Obres Mestres del Barroc Italià: Anàlisi i Context

Apol·lo i Dafne de Bernini

Fitxa tècnica

Conjunt escultòric de Gian Lorenzo Bernini, d'estil barroc. El seu material és el marbre i la seva tècnica és la talla. Es troba a la Galeria Borghese de Roma.

Context històric

Al segle XVII, la Pau de Westfàlia, que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys, va provocar una crisi en la monarquia dels Àustries i un ascens en la dels Borbons. A més, van començar a sorgir esquerdes en la cadena que unia les diferents variants de la religió catòlica, que s'allunyaren de les directrius de l'Església de Roma. Des d'aquest moment, el Papa, amb la necessitat de demostrar la superioritat del catolicisme sobre els calvinistes i els protestants, va fer de l'estil barroc l'art que demostrava el poder de l'Església de Roma i del Papat. Aquest nou estil va ser adoptat per Lluís XIV, monarca que el va convertir en l'expressió de la monarquia absoluta, de tot el poder que concentrava en la seva persona. En l'estil Barroc es conserven els principis de la raó, la ciència i el coneixement com a fonts d'inspiració.

L'encàrrec d'aquesta escultura el va fer el cardenal Borghese. Bernini va aprendre l'ofici d'escultor del seu pare i va ser ell qui el va posar en contacte amb Borghese. Bernini va tenir a favor els diferents papes, cosa que li va permetre mostrar tota la seva destresa en l'arquitectura i l'escultura.

Característiques estilístiques

• Temàtica mitològica: s'hi representa el mite d'Apol·lo i Dafne.
• Observació circular: el conjunt escultòric ha d'observar-se circularment. Si s'observa des de la part del darrere, la figura de Dafne queda oculta i tan sols es pot identificar l'arbre en el qual es converteix, el llorer. D'aquesta manera, girant al voltant de l'estàtua es té una visió en el temps de la metamorfosi de la nimfa.
• Moviment: domina el moviment a partir de les línies corbes i diagonals que formen el conjunt.
• Anatomia: estudi anatòmic detallat del cos, especialment a les articulacions de les extremitats.
• Expressivitat: els rostres expressen sentiments. El rostre de Dafne està molt ben definit i expressa patiment, mentre que Apol·lo no mostra una expressió clara, la qual cosa crea un contrast d'actituds.
• Detallisme: gran atenció al detall en els plecs de la roba i els pentinats.
• Textures: joc de textures aconseguit a partir del marbre.
• Llum i clarobscur: estudi acurat de la llum, creant efectes de clarobscur amb els angles, contraangles i els plecs de la roba.

Iconografia

Bernini captura el mite d'Apol·lo i Dafne seguint un passatge de Les Metamorfosis d'Ovidi, representant el moment en què la nimfa Dafne, gràcies a l'ajut del seu pare, es converteix en llorer per tal d'escapolir-se de la persecució del déu. Des d'aquest moment, Apol·lo va convertir el llorer en el seu arbre sagrat. Aquest mite il·lustra l'origen d'un dels símbols típics del déu: la corona de llorer.

Sant Carlo alle Quattro Fontane de Borromini

Fitxa tècnica

Obra arquitectònica dissenyada per Francesco Borromini, d'estil barroc (segle XVII). Va ser construïda en dues etapes: primer, l'església i el claustre, i per altra banda, la façana. El sistema constructiu és arquitravat i voltat, i el material utilitzat és el maó i l'estuc. Es troba a Roma i va ser construïda per ordre del Procurador General dels Trinitaris Descalços, un orde espanyol que volia tenir seu a Roma.

Context històric

Borromini, l'arquitecte de l'església, va treballar a les ordres de Bernini, l'arquitecte de la columnata de Sant Pere del Vaticà. El projecte de Sant Carlo va ser el primer projecte important que va rebre Borromini i en el qual va expressar el seu concepte arquitectònic, basat en el moviment ondulant tant en planta com en alçat.

Característiques estilístiques

Borromini treballava a partir de formes geomètriques. El seu estil està basat en el joc de la corba, la contracorba i l'el·lipsi, formes que generen sensació de moviment. L'església de Sant Carlo va ser un projecte difícil a causa del seu espai, molt irregular i reduït.

Façana

Borromini estructura la façana en dos pisos, separats per un arquitrau i una cornisa, però de formes ondulades. Els dos pisos es divideixen en tres carrers delimitats per contundents columnes d'estil compost (corinti i jònic). Tota la façana és moviment pel joc de llums i ombres que generen els diferents elements arquitectònics. El cos central es remarca dels laterals també per l'ornamentació: sobre la porta d'entrada hi ha el nínxol amb la imatge de sant Carlo Borromeo sota les ales de dos querubins. Al pis superior, una barana ondulada en simetria amb la cornisa trenca la verticalitat de la porta, coronada per un medalló.

