Oposició al Franquisme: Moviments Socials i Polítics (1960-1975)

Malgrat el creixement econòmic i el canvi social de les dècades del 1960 i 1970, també va augmentar la conflictivitat social. L'extensió de les mobilitzacions a sectors més amplis de la població va permetre a l'oposició antifranquista erosionar el suport social de la dictadura.

Moviments Socials d'Oposició

La protesta dels treballadors va ser el focus de tensió social principal a partir de la dècada del 1960, amb un augment de la intensitat de les vagues i de les reivindicacions obreres. Entre 1960 i 1975, els conflictes laborals van créixer considerablement, especialment a zones amb una tradició sindical i reivindicativa arrelada, com Astúries, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia, però també a Madrid, Pamplona, Ferrol, etc. La majoria d'aquests conflictes tenien l'origen en qüestions laborals, però molts es van polititzar perquè les autoritats franquistes no reconeixien el dret de vaga i consideraven les protestes laborals un problema d'ordre públic.

La conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d'un sindicalisme al marge de l'oficial. El 1964, van néixer a Barcelona les Comissions Obreres (CCOO), un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (salaris, condicions de treball, etc.) i la lluita política (llibertat sindical, drets civils, etc.). La nova organització combinava l'acció il·legal, com les vagues, amb la legal, aprofitant l'elecció d'enllaços sindicals per ocupar part de l'estructura del sindicat franquista.

El moviment estudiantil, a partir de la dècada del 1960, va manifestar clarament el seu ideari antifranquista. El 1966, estudiants de la Universitat de Barcelona van crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià. Aquest sindicat va aconseguir anul·lar el sindicat oficial (SEU) i va ser dinamitzador de la protesta estudiantil dels anys següents.

A la dècada del 1970 van sorgir més moviments socials, entre els quals van destacar els moviments de les organitzacions veïnals als barris populars de les grans ciutats. Eren associacions de veïns impulsades per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida per a uns barris desatesos per l'administració.

Una part de l'Església Catòlica va tenir actituds crítiques amb la dictadura. Un exemple van ser les declaracions de l'abat de Montserrat (1964). Una part de la jerarquia eclesiàstica es va distanciar del règim i es van expandir actituds antifranquistes entre els capellans, especialment els més joves.

La reivindicació democràtica va arribar també a les files de l'exèrcit, on un grup d'oficials van crear la Unió Militar Democràtica (UMD).

Grups Polítics Antifranquistes

L'extensió de la conflictivitat social va propiciar el creixement i la recomposició de l'oposició política al franquisme. Els partits polítics van renovar els seus dirigents i les seves activitats i van estendre la influència entre diferents sectors socials.

• Catalunya:
  • Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC): va aconseguir una implantació social considerable gràcies a una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions de masses (CCOO, associacions d'estudiants, moviments veïnals, etc.).
  • Front Obrer de Catalunya (FOC).
  • Altres grups polítics van mantenir una presència testimonial, com la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), el Front Nacional de Catalunya (FNC) i Esquerra Republicana (ERC).
  • El 1974 va néixer un altre partit catalanista de centre, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
• Espanya:
  • Partit Comunista d'Espanya (PCE).
  • Partido Socialista Obrero Español (PSOE).

L'oposició moderada estava representada per la democràcia cristiana, amb poca base social però amb alguns líders de prestigi. El 1962, el PSOE va participar en el IV Congrés del Moviment Europeu, que el franquisme anomenà "el contuberni de Munic"; allà l'oposició clandestina i alguns dissidents del règim van coincidir a reivindicar la necessitat d'una Espanya democràtica.

• País Basc:
  • El Partit Nacionalista Basc (PNB) mantenia la seva estructura.
  • Creació d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA) el 1959. Aquesta organització, amb una barreja d'idees socialitzants i de nacionalisme radical, va propugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme a partir de 1968.

Represa Cultural a Catalunya

A Catalunya, la reivindicació de l'ús de la llengua catalana va donar lloc a una represa cultural que va aprofitar una certa tolerància del règim. Així va emergir un moviment cívic catalanista que va comportar l'aparició de les primeres revistes en català (Serra d'Or) i la creació i consolidació d'entitats (Òmnium Cultural), projectes culturals, editorials, etc.

Però el fenomen amb una incidència més gran va ser la Nova Cançó catalana (Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, etc.). Aquest moviment de recuperació cultural va anar acompanyat de campanyes reivindicatives en defensa de la catalanitat i de les llibertats democràtiques. Van tenir un ressò especial els Fets del Palau de la Música de Barcelona (1960), on alguns dirigents van ser detinguts, acusats de repartir fulls de mà i entonar cançons catalanistes; també van tenir molta transcendència les campanyes "Volem bisbes catalans" i "Català a l'escola".