtiques i la contemplació de l’ordre universal. Aquesta recerca porta a l’ànima a una connexió amb el diví i a un estat de purificació.

La theoria és la contemplació amb una voluntat d’entendre. Per als pitagòrics, era una activitat espiritual que permetia a l’ànima comprendre l’harmonia còsmica i alinear-se amb ella.

El Descobriment dels Intervals Musicals i l'Ordre Universal

L'intuïció que darrere del cosmos hi ha un ordre o una harmonia sorgeix del descobriment dels intervals musicals. Els pitagòrics van observar que en aquests intervals hi havia una proporcionalitat específica, com ara les proporcions 1:2, 3:2 i 4:3. Aquestes proporcions representaven un patró harmònic que es podia aplicar més enllà de la música, establint uns principis generals que reduïen tota la realitat a proporcions numèriques. Aquest descobriment va tenir una gran influència, ja que alguns autors van afirmar que "el llibre de la naturalesa està escrit en el llenguatge de les matemàtiques". Això implica que, per entendre els fenòmens naturals, cal aprendre i dominar aquest llenguatge numèric, ja que és la clau per comprendre la naturalesa.

L'Harmonia de les Esferes i la Cosmologia Pitagòrica

Segons els pitagòrics, els moviments dels astres produïen un so celestial conegut com l'harmonia de les esferes. Es creia que aquest so, que naixia de les proporcions harmòniques en els moviments dels cossos celestes, no era percebut per nosaltres perquè hem nascut amb ell i l’hem interioritzat com a part de la nostra existència.

A més, per mantenir la coherència amb la creença que l’univers havia de reflectir la perfecció del número 10, van concebre l’existència de dos cossos celestes addicionals: el foc central i l’anti-Terra. D’aquesta manera, amb aquests planetes imaginaris, el total arribava a 10, el número considerat símbol de plenitud i perfecció en la seva cosmologia, representat també per la tetractys.

La Tetractys i el Nombre 10: Símbols de Perfecció

La tetractys és una figura triangular formada per 10 punts disposats en quatre files: 1, 2, 3 i 4. Aquesta figura simbolitza l’harmonia i la perfecció còsmica, ja que conté les proporcions fonamentals de la música i de la natura.

El nombre 10 és considerat la plenitud perquè és la suma dels quatre primers nombres (1 + 2 + 3 + 4) i representa l’ordre complet de l’univers.

Els cossos sòlids del món físic es generen a partir de les proporcions geomètriques i dels nombres, que defineixen les formes bàsiques de la natura.

Xenòfanes de Colofó: Crítica i Nova Teologia

Xenòfanes i els Milesis: Ruptura amb el Paradigma Mític

La relació essencial rau en la seva ruptura amb el paradigma mític per interpretar el món. Els milesis, com Tales, Anaximandre i Anaxímenes, van inaugurar una aproximació racional i sistemàtica per determinar l’"àrkhé", el principi fonamental de la realitat. Xenòfanes comparteix aquesta transició, però a través d’una crítica incisiva i burlesca a les concepcions tradicionals dels déus, considerant-les projeccions humanes carregades de limitacions morals. Amb això, participa en l’alliberament del pensament cap a una explicació més filosòfica i menys supersticiosa de l’univers.

Vida i Obra de Xenòfanes de Colofó

Xenòfanes de Colofó (c. 570-478 aC) fou un filòsof i poeta itinerant, nascut a Jònia, que va emigrar a la Magna Grècia, probablement a Elea. Els seus escrits, principalment elegies i sàtires poètiques, es conserven en forma fragmentària. Aquestes obres destaquen per la seva càrrega crítica, tant envers les tradicions religioses com envers els postulats filosòfics contemporanis. Les seves reflexions giren al voltant d’una metafísica innovadora i una teologia radicalment diferent.

