Noucentisme i Postnoucentisme: Autors Catalans Clau

El Noucentisme i els seus autors

El Noucentisme va ser un moviment literari i artístic català de principis del segle XX. Va començar el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i va acabar amb el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera el 1923, bé que la seva petjada estètica va perdurar fins a la Guerra Civil i fins i tot després d'aquesta. Eugeni d'Ors va ser el primer que va fer aparèixer aquest nom en les seves Gloses, encara que de bon començament no li va donar un estil definit, més que la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes apareguts ja amb el nou segle. El nom prové del referent directe del Quattrocento (1400) i Cinquecento (1500) italians (Noucentisme per 1900). A partir de la segona dècada del segle XX, com a alternativa al Modernisme, naixerà el moviment noucentista, basat en l'actitud cívica d'exaltació de la cultura, el catalanisme, i la mirada integradora cap a Europa des del mediterranisme. Es tracta d'un moviment molt lligat a la política i liderat per la burgesia; a diferència d'altres períodes marcats per la revolució o el canvi, ja que els noucentistes reivindiquen l'ordre i el seny.

• Els agradava molt l’ordre, la perfecció i la bellesa formal.
• Es produeix un retorn als temes i valors clàssics grecoromans. Gust per tot el que està relacionat amb l’urbanisme.
• Conreu exclusiu de la poesia com a gènere més culte i més apropiat per transmetre les teories noucentistes.
• Creien en 4 conceptes claus:

Imperialisme: el moviment, dominat per la burgesia, manifesta la voluntat d’expansionar-se econòmicament i políticament sobre altres pobles.

Civilitat: la ciutat és portadora d’uns valors socials que garanteixen l’ordre i afavoreixen la classe burgesa.

Arbitrarisme: indica el domini del creador sobre la natura. No la copia, sinó que en selecciona allò que li interessa per expressar les seves idees.

Classicisme: implica la recuperació dels temes i dels valors del món clàssic –ordre, harmonia i norma- i la valoració del mediterranisme i de la ciutat.

Josep Carner

Josep Carner va néixer a Barcelona l'any 1884 i va morir a Brussel·les l'any 1970. És conegut com el “príncep dels poetes catalans”. Ell mateix va ser un renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Va crear un nou estil de periodisme polític. Va ser llicenciat en Dret, en Filosofia i Lletres en la seva carrera diplomàtica. Va exercir els càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil Espanyola es va mantenir fidel a la República i no va tornar a viure mai més a Catalunya.

En les seves poesies unia la tradició literària europea, de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana, passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li va permetre assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal en les seves obres.

El llibre de poemes anomenat “Els Fruits Saborosos” l'any 1906 és considerat per la crítica com l'obra més important del Noucentisme, moviment del qual Carner va ser capdavanter. La seva obra poètica va evolucionar cap al postsimbolisme, amb llibres com “Auques i Ventalls”, “El cor quiet” i “Nabí”. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennet, Alfred de Musset, Jean de la Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll. Amb només 26 anys, l'any 1910 es va proclamar Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals gràcies al llibre de poemes “Els Fruits Saborosos”.

El llibre “Auques i Ventalls” consta de 44 poemes que segueixen el curs de les estacions, presenten una visió estilitzada de la realitat quotidiana de Barcelona. És com si en fes el seu elogi literari. Cada poema és com un petit quadre en què el poeta centra la seva mirada (humorística, nostàlgica, crítica o irònica) sobre un determinat aspecte de la ciutat: personatges, indrets, costums...

Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners, l'any 1913 i va morir a Barcelona, l'any 1985. Va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra en prosa catalana de fórmules noucentistes. És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Va publicar novel·les que el van nomenar el narrador més original després del Noucentisme a partir de l'any 1913 fins al 1937.

Obres poètiques tan importants com “El caminant i el mur”, ”Final del Laberint” i molts més. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1972 i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya l'any 1974 a més a més va ser un dels socis fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

La poesia de Salvador Espriu

La poesia de Salvador Espriu constava al voltant de dos temes principals que feien conjunt.

