Opus Romans i Vocabulari d'Arquitectura Antiga

DEFINICIONS: Opus Romans

Opus mixtum, compositum o vagecum

Opus mixtum, compositum o vagecum: Combina diferents aparells en un mateix mur. S'hi barreja opus reticulatum i opus latericium als angles i costats, i opus vittatum i opus testaceum a la resta de l'estructura.

Opus monspelliensis

Opus monspelliensis: Aparell que es va utilitzar principalment en època romana a la regió de Montpeller. Alterna filades de carreus amples i estrets.

Opus piscatum

Opus piscatum: Aparell realitzat disposant maons o pedres planes inclinades a uns 45°, que canvien de sentit en cada capa successiva.

Opus quadratum

Opus quadratum: Tècnica romana de construcció mural que utilitza blocs de pedra paral·lelepipèdics (els més grans, de 70 × 40 × 40 cm) en filades de carreus horitzontals.

Opus reticulatum

Opus reticulatum: Aparell fet de petits carreus romboïdals, d'uns 15 cm de costat, posats fent una mena de xarxa o escacat. La forma precedent, amb peces més irregulars, és coneguda com a opus quasi reticulatum.

Opus sectile

Opus sectile (literalment, 'obra tallada'): Realitzat amb plaquetes de marbre o de pedres de color, de vegades de vidres de color, tallades i ajuntades de manera que constitueixin un dibuix sovint figuratiu, fent una mena de mosaic.

Opus signinum

Opus signinum: Morter romà impermeable fet amb una barreja de calç, aigua, sorra de riu, pols de terrissa i, de vegades, putzolana (=materials silicis o aluminisilicis a partir dels quals es produïa històricament el ciment, des de l'antiguitat Romana fins a la invenció del ciment Portland al segle XIX. Avui dia el ciment putzolànic es considera un ecomaterial).

Opus siliceum o aparell poligonal

Opus siliceum o aparell poligonal: Tècnica constructiva antiga, utilitzada a la Itàlia central entre els segles VI i I aC i també en altres èpoques, caracteritzada per la superposició de grans blocs de pedra, a penes tallats, de vegades de grans dimensions, units sense morter: és el mateix pes de les pedres el que assegura l'estabilitat de l'estructura.

Opus spicatum

Opus spicatum (de spica, 'espiga'): Realitzat amb maons o pedres planes posades inclinades i disposades alternativament en forma d'espiga. La juntura entre les capes successives no és horitzontal i rectilínia com en l'opus piscatum, sinó que fa ziga-zaga.

Opus tessellatum

Opus tessellatum (de tessella, 'cub, dau'): És la forma corrent de mosaic romà.

Opus testaceum

Opus testaceum (de testa, 'maó cuit'): Aparell romà fet amb maons cuits al forn. Aquest terme sovint s'utilitza com a sinònim de l'opus latericium, tot i que la diferència entre l'un i l'altre és l'ús de maons crus (lateres) i cuits (testae).

Opus vermiculatum

Opus vermiculatum (de vermiculus, 'cuc'): Tècnica antiga de mosaic que forma línies sinuoses, pròpies del dibuix figuratiu.

Opus vittatum

Opus vittatum (literalment, 'obra amb vetes'): Aparell romà antic fet de petits carreus rectangulars, disposats en filades regulars alternes.

Opus africanum

Opus africanum: Tècnica de construcció utilitzada a l'Àfrica del Nord durant l'Antiguitat, de l'època púnica a la romana. Es caracteritza per l'alternança de carreus i maons disposats horitzontalment amb pilars de pedra verticals.

Opus arcuatum

Opus arcuatum: Estructura vertical de sustentació formada per una successió d'arcs que es disposa en un sol ordre o en diversos ordres superposats.

Opus caementicium

Opus caementicium (de caementum, pedra sense tallar, runa): Aparell fet de morter i de pedres de tota mena (runa, per exemple) i que té l'aspecte del formigó.

Opus craticium

Opus craticium (de craticius, 'engraellat, enreixat'): Tècnica de construcció dels murs a l'època romana semblant a l'entramat de fusta.

Opus incertum

Opus incertum: Aparell realitzat amb carreus de dimensions i forma irregulars.

Opus insertum

Opus insertum: Aparell format per filades de carreus que són tots de la mateixa alçada.

Opus latericium

Opus latericium (de later, maó cru): Aparell romà feta amb maons crus, deixats assecar al sol.

