La Novel·la, Elements Narratius i Autors Catalans Medievals

La Novel·la i els seus Elements Narratius

La novel·la, molt popular des del segle XIX, va ser un gènere menor en la literatura clàssica greco-llatina (segles I i II d.C), amb pocs títols destacats com Dafnis i Cloe (Grec) o El Satiricó i L’Ase d’Or (Llatí). Fins a l’edat medieval, el gènere predominant era el poema èpic. De fet, del segle II fins al segle XII, no es va escriure cap novel·la a Europa.

La facultat de narrar històries és una característica intrínseca dels humans per explicar experiències. En una narració, s’expliquen amb detall i importància els fets, els llocs on passen, els petits detalls...

L’Artifici Literari

Quan s’explica un esdeveniment, és important saber quins detalls s’han de contar i quins no. La narració oral només recull una petita part d’aquests detalls, i la resta, l’hem d’imaginar i entendre nosaltres. És crucial saber triar correctament aquests detalls per tal que cridin l’atenció. L’únic instrument que tenim en la narració oral són les paraules, els gestos, el to de veu... En canvi, en la comunicació escrita, només es pot causar aquest efecte amb les paraules, i gràcies a la imaginació del lector, podrem aconseguir tot el demés.

Narrador i Punt de Vista

El narrador pot tenir molta diversitat: pot ser en primera o tercera persona, extern o intern, el protagonista o un simple testimoni. L’absència de narrador es pot donar gràcies als diàlegs o a una novel·la de cartes. El punt de vista (o focalització) no sempre coincideix amb el narrador. Depenent del punt de vista i del narrador, tindrem una visió afectiva dels esdeveniments que hi succeeixen.

Algunes novel·les comencen amb un personatge a punt d’escriure (metaliteràries, que parlen de la literatura) i sovint tenen certa ironia envers el tòpic. Sovint el narrador i el punt de vista no coincideixen. El narrador de vegades pot saber més coses de les que estan succeint. El narrador omniscient, el que ho sap tot, no fa servir focalització.

L’Espai

Les descripcions de l’espai interrompen el discurs de la narració per variar-ne el ritme. Poden caracteritzar indirectament els personatges. Gràcies a situar-nos, el lector pot experimentar ell mateix la narració. A partir del Romanticisme, la descripció d’espais naturals descrivia indirectament la vida interior dels personatges. En el modernisme català, l’espai no només l’expressa, sinó que també és el causant de la personalitat. Depenent de l’espai que es descrigui, podrem tenir una sensació o una altra.

El Temps

El temps pot ser tan variable i elàstic com l’experimenten les persones en la seva vida. De vegades, moltes pàgines només parlen d’un instant, i altres vegades, poques línies parlen de molt temps. Quan ens aturem a donar molts detalls i a descriure les coses, alenteixen la narració. Es pot manipular l’ordre natural del transcurs mitjançant la retrospecció (retrocés) o l’anticipació (avançament). Si el temps es repeteix, parlem de narració repetitiva. Si només s’explica un cop allò que ha passat molt, parlem de narració iterativa.

Els Personatges

La caracterització d’un personatge és un procés narratiu indirecte en el qual nosaltres, com a lectors, ens imaginem les seves característiques. La informació que podem rebre pot ser sobre:

• Aspecte extern
• Emocions
• Ocupació
• Relacions amb altres personatges

Es pot caracteritzar de forma directa (el narrador o el propi personatge parlen de si mateixos) o de forma indirecta (el lector ha d’interpretar els successos, gestos i relacions del personatge per caracteritzar-lo).

Francesc Eiximenis (1332-1409)

Monjo franciscà i intel·lectual que va dedicar la seva vida a l’estudi. Va estudiar a Oxford i va viatjar per Europa. Va obtenir el títol de Mestre en Teologia a la Universitat de Tolosa. Va tenir una relació bastant estreta amb els reis. El papa Benet XIII el va fer bisbe d’Elna i el va nomenar patriarca de Jerusalem. Se’l considera més un intel·lectual que no pas un monjo o capellà.

Va fer servir molt la figura dels ‘exemples’ per tal de poder impartir els coneixements religiosos i morals entre els laics (com Ramon Llull). Va tenir una difusió extensa a la cort, entre el públic més culte. Les seves obres, tot i ser serioses, acabaven sent entretingudes.

Va basar la seva vida en un projecte molt ambiciós: Lo Crestià. Volia fer-lo de 13 volums, tot i que només en va poder escriure 4. Tot i així, és una obra molt extensa, amb 2500 capítols.

Altres obres destacades:

• Regiment de la cosa pública: tractat polític sobre el govern de les ciutats.
• Llibre dels àngels: tractat sobre els tipus d’àngels i les seves característiques.
• Llibre de les dones: tractat de teologia dedicat al públic femení.

Isabel de Villena (1430-1490)

Considerada més intel·lectual que Francesc Eiximenis. Va ser filla d’Enric de Villena, un important escriptor. Es va educar a València, a la cort de Maria de Castella. Als 15 anys, es va fer monja del convent que va fundar la reina. Durant 30 anys en va ser l’abadessa.

Només es conserva la seva obra Vita Christi:

• Llibre de formació (religió i pensament) per a les monges ideals del seu monestir.
• Objectiu divulgatiu. Vol fer que el lector reflexioni però somrigui.
• Parla del naixement de la Verge Maria fins a la seva mort, on destaquen personatges femenins.

Finalment, va morir poc abans d’acabar Vita Christi, durant una epidèmia.

Joan Roís de Corella (1453-1497)

Fill de família aristocràtica, va ser cavaller i va dedicar la seva vida a l’estudi. Moltes de les seves obres parlen de les vides de sants. Va tenir dos fills, però no es va casar. Estava emparentat amb la família d’Ausiàs March. Una germana seva va estar al mateix convent que Isabel de Villena. Va traduir textos com Vita Christi.

Obres importants (adaptacions a la Llegenda Àuria):

• Vida de la gloriosa Santa Anna
• Història de la gloriosa Santa Magdalena

Moltes històries mitològiques:

• Lo jardí d’amor
• Lamentació de Biblis
• La història de Leànder i Hero

També va escriure obres que tracten sobre la connexió entre l’amor i la guerra (a partir de la Guerra de Troia).