Principalment era la Meditació sobre la condició humana:

• Es centrava en els temes de la mort i la llibertat.
• Feia el punt de partida en la mort d'amics i familiars, i sobretot en l'experiència pròpia de la Guerra Civil, amb la destrucció i les morts que va comportar.
• El tema de la mort (el tema principal) el desenvolupava en una visió pessimista i desesperançada del món, com el destí tràgic de l'home, el pas del temps, la solitud, el record de la infantesa i sobretot com a símbol d'alliberament.

L'altre tema important de la seva obra era la Preocupació per Catalunya i el seu destí:

• Et fa reflexionar sobre la història i el destí d'Espanya.
• Proposa la reconciliació entre els pobles i cultures que hi viuen.
• I fa símbol a la fidelitat a la pàtria que es tradueix en la recuperació dels mots.

La Primera història d'Esther

La “Primera història d'Esther” és un llibre de l'Antic Testament que constitueix la tercera part del cànon hebreu. Ens explica la salvació dels jueus de Pèrsia, com la institució de la festa de Purim com a commemoració anual.

Ester és una jove jueva orfe criada pel seu cosí Mardoqueu. Seleccionada entre les donzelles més formoses de l'imperi persa per ser l'esposa del rei Assuer en substitució de la repudiada reina Vasti. Mardoqueu es negava a rendir-li cortesia, Aman, l'envejós ministre principal del rei, maquina la destrucció de Mardoqueu i de tot el seu poble. Persuadeix el monarca perquè dicti un decret autoritzant l'eliminació de tots els jueus adduint que no complien les lleis del regne. Mardoqueu vol convèncer Ester perquè Assuer derogui l'edicte. Ester, arriscant-se a ser executada per presentar-se davant del rei sense ser cridada, revela a aquest les intrigues d'Aman, per això, Assuer ordena l'execució del seu ministre i nomena Mardoqueu en el seu lloc. Tot seguit, el rei revoca el seu edicte, autoritzant els jueus a destruir els seus enemics en tot l'imperi. En el dia assenyalat, els jueus porten a cap la seva sagnant venjança. Més tard i per a celebrar la seva salvació, Mardoqueu i la reina Ester institueixen la festivitat anual de Purim.

La pell de brau

El poema anomenat “La pell de Brau” de Salvador Espriu publicat l'any 1960, es tracta d'una al·legoria crítica amb l'Espanya de la postguerra i la seva intransigència amb els diferents pobles de la península Ibèrica. A causa del seu contingut, es tracta d'una de les obres més populars i citades de l'autor i així es va convertir, després de la publicació, en tot un símbol de la lluita antifranquista i finalment l'any 2012 va ser utilitzat a l'Assemblea Nacional Catalana en un espot promocional de la Manifestació “Catalunya, Nou estat d'Europa”.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona el 10 d'octubre de l'any 1908 i va morir a Girona el 13 d'abril de 1983, va ser una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Actualment el llibre “La plaça del Diamant” es pot llegir en més de vint idiomes diferents. És considerada l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües diferents. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. Més endavant es va descobrir el vessant més pictòric, que sovint havia quedat en segon terme per la importància que Rodoreda donava a la pròpia escriptura.

Els temes principals de les obres de la Mercè Rodoreda es dividien segons les etapes de la seva vida, segons els continguts (psicològic-realista o mític-simbòlic) o segons els personatges principals (adolescència, joventut, maduresa, vellesa i mort). Però la novel·la de Mercè Rodoreda es caracteritza per l'ús de personatges femenins.

La plaça del Diamant

“La plaça del Diamant” és una de les obres mestres de la literatura en català de tots els temps. La protagonista, Natàlia, Colometa, que coneix en Quimet i la comença a anomenar així, és un personatge d’una complexa psicologia i és al mateix temps un retrat del paper de les dones els anys de la República, la guerra i la postguerra.

