La Novel·la Catalana: Modernisme, Postguerra i Autors Clau
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,28 KB
La Novel·la Catalana: Modernisme i Crisi
En el moment d'esclat del Modernisme, la novel·la és un gènere en crisi a Europa. El realisme havia donat molt de si, però ja era una via exhaurida. El tema de fons de la majoria d'obres és l'enfrontament de l'individu intel·ligent i sensible (l'artista) a un entorn vulgar i materialista que no el comprèn ni el valora i que sovint acaba anorreant-lo.
Víctor Català: La Veu del Modernisme Rural
Caterina Albert i Paradís (pseudònim masculí Víctor Català) va començar a utilitzar aquest nom a partir de l'escàndol que provocà el seu monòleg La infanticida en els Jocs Florals d'Olot de 1898. De formació autodidàctica, començà escrivint poesia i teatre, però destaca sobretot com a narradora. També es dedicà a la pintura i l'escultura.
Publicà diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen: Drames rurals (1902) i Ombrívoles (1904). La seva obra cabdal és la novel·la Solitud. En bona part de la seva producció presenta un món rural ferotge i tràgic on l'individu està abocat a un destí fatal.
La Novel·la Catalana Postguerra: Assimilació i Renovació
La novel·la, gènere que exigeix una dedicació i una difusió més àmplies, patí especialment les conseqüències de la guerra i veié retardat el seu desenvolupament normal. Els autors, durant algunes dècades, aniran assimilant les diferents tendències europees i americanes, però d'una manera individual.
Llorenç Villalonga: Crítica i Decadència Mallorquina
La seva formació cultural, insòlita al món illenc, fou sobretot francesa. Des d'una posició cosmopolita i provocadora, adoptà una actitud crítica cap a la societat mallorquina tradicional i provinciana, que retratà àcidament a Mort de dama (1931), novel·la que inclou una caricatura de l'Escola Mallorquina. Durant la Guerra Civil s'afilià a Falange Española.
Bearn o La sala de les nines narra, a través d'un capellà nebot del protagonista, la decadència d'una família aristocràtica de Mallorca i de tot el seu món, evocat com un paradís perdut. El protagonista, Toni de Bearn, sensual i exaltat de jove, lúcid i irònic, amant de la Il·lustració i obsessionat per fixar el temps, és la transposició literària de l'autor.
Mercè Rodoreda: Plenitud i Mite de la Infantesa
Encara que gairebé no anà a escola, s'afeccionà ben prest a la lectura i, després d'un matrimoni dissortat, començà a col·laborar en diaris i revistes, a publicar novel·les —que més endavant, amb l'excepció d'Aloma (1938), rebutjaria— i a entrar en contacte amb el món intel·lectual.
La plaça del Diamant (1962) representà la seva plenitud com a novel·lista. És una obra psicològica, històrica i simbòlica, en què la protagonista evoluciona paral·lelament als fets històrics que viu (República, Guerra Civil i postguerra).
Rodoreda evolucionà cap al lirisme i la mitificació, que culminaran a la seva altra gran novel·la, Mirall trencat (1974), en la qual elabora el mite de la infantesa, un món perdut que té com a centre un jardí esplèndid ple de símbols i que s'oposa al món adult, trist i decadent.