Obres Mestres del Barroc: Anàlisi d'Art i Arquitectura del Segle XVII

San Carlino alle Quattro Fontane

Roma, 1640, és una època influenciada per tres fets importants: les monarquies absolutes, la Contrareforma i l’auge de la burgesia, amb una gran exaltació religiosa. Borromini, un dels arquitectes més importants del Barroc italià, es destaca per la seva innovació i per utilitzar formes noves i expressives, allunyant-se del classicisme. Va crear obres amb efectes espectaculars, jugant amb la llum per fer-les més impactants. A part de la San Carlino alle Quattro Fontane, també va dissenyar l’església de Sant’Ivo alla Sapienza.

L’edifici té una planta i façana dissenyades amb línies corbes que es continuen per tot el conjunt, des de la planta fins a la cúpula. Aquestes línies sinuoses unifiquen l’edifici i li donen una sensació de continuïtat. Es combinen formes còncaves i convexes, creant un joc visual que fa que la llum sigui molt important i es presenti de manera dramàtica i teatral. Els murs semblen desmaterialitzar-se, com si fossin moldables. La cúpula és cassetonada, amb cassetons de formes variades que intensifiquen l'efecte de la llum. L’obra és dinàmica i lliure, combinant elements clàssics amb una gran llibertat creativa.

El primer gran treball de Borromini va ser per l'orde dels Trinitaris. A la façana de l’església hi ha escultures dedicades als seus sants protectors, com Sant Carlo Borromeo. L’església té una funció religiosa i també forma part d’un monestir, on Borromini va dissenyar el claustre i l’església. Es diu San Carlino alle Quattro Fontane perquè està dedicada a Sant Carlo Borromeo i hi ha quatre fonts a prop. Aquesta obra va influir molt en l’arquitectura posterior, sobretot en l'arquitectura més lliure i expressiva, gràcies a la manera en què Borromini jugava amb els elements, la llum, els espais i les perspectives.

Palau i Jardins de Versalles

França, 1660, és una etapa de mitjans del segle XVII en què es desenvolupa el Barroc. Aquest estil es pot dividir en tres tipus:

• El vinculat a la Contrareforma.
• El vinculat a la burgesia.
• El vinculat a les monarquies absolutes.

El millor exemple d’una monarquia absoluta és el regnat de Lluís XIV, on la construcció, les dimensions, la simbologia i la disposició dels edificis estaven dissenyats per exaltar la figura del rei. Les monarquies absolutes utilitzaven el Barroc com a eina per augmentar el seu poder, amb l'art convertint-se en una forma de propaganda per demostrar la grandesa i la legitimitat divina dels reis. Aquest període també és un exemple de classicisme francès, amb un Barroc més clàssic.

El Palau de Versalles és una construcció molt gran que simbolitza el poder absolut de Lluís XIV. Té una arquitectura basada en l'estil clàssic, amb elements com frontons i murs decorats. L'espai està organitzat per mostrar la importància del rei, amb espais privats per a la família reial i altres per a l'administració i recepcions.

Els jardins són immensos, amb fonts i escultures que representen mites, i estan dissenyats per impressionar amb la seva perspectiva i simetria. Hi ha dos palaus dins dels jardins, el Grand Trianon i el Petit Trianon, on es va traslladar Maria Antonieta. Amb més de 700 habitacions, Versalles és el palau més important de les monarquies absolutes del segle XVII.

Versalles va ser originalment un pavelló de caça, però Lluís XIV el va transformar en residència reial i seu de l’administració. És l'exemple més clar de centralització del poder absolut, on tot succeeix al voltant del rei. Estar a prop del monarca era una manera de tenir poder, així que la cort i els funcionaris es van traslladar allà.

La gran mida de l'edifici va generar la creació de manufactures reials per cobrir les necessitats del palau, com la fabricació de mobles i altres productes de luxe. Però amb la Revolució Francesa, París va desplaçar Versalles com a centre de poder i va convertir-se en el nou focus de decisions polítiques.

L'Èxtasi de Santa Teresa de Jesús, Bernini

L'Èxtasi de Santa Teresa de Jesús, una obra mestra de marbre de Bernini, creada cap al 1650 i situada a Roma, és un exemple paradigmàtic del Barroc. Transmet un missatge religiós amb una gran teatralitat i un efecte visual potent, dissenyats per commoure profundament l'espectador.

Bernini és una figura important del Barroc romà. A part de les seves escultures, va dissenyar llocs com la columnata de Sant Pere i va treballar en l'urbanisme de Roma. Les seves obres més conegudes són Apol·lo i Dafne, el David i l'Èxtasi de Santa Teresa.

Les seves escultures es destaquen pel joc de llums i ombres, el volum i el ritme que crea amb les formes. A més, va fusionar l'arquitectura i l'escultura per crear una atmosfera més intensa i dramàtica.