Objectiu Principal del Pensament de Xenòfanes

El pensament de Xenòfanes busca transcendir les creences tradicionals en favor d’una comprensió filosòfica i racional del diví. El seu objectiu principal consisteix a desmuntar les concepcions antropomòrfiques de la divinitat i substituir-les per una noció més abstracta i metafísica, basada en l’ordre universal i la perfecció. Aquesta empresa filosòfica reivindica l’observació crítica i la recerca constant de la veritat com a camins per assolir el coneixement.

Pensament de Xenòfanes: Crítica i Proposta

El pensament de Xenòfanes es pot organitzar en dues parts principals:

• Crítica: Refuta la imatge dels déus antropomòrfics d’Homer i Hesíode, denunciant que els atribueixen passions i defectes humans, com la violència, l’engany i la immoralitat.

• Propositiva: En contraposició, planteja una concepció radicalment diferent d’una divinitat única, immutable, omnipresent i perfectament racional. Aquesta visió transcendeix les limitacions humanes i proposa una estructura metafísica coherent amb l’ordre còsmic.

Xenòfanes: Religiositat i Crítica als Déus Homèrics

Xenòfanes no pot ser considerat religiós, ja que qüestiona les bases de la religiositat tradicional. No nega l’existència del diví, però s’oposa a les representacions antropomòrfiques dels déus. Es queixa que aquestes representacions són reductives i moralment pernicioses, atès que els déus homèrics són descrits amb vicis i passions humanes que fomenten models ètics dubtosos per a la societat.

Antropomorfisme i la Crítica de Xenòfanes

L’antropomorfisme és la tendència a atribuir característiques humanes a éssers divins. Xenòfanes el ridiculitza amb exemples contundents, com el seu comentari irònic: si els bous o els cavalls tinguessin la capacitat de representar déus, els dibuixarien a la seva imatge; els bous els farien semblants a bous i els cavalls, a cavalls. Així desmunta la validesa de les projeccions humanes en la creació d’un panteó.

Influència Moral de la Imatge Divina

Segons Xenòfanes, la imatge dels déus exerceix una influència directa sobre la moralitat col·lectiva. Quan les divinitats es representen amb defectes humans, com ara la venjança, la luxúria o l’orgull, aquestes característiques poden ser percebudes com a justificables i fins i tot aspiracionals per part dels individus. Així, una concepció inadequada del diví pot fomentar un comportament social corrupte.

La Divinitat de Xenòfanes: Una Visió Revolucionària

Xenòfanes proposa una concepció revolucionària d’una divinitat única, immòbil, immutable, omnipresent i omniscient. Aquest déu no posseeix trets humans ni pateix passions; governa l’univers exclusivament a través del seu pensament, reflectint una perfecció absoluta i un ideal metafísic que transcendeix qualsevol representació material.

Conductes Apropiades Segons la Divinitat de Xenòfanes

D’acord amb la noció superior de divinitat que defensa Xenòfanes, les conductes adequades són aquelles guiades per la recerca de la veritat, l’exercici de la saviesa i el manteniment de l’ordre moral. Critica la superstició i rebutja qualsevol emulació d’un comportament diví que perpetuï les passions humanes.

Atributs de la Divinitat de Xenòfanes: Unitat i Perfecció

Xenòfanes concep la divinitat com una entitat única, esfèrica i immòbil perquè aquesta forma simbolitza la perfecció i la completitud, lliure de divisió o canvi. Als fragments 173-175, defensa que aquest déu roman immutable i governa tot l’univers exclusivament amb la força del seu pensament, sense necessitat d’acció física.

Govern d'una Divinitat Immòbil en un Cosmos Dinàmic

La divinitat immòbil de Xenòfanes exerceix el seu domini a través de la seva omnipotència i omnisciència. No necessita moviment físic, ja que la seva ment totpoderosa genera i sosté l’ordre universal. Aquesta concepció transcendeix les limitacions materials i exemplifica la perfecció metafísica.