El Noucentisme: Context, Característiques i Autors

1. Context Social del Noucentisme

1.1. Fets Polítics i Literaris

1.2. Realitat Immediata

1. La setmana tràgica (1909) (revolta popular amb motiu de la mobilització de reservistes destinats a la guerra contra els independentistes marroquins de Melilla)
2. Afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia (anarquista i pedagog, fundador de l'Escola Moderna, de caràcter laic i ideologia llibertària, de prestigi intel·lectual)
3. Més vagues contra la guerra al Marroc (1911)
4. Vaga del tèxtil per demanar la setmana de 60 hores (1913)
5. Constitució de la Mancomunitat (1914), presidida per Prat de la Riba
6. Auge de l'anarcosindicalisme / Actuació del Sindicat Lliure i el terrorisme antiobrer
7. Assemblea dels parlamentaris i mobilitzacions per la petició d'autonomia (1917)
8. Bases de l'Autonomia de Catalunya presentades pel president Puig i Cadafalch
9. Vaga de la Canadenca (1919)
10. Assassinat de Francesc Layret, líder del Partit Republicà Català (1920)
11. Assassinat de Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (1923)

2. Definició i Abast Cronològic del Noucentisme

El 1906 Eugeni d'Ors, a La Veu de Catalunya, utilitza per primera vegada l'adjectiu noucentista i més tard, el substantiu noucentisme.

El mot modernisme s'havia devaluat. Aquests nous termes, però, anaven més enllà d'un intent de renovació. Es volia fer un tall amb la generació anterior, jugant amb el terme "nou" i el "nou-cents" del nou segle, en oposició a tot el que s'havia fet anteriorment. Objectiu: voluntat de modernització i renovació.

La diferència es troba en l'origen d'aquests nous intel·lectuals: joves que provenen dels cercles universitaris i catòlics, amb formació sòlida i que havien vist en el catalanisme conservador un projecte de país que estaven disposats a seguir.

Triomf electoral de la Lliga Regionalista amb Prat de la Riba al capdavant. Capgira el panorama en què aparegué el modernisme. Els noucentistes troben en el lideratge del partit la possibilitat de professionalitzar-se a través d'algunes institucions culturals, que s'impulsaren primer des de la Diputació i més tard, des de la Mancomunitat. Des de les modestes quotes de poder adquirides, el catalanisme era capaç d'endegar alguns dels programes regeneradors que el modernisme només havia plantejat. El preu fou la moderació de les propostes inicials i la supeditació a la política de la Lliga.

3. Conceptes Clau del Noucentisme

Si el modernisme es caracteritzà per l'oposició entre l'artista o l'intel·lectual i el burgès, el noucentisme suposa la superació d'aquesta dicotomia. Amb l'aproximació als sectors burgesos, els artistes aconseguien públic i possibilitats de professionalització, mentre que la burgesia es dotava d'uns tècnics capaços de concretar ideològicament el seu projecte i de divulgar-lo per mitjà de la creació artística.

L'art noucentista està clarament al servei d'unes idees i té, per tant, un fort component propagandístic.

El seu principal ideòleg fou