El nom de la plaça del Diamant prové d’un fet curiós. El propietari dels terrenys on es troba, Josep Rosell, era joier i va batejar alguns dels carrers que va urbanitzar amb noms de pedres precioses: Perla, Topazi, Or, Robí, Maragda i Plata. Per a la plaça que es trobava en el centre de la urbanització va reservar el nom de la pedra preciosa més valuosa que existeix.

“La plaça del Diamant” ha estat traduïda a més d’una dotzena d’idiomes. Se’n va fer una mítica pel·lícula, dirigida per Francesc Betriu, amb Sílvia Munt en el paper de Colometa i Lluís Homar en el paper de Quimet; també se’n va fer una sèrie de televisió i ha estat duta al teatre en diverses ocasions; una de les més reeixides va ser l’adaptada per Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Toni Casares i interpretada per Sílvia Bel i Marc Martínez.

Mirall Trencat

“Mirall Trencat” és una novel·la de maduresa, on l'autora opta per un punt de vista múltiple: mons amb entitats pròpies que reflectiran, com un mirall esbocinat, la història d'una família. A través de reserves de memòria involuntària es teixirà una teranyina d'amors, odis, interessos, sentiments...

Amb el rerefons d'una Barcelona refinada i elegant de principis del segle XX, es fa protagonista, i fins i tot es produeix una mena de mitificació, als personatges femenins. En elles podem veure la confiança dipositada en la dona i són elles que es transformen en la veu adient per fer-nos arribar la visió del món de Rodoreda.

La seva prosa ens transmet emotivament i això provoca que els sentiments esdevinguin obsessius, ja que viuen en la intimitat dels personatges. Símbols com l'aigua (mort, sensualitat), el mirall (pas del temps, secrets, destrucció), el llorer (immortalitat), el jardí (infantesa, misteri, la mort), la rata (decadència absoluta, destrucció), etc..., ens remetran a un magnífic món simbòlic que es relacionarà amb cada personatge. Aquesta novel·la és la representació d'un món real fins a un autèntic punt en què la guerra i els mateixos personatges el destrueixen.

Pere Calders

Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de l'any 1912 i va morir el 21 de juliol de l'any 1994. Va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva etapa de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos.

Com a dibuixant va arribar a dirigir L'Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner. Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic on va viure 23 anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d'exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins a l'any 1978 amb l'estrena d'Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en els seus textos.

Amb tot l'èxit es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L'any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va nomenar Doctor honoris causa.

Principalment els seus contes es basen en la fantasia, l'humor, la cordialitat, el to líric, i per damunt de tot, un coneixement exhaustiu dels mecanismes del cor i de la intel·ligència: aquestes serien algunes de les característiques dels contes de Calders, surrealistes i hiperrealistes, bruixot dels recursos impensables, inventor de paraules. Els contes de Calders, com ha escrit Josep Faulí, sempre corren per aquests espais indefinits, entre la realitat i la irrealitat.

“Cròniques de la veritat oculta”

“Cròniques de la veritat oculta” és un recull de contes de Pere Calders. L'any 1954 va guanyar el premi Víctor Català tot i que no es va publicar fins al 1955. Està dividit en tres parts:

1. “La imprevista certesa”
2. “Ver, però inexplicable”
3. “L'escenari desconcertant”

Tracta del tercer llibre de narracions de l'autor i, possiblement, sigui una de les seves obres més conegudes. Suposa el moment clau en la narrativa de Calders: la seva descoberta per al públic de la postguerra. En aquest recull destaquen trets característics de la producció de Calders, un estil fàcilment identificable. Els ingredients bàsics? L'humor i la fantasia. L'humor més o menys ambigu, però tendre. La fantasia crea situacions impossibles, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles. Els crítics l'han comparat amb altres mestres del conte com ara Edgar Allan Poe i autors francesos com ara Massimo Bontempelli.