El Noucentisme: Moviment Cultural, Autors i Poesia Catalana

El Noucentisme: Moviment i Figures Clau

El Noucentisme va ser un moviment polític i cultural que es va iniciar l'any 1906 arran de tres publicacions importants –La nacionalitat catalana, d'Enric Prat de la Riba; el Glosari, d'Eugeni d'Ors, i Els fruits saborosos, de Josep Carner–, i de la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Aquest moviment recollia les aspiracions de la burgesia catalana i pretenia una renovació del país donant un paper molt destacat als intel·lectuals.

Enric Prat de la Riba (1870-1917)

Dirigent de la Lliga Regionalista.

Eugeni d'Ors (1881-1954)

Eugeni d'Ors, molt proper a la Lliga Regionalista, és autor del Glosari, un conjunt d'articles de poca extensió (gloses), que van aparèixer periòdicament des del 1906 a La Veu de Catalunya. En aquests articles, exposà l'ideari estètic del Noucentisme, resumit en una sèrie de conceptes:

• Intervenció: Cal actuar sobre la realitat amb la voluntat de transformar-la. Quan s'aplica a l'actuació estètica s'anomena arbitrarietat.
• Classicisme i mediterranisme: Es basen en el passat grecoromà com un espai comú de civilització i s'oposen al decadentisme nòrdic dels modernistes.
• Civilitat i obra ben feta: Es defensa la "Catalunya ciutat", identificada amb Barcelona, en oposició al ruralisme modernista. Es propugna l'obra ben feta, que en el cas de la literatura comporta la perfecció formal.

La Poesia Noucentista

El gènere noucentista per excel·lència va ser la poesia, amb poetes destacats com Josep Carner i Guerau de Liost. Les característiques principals de la poesia noucentista són:

• Perfecció formal, seguint les pautes de la mètrica més estricta.
• Submissió de la llengua a un procés de depuració.
• Anàlisi de la natura des de l'òptica ciutadana (domesticada, no salvatge).
• Presentació d'un món idealitzat en el qual preval la descripció.
• Presentació de temes com l'amor o el pas del temps d'una manera distant i no apassionada ni sentimental.
• Idealització de la dona.

Josep Carner (1884-1970)

Josep Carner va ser el principal poeta noucentista i va col·laborar amb Pompeu Fabra en l'obra de normativització de la llengua catalana.

El llibre paradigmàtic de la poètica noucentista de Carner és Els fruits saborosos (1906). Aquest poemari té influències dels clàssics i presenta una visió idealitzada del món, sempre amb una gran perfecció formal. Els poemes són una reflexió sobre les tres grans etapes de la vida humana: la infantesa és l'alegria; la maduresa representa la plenitud i l'acceptació de la realitat; la vellesa és la permanència per mitjà del record.

La poesia de Carner evolucionà i no es pot encasellar en un únic moviment. El 1914 publicà La paraula en el vent i Auques i ventalls. Posteriorment, va publicar El cor quiet (1925), on Carner reflexiona sobre el sentiment d'enyorament i els records, i Nabí (1941), un poema narratiu que presenta la història bíblica del profeta Jonàs per reflexionar sobre el sentit de la condició humana, arran de l'experiència de la Guerra Civil.

Guerau de Liost (1878-1933)

Guerau de Liost, pseudònim de Jaume Bofill i Mates, fou una de les figures més importants de la política de la seva època, com a membre de la Lliga Regionalista i fundador d'Acció Catalana.

La seva obra abraça poesia, oratòria, periodisme i assaig polític. En poesia és autor de La muntanya d'ametistes (1908), un recull de poemes inserits totalment dins de l'estètica i l'ideari noucentista. El 1918 publicà La ciutat d'ivori.

La Poesia Catalana Post-Noucentista

A Catalunya, la poesia posterior al Noucentisme presenta diverses estètiques. D'una banda, hi ha la poesia avantguardista, que introdueix una revolució formal; de l'altra, hi ha la poesia de tradició simbolista, amb autors com ara Carles Riba i Marià Manent, que tracten temes existencials i religiosos. Finalment, trobem autors com ara Josep Maria de Sagarra, que conreen un tipus de poesia popularista al marge de qualsevol corrent estètic.

Maria Antònia Salvà (1869-1958)

Maria Antònia Salvà, nascuda a Palma, va formar part, juntament amb Llorenç Riber i Miquel Ferrà, de l’Escola Mallorquina. A banda de la seva obra poètica i en prosa, també es va dedicar a la traducció.

Entre l’obra poètica de Maria Antònia Salvà destaquen Poesies (1910), Espigues en flor (1926) i Cel d’horabaixa (1948).