Oposició i moviments contra la dictadura a Espanya

OPOSICIÓ

Davant del fracàs de les idees tecnòcrates el govern endureix la repressió contra tots aquells que pertorbaven la pau social o política. De manera que tornen les detencions, la violència, l’actuació de la policia, etc.

De fet, l’any 70 té lloc un consell de guerra a Burgos en el qual es van dictar nou penes de mort contra 16 militars d’ETA, la qual cosa va provocar una forta onada de protestes no sols a Espanya sinó també a l’exterior.

Davant d’aquesta pressió Franco va traspassar les condemnes a mort per la cadena perpètua i va exercir el dret de gràcia però el govern continuava amb la mateixa repressió.

Un altre fet que suposà un colp molt dur per al govern de Franco fou l’abandonament parcial de l’Església catòlica ja que a partir dels anys 60 les crítiques augmenten, espacialment a partir del Concili Vaticà II on es demanava una obertura cap a la democràcia. Així, veiem un distanciament entre Franco i l’Església que cada cop se li oposa més i més.

Per acabar de complicar-ho més el que havia de ser el successor de Franco, Luís Carrero Blanco, va ser assassinat per ETA el 20 de novembre de 1973. Recordem que el 1969 Franco havia elegit a Joan Carles com a futur rei d’Espanya però aquest era una simple “titella” ja que qui realment governaria i dirigiria Espanya seria Carrero.

L’any 70 es caracteritza per imposició dels immobilistes sobre els aperturistes i per la repressió i intransigència immobilista del govern degut a un augment de de l’oposició.

Per una altra banda, cada cop veiem més conflictivitat la qual assoleix el seu màxim a partir dels anys 70, la qual cosa provocarà una repressió duríssima del règim i assistirem a la politització (reivindicacions socials de la mà de les reivindicacions polítiques). Això juntament amb l’estat de salut dèbil de Franco erosionaran cada cop més la dictadura.

MOVIMENTS EN CONTRA DE LA DICTADURA

ÄConflictivitat social.

Durant els anys 60 les protestes dels treballadors van a més, la qual cosa suposa un focus de tensió social. Per tal d’aconseguir millores laborals, a Asturies, el País Basc, Barcelona... es van organitzar diverses vagues. Per la seva banda, el moviment obrer també agarra força però aquesta vegada apareix desvinculat de les organitzacions sindicals de les preguera. A més, també naixen nous moviments obrers.

Especialment aquesta lluita s’articularà sobretot al voltant d’una nova organització del Comissions Obreres (CCOO) que es crea a l’any 1962. Aquesta organització actuava de manera clandestina i dintre d’ella cal destacar a per Marcelino Camacho. A més, la CCOO estableix una delegació a una parròquia de Barcelona (1964).

Aquesta organització era independent, democràtica i unitària que busca la lluita reivindicativa social però també incorpora reivindicacions polítiques. Realment va tenir una gran expansió però utilitzà tots els mitjans il·legals per a introduir els seus membres en els sindicats verticals i intentar controlar-los. De fet, durant els anys 70 el sindicalisme creix considerablement.

ÄRevolta estudiantil

Durant molts anys la universitat havia estat reservada per a gent de la alta societat però amb el desenvolupament econòmic, les coses canvien, la classe mitjana també hi pot accedir i les universitats creixen. A més aquets són joves amb idees de llibertat que qüestionen la dictadura i cada cop demanen més drets. Així, els falangistes deixen de controlar les universitats, la qual cosa crea conflictes i tensions.

A Barcelona al 1966 se va crear el sindicat democràtic d’estudiants el qual actuava de manera clandestina. A més, hi veiem una radicalització de postures: cada cop la gent era més reivindicativa i les autoritats, cada cop, utilitzaven més la repressió. Realment els campus eren uns camps de batalla entre les forces policíaques i els estudiants.

Per tant, les universitats espanyoles eren un autèntic caos, així que durant molts d’anys van quedar tancades per evitar conflictes.

MOVIMENT VEINAL

Aquest es fa més present en les grans ciutats (Madrid, València, Barcelona). L’arribada d’immigrants, l’especulació i la construcció de nous barris mancats de serveis (llum, asfalt, col·legis, recollida d’escombraries, etc. ) fan que apareguin conflictes veïnals. En concret, les protestes van dirigides en contra dels Ajuntaments per a millorar les condicions de vida. Aviat, aquest moviment veïnal adquireix un caràcter reivindicatiu (llibertats sindicals, d’associació, de premsa, etc.). A més es destapen moltes irregularitats, especulacions, etc. que havien enriquit a molts durant anys.