La novel·la catalana al segle XIX: Realisme i justícia social
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,13 KB
La novel·la catalana al segle XIX
Aquesta classe acabarà tenint un paper important en la literatura de finals del s. XIX. Les novel·les d’afanys de realisme i la justícia social porten a incorporar els treballadors i les seves condicions de vida a la ficció literària. Les editorials són indústries de l’elaboració i la comercialització del llibre, i entenen la literatura com un negoci. El s. XIX és l’impuls definitiu de la novel·la, publicada en un fulletó de la premsa. L’escriptor, en moltes ocasions, veu que les seves obres literàries són restringides pels gustos del públic i fins i tot per la censura. A França es fan famosos els judicis, el 1857, contra dos escriptors de gran mèrit: Charles Baudelaire i Gustave Flaubert.
El renaixement de la novel·la en català
Des de Tirant lo Blanc (1490) es va estroncar la producció novel·lística en la nostra llengua. Caldrà esperar al 1862, amb L’orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant, d’Antoni de Bofarull per trobar-ne la primera mostra. La literatura tarda a recuperar-se per la seva extensió, per la necessitat d'una major preparació, per dedicació més absorbent, per la manca d'una mínima continuïtat i per la no existència de premsa ni d’una editorial en català. A més, cal sumar-hi la manca de normativització. Catalunya tenia un públic lector de novel·les, però havien de llegir traduccions al castellà. Amb el Romanticisme arribaren a Catalunya traduccions castellanes de novel·les històriques europees: Ivanhoe, de Walter Scott / Els miserables, de Víctor Hugo / Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas.
La novel·la catalana en castellà
A partir de 1830 trobem novel·la d’autor català en castellà que imiten temes d’història d’Espanya: La 1a és Los bandos de Castilla (1830) de Ramon López Soler, adaptació lliure d’Ivanhoe. Des dels anys 40 apareixen les novel·les de fulletó, amb la intenció de divulgar el gènere i arribar a un públic més ampli. A Catalunya el gènere començà amb Venceslau Ayguals d’Izco, autor de Maria o la hija del jornalero (1845-1846). Gradualment, s’aniran catalanitzant els continguts i seran obres d’autor català i de temàtica catalana, com és el cas, per exemple, de Don Juan de Serrallonga, (1858) de Víctor Balaguer. Progressivament, la novel·la romàntica prescindí de la història passada i s’emmirallà en la realitat.
El costumisme com a precedent del realisme
Martí Genís i Aguilar desenvoluparà una novel·la sentimental i idealista, representativa de la qual és Julita (1874), que narra la vida d’una heroïna romàntica, dins un ambient burgès. En el marc del Romanticisme, també sorgí la prosa costumista, precedent de la novel·la realista posterior, que pren la realitat com a matèria literària, i en la qual valors com la imaginació, l’emotivitat i el dramatisme són substituïts per la capacitat d’observació, la descripció i l’humor. Els costumistes descriuen les formes de vida tradicionals davant la industrialització amb to nostàlgic, perquè eren conscients que volien salvar-les de l’oblit.
L'article de costums
1862 primera novel·la d’autor català en temàtica i llengua catalana: L’orfeneta de Menàrguens d'Antoni de Bofarull, però hi ha grans dificultats. L’article o quadre de costums, peces breus de to humorístic que descriuen escenes de la vida quotidiana amb personatges arquetípics, serà valorat literàriament per la burgesia. Robert Robert, polític d’idees liberals i republicanes, descriu la Barcelona del XIX i critica amb humor i ironia els costums dels ciutadans. Emili Vilanova retrata la Barcelona popular.