Planta

La planta presenta una forma de dos triangles equilàters units per la base. Dins dels triangles, s'insereixen dues circumferències. Les tangents d'aquestes circumferències serveixen com a arcs externs d'una el·lipsi flexible, que dibuixa el ritme de la planta.

Cúpula

Vista en alçat, Sant Carlo destaca per la cúpula ovalada que descansa sobre quatre petxines. Està decorada amb un laberint de cassetons de forma octogonal, hexagonal i de creu grega. La mida dels cassetons va disminuint a mesura que s'apropa a la llanterna, seguint les lleis de la perspectiva. Amb la llum que entra de la llanterna i la decoració dels cassetons, s'aconsegueix crear la sensació d'una cúpula flotant.

Claustre

El claustre es construeix a partir d'un rectangle. Al pis inferior s'utilitzen columnes toscanes i arcs pal·ladians (de Palladio), amb un entaulament de forma octogonal irregular. Al pis superior s'utilitza una columnata toscana de menor mida amb arquitrau i una balustrada (invertida).

Iconografia

L'obra de Borromini va ser ràpidament reconeguda per distribuir l'espai en un lloc tan reduït, aconseguint equilibri i moviment. Els Trinitaris Descalços, que van encarregar l'obra, eren una congregació monàstica pobra i austera, dedicada a alliberar presos cristians. Alemanys, flamencs, francesos, italians i espanyols van demanar a Borromini els plànols de la seva obra. L'èxit d'aquesta primera obra en solitari no li va servir per evitar el suïcidi.

La mort de la Mare de Déu de Caravaggio

Fitxa tècnica

L'autor d'aquesta obra és Michelangelo Merisi da Caravaggio. És una obra d'estil barroc. La tècnica és oli sobre tela i va ser pintada a Itàlia. Actualment es troba al Museu del Louvre, a París.

Context històric

L'estil barroc va sorgir a principis del segle XVII a Itàlia, després del Concili de Trento. D'aquí es va estendre a la major part d'Europa. L'estil barroc es va dirigir no només a les elits, sinó també al poble illetrat. Així, en pintura i arquitectura es caracteritza per una abundant ornamentació, la qual cosa suposa una ruptura amb el Renaixement. Itàlia va assentar les bases d'aquesta nova estètica i va exercir un paper d'avantguarda. L'Església Catòlica, amb seu a Roma, va ser la que més va influir, i la realització del traçat urbanístic de la ciutat requeria tota mena d'artistes i artesans. La Contrareforma havia de decorar les seves noves esglésies, i Caravaggio va ser un dels artistes triats per a aquesta feina, convertint-se en el principal representant de la pintura barroca italiana. Diverses de les seves obres no van tenir una bona acceptació, ni per part dels clients ni del públic de Roma, a causa de la seva extremada naturalitat en la representació de personatges i d'escenes sagrades. Caravaggio va ser una gran influència per a Rembrandt i Velázquez.

Característiques

• Temàtica religiosa: s'hi representa la mort de la Mare de Déu.
• Naturalisme: busca reflectir la realitat humana d'una escena divina. L'escena presenta el moment immediatament posterior a la mort de la Mare de Déu; la jove Magdalena i onze apòstols ploren al seu voltant, mostrant el seu dolor.
• Composició: el quadre s'estructura en tres parts horitzontals amb importància descendent: la superior, ocupada per les cortines vermelles que fan que l'escena sembli una obra de teatre; la intermèdia, que correspon al cos de la Verge i les figures dels apòstols; i la inferior, on es troba la figura de la Magdalena. Caravaggio utilitza les diagonals, com es pot veure en la línia que conforma el cap dels apòstols, el cortinatge i el raig de llum, i en la diagonal que talla transversalment les anteriors, formada pel cos de la Verge. El pintor utilitza una barreja de recursos per centrar el focus d'atenció de l'espectador en la protagonista temàtica del quadre, la Verge. Aquests recursos són: la disposició en diagonal i horitzontal que contrasta amb la progressiva verticalitat de les figures dels apòstols; el color vermell del vestit, accentuat pel cortinatge del mateix color que s'allarga fins a cobrir la Verge; i la il·luminació del quadre.
• Llum (Tenebrisme): l'estudi de la llum és molt acurat. Un raig de claror il·lumina el cos de la Verge, mentre que el fons del quadre roman en la foscor, creant una gran expressivitat a través del tenebrisme.
• Color: predomina el color sobre la línia. Dominen els colors càlids, amb una gamma cromàtica basada en els vermells.
• Realisme: la representació dels personatges és molt realista. Presenta gent vulgar i no éssers idealitzats, ja que el pintor utilitzava com a models persones de les tavernes.

Iconografia

Presenta l'escena religiosa de la mort de la Verge Maria, acompanyada d'onze apòstols i Maria Magdalena. Caravaggio va utilitzar el cadàver d'una prostituta ofegada per representar la Verge, cosa que va provocar el rebuig de l'església de Santa Maria della Scala, la qual li havia encarregat el quadre. Finalment, el quadre el va comprar el pintor Rubens.