VOCABULARI: Arquitectura i Art Romà

Amfipròstil

Amfipròstil: Temple grec que presenta a les façanes menors dos pòrtics amb columnes.

Amfiteatre

Amfiteatre: Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea). L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere). A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiadors; lluites entre feres o la seva cacera (venatio); i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital (vivicomburium). Molt excepcionalment en alguns amfiteatres també tenien lloc petites batalles navals entre petits vaixells (dites naumàquia) omplint l'arena d'aigua.

Aqueducte

Aqueducte: Era un conducte artificial que permetia transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d’arcs aeris. De totes maneres el terme s’aplica sobretot a aquests últims. Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l’aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al principi de tot un dic emmagatzemava l’aigua i en regulava el cabal. Quan l’aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canelons. Els primers en rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d’aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es distribuïa entre particulars.

Exemples: Pont de les Ferreres (Tarragona), Aqüeducte de Segòvia

Basílica

Basílica: Estructura arquitectònica de planta rectangular d'origen romà que tenia una funció econòmica i jurídica, però més tard va ser triat com a model per als temples cristians. El seu nom té origen en el llatí basilica i deriva del grec: basilike que significa “casa reial”. L'edifici originalment servia per a les transaccions comercials a gran escala i era com una mena de jutjat. Els seus orígens són d'època Republicana.

Té una planta i pot estar format per 3 o 5 naus. A la central, més gran que les laterals, s'hi poden obrir galeries de finestres. El sostre solia ser pla i de fusta i per això es va construir de pedra més tard. Té els dos costats curts plans i a la llarga s'afegirà una exedra (és un espai semicircular, cobert per una semicúpula, que acostuma a sobresortir del mur d'un edifici) semicircular a un dels costats.

Caracteritzades per una elevada nau central amb una llanterna com a coberta i un absis semicircular al fons, les naus laterals són més baixes, sovint van precedides d'un nàrtex i un atri. Edifici utilitzat com a tribunal en l'antiga Roma, caracteritzat per una elevada nau central il·luminada per una llanterna central i una estrada en un absis semicircular.

Bust

Bust:

• Escultura o pintura del cap i part superior del tòrax.
• Pit de la dona.
• Part superior del cos humà.

Arc de Triomf

Arc de Triomf: L'arc de triomf és un monument típic de l'arquitectura romana en forma d'arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d'aquí el seu nom; els més antics són del segle I de la nostra era, i es troben a Itàlia. Normalment constituïen l'entrada monumental a les ciutats. Acostumen a tenir un arc, i alguns arriben als tres. D'aquesta època destaquen els arcs de Titus i Constantí, a Roma, i a casa nostra l'arc de Berà al Tarragonès i l'arc de Cabanes a la Plana Alta.

ATRI

ATRI: Pati interior, generalment, voltat de pòrtics, al voltant del qual s'obrien les distintes cambres, especialment en les cases romanes de tradició etrusca. Exemple: La casa del poeta tràgic de Pompeia.

Conjunt de materials en volta gòtica

Conjunt de materials en volta gòtica: Conjunt de materials, com pedres o dovelles, amb els quals s'omplen els espais lliures entre els arcs d'una volta gòtica de creueria i que constitueixen la seva coberta.

Cànon

Cànon: El cànon és una representació en la pintura, escultura, arquitectura... Permet obtenir una harmonia en les parts de l'obra gràcies a l'ordre, la mesura i la proporció.

Cera perduda

Cera perduda: Procediment per obtenir escultures de metall mitjançant un motlle de cera. El motlle es cobreix d’un material tou que es solidifica. Una vegada posat al forn, la cera es fon i surt per uns orificis fets al motlle amb aquesta finalitat. Al lloc que ocupava s’hi injecta metall fos, que adopta la forma exacta del motlle.

Exemples: Els guerrers de Riace i Auriga de Delfos

Bibliografia: Extret del llibre d'Història de l’Art.

Circ

Circ: Construcció que els antics romans destinaven a certs espectacles, especialment a les carreres de carros i a les de cavalls. Exemples: Circ Màxim, Circ romà de Tàrraco.

Columna toscana

Columna toscana: La columna toscana, a diferència de la dòrica grega, es recolza sobre una base (i aquesta, sobre un podi).

Cúpula

Cúpula: Sostre en forma de mitja esfera que cobreix un espai circular o poligonal, generalment en edificis majestuosos i esglésies.

Exemples: Basílica de Sant Pere del Vaticà, Panteó de Roma i museu Biosphère de Montreal (cúpula geodèsica)