És una escultura de marbre de Bernini que mostra Santa Teresa en un moment de gran èxtasi religiós. L'obra combina arquitectura i escultura, amb elements com la llum i les tires de bronze per simular que ella puja al cel. La família Cornaro observa l'escena des d’un balcó. L'escena transmet molta expressivitat i dramatisme, amb la santa mostrant emocions tan fortes que sembla perdre el control del seu cos. Els plecs de la roba són destacats per crear contrastos amb la llum, augmentant l'efecte visual. La llum entra des d'una finestra superior, reforçant l'impacte de l'escena.

Aquesta escultura va ser encarregada per la família Cornaro perquè volien ser enterrats allà. La protagonista és Santa Teresa, que acabava de ser canonitzada. L'escena sembla un espectacle, com si fos un teatre barroc, on la família Cornaro l'observa. Bernini representa el que Santa Teresa explica en els seus poemes, com la sensació d'una flama que crema i li dona plaer. L'obra té dues lectures: una més física i l'altra espiritual, amb moltes emocions exagerades, que és típic de l'estil barroc.

La Lliçó d'Anatomia del Dr. Nicolaes Tulp

L'obra La Lliçó d'Anatomia del Dr. Nicolaes Tulp de Rembrandt es troba al Mauritshuis de La Haia, i va ser pintada el 1630, a mitjans del segle XVII. Es tracta d'un oli sobre llenç i és un exemple de l'art del Barroc burgès d'Holanda. Rembrandt, un dels grans representants d'aquesta pintura, era conegut per fer molts autoretrats i per la seva capacitat de plasmar les emocions i el caràcter de les persones. En la seva obra, el color té un paper fonamental, utilitzant molts matisos i una gran gradació cromàtica. Aquest enfocament va influir molt en la pintura del segle XIX, especialment en artistes com Goya. Una de les seves obres més importants és La ronda de nit.

L'obra es caracteritza pel realisme i la naturalitat, mostrant un moment puntual i accidental. Predomina el color negre, que es trenca amb la llum blanca dels colls i mànigues, creant un contrast i dinamisme mitjançant el clarobscur. La composició té una diagonal destacada, relacionada amb l'estudi de l'anatomia, i els personatges formen una figura triangular. El punt de vista original i les diagonals aporten dinamisme, mentre que cada figura es presenta de manera individualitzada, trencant amb els retrats de grup.

L'obra va ser encarregada pel gremi de metges i cirurgians com una manera de reivindicar-se. Mostra la importància del Barroc protestant i la burgesia, que tenien diners, però no com la monarquia o l'església. Aquestes persones estaven orgulloses del seu ofici i volien que l'obra mostrés el que feien, no els seus noms.

L'obra també té a veure amb l'Holanda protestant, on es valorava ser ciutadà i tenir un ofici. S'allunya de la simbologia religiosa de la Contrareforma i la monarquia, i posa l'accent en la reivindicació del saber científic, en un moment en què les autòpsies eren limitades o prohibides. Volien mostrar que el que feien era progrés científic, en contrast amb algunes creences religioses.

Les Menines

L'obra Les Menines, pintada el 1650 i ara al Museu del Prado de Madrid, és del Barroc monàrquic. Velázquez, que era pintor de la cort de Felip IV, va ser una gran influència per a molts altres artistes. La seva obra estava dirigida a la família reial i al rei.

L'obra és molt íntima i es va fer més coneguda al segle XIX. Va influir en pintors com Manet i Goya. Tot i que segueix els esquemes del Barroc monàrquic, és molt realista, amb un estil similar al Barroc holandès, mostrant escenes quotidianes i preocupant-se molt pels detalls de la vida diària.

L'obra és un oli sobre llenç de grans dimensions. Apareix la família de Felip IV, amb l'Infanta Margarida al centre, envoltada per les seves dames d'honor. Velázquez es pinta a ell mateix, i els reis es veuen en el reflex d'un mirall.

L'Infanta ocupa el centre de l'obra, i les línies diagonals porten l'atenció cap a ella. Al fons, es veuen els reis i José Nieto, l'aposentador reial.

L'obra utilitza perspectiva matemàtica i perspectiva aèria per crear un efecte realista de llum i espai. Les línies i la llum convergeixen en el centre, on està l'Infanta.

Destaca pel naturalisme extrem i la gran preocupació per la versemblança, que és típic de Velázquez. La gradació cromàtica i el tractament de la llum fan que l'escena sembli molt real. La pinzellada és neta i solta, amb un estil que mostra moviment i dinamisme de manera subtil.

L'obra mostra una escena de la família de Felip IV, pintada per Velázquez com a pintor de la cort. Estava a les habitacions privades del rei i molt valorada. Velázquez pinta aparentment una escena casual amb la família reial, els acompanyants i els reis en el reflex d'un mirall, incloent-se ell mateix. Hi ha debat sobre què pintava Velázquez: alguns diuen que la Infanta Margarida, altres que els reis. Aquesta incertesa crea un joc entre el quadre i l'espectador.

La presència de Velázquez reivindica el seu treball com a pintor i la seva posició propera als reis. El seu vestit luxós i la creu de l'Orde de Sant Jaume reflecteixen la seva distinció. Volia mostrar que la pintura és una disciplina intel·lectual i prestigiosa, com la poesia o l'escriptura. En resum, l'obra reflexiona sobre la pintura i la representació de la realitat.