La Nouvelle Vague i el Free Cinema: Moviments Cinematogràfics

Moviments: la Nouvelle Vague francesa i el Free Cinema anglès

Context i algunes característiques:

Entrats a la modernitat cinematogràfica, la Nouvelle Vague és el nou corrent cinematogràfic sorgit a França a finals dels anys 50 de la mà de personatges procedents de la crítica del cinema. En molts sentits, fan un gran salt respecte el cinema del moment a França.

Corren nous aires pel cinema a tot arreu, tant als Estats Units com a Europa. En el cas de la Nouvelle Vague, un grup d’estudiosos del cinema sense recursos suficients per fer pel·lícules (és per això que fins aleshores s’havien dedicat a escriure sobre cinema sobretot a la famosa revista Cahiers du Cinema), agafen tant l’herència intel·lectual d’André Bazin i del famós concepte de “cinema d’autor” com  l’herència “pràctica” d’altres moviments anteriors com el mateix neorealsime i comencen a dirigir els seus propis films des de la llibertat.

À bout de soufflé(Jean-Luc Godard, 1959)

Les quatre cents coups / Els 400 cops (François Truffaut, 1959)

Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964)

The Loneliness of The Long Distance Runner / La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962)

Característiques generals:

-Es critiquen les produccions que només es centraven en la qualitat de la filmació i en les bones adaptacions literàries, i que deixaven de banda la intencionalitat del director. Contra aquestes pel·lícules d’abans, les pel·lícules de la Nouvelle Vague s’han de considerar, sobretot, noves obres d’autor. Això vol dir que el director és qui marca la línia creativa, més que el productor i fins i tot més que el guionista.

-A la vegada d’aquesta crítica al cinema “antic” de to acadèmic, els cineastes de la Nouvelle Vague proclamen la importància del cinema americà des d’una prespectiva “anti-intelectual”, valorant a directors de western com John Ford o d’intriga com Alfred Hitchcock.

- Pel·lícules de baix pressupost

- Rodatge en exteriors, sovint a París, amb pocs mitjans tecnics

- Ús de càmeres lleugeres per a rodar càmera en mà i en llibertat

- Canvi en la fotografia amb moviments innovadors

- Preses llargues (a l’estil de l’americà Preminger o del japonés Mizoguchi)

- Personatges sense rumb ni expectatives en la societat petit-burgesa

- Moments d’improvisació, tant de rodatge com d’actors

- Muntatge discontinu

- Plans homenatge a altres autors

Segons pauta de correcció de selectivitat:

“Nouvelle vague (en català, Nova Onada) és com la crítica francesa, fonamentalment la influent revista Cahiers de Cinema, va denominar un nou grup de joves cineastes francesos que van començar a dirigir a finals dels anys 50 del segle passat. El grup té una voluntat comuna d'aconseguir la màxima llibertat d'expressió i també la major llibertat a nivell tècnic unida als baixos costos de producció.

Les pel·lícules de la Nouvelle Vague es caracteritzen per la seva espontaneïtat, amb guions molt oberts, contenint grans dosis d’improvisació per part dels actors, en un esforç per mostrar-se "naturals", lluny d'artificis. Els rodatges es solien fer amb il·luminació natural, amb pocs mitjans i fora dels estudis tradicionals, utilitzant escenaris reals.

Els arguments giraven sobretot al voltant del desig de llibertat dels protagonistes, habitualment joves, que mostraven a la pantalla la voluntat d'imposar nous punts de vista basats en joia de viure la plenitud de la vida.

Com a directors destacats d'aquesta corrent cinematogràfica es poden citar els noms de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Claude Chabrol, Alain Resnais o Agnès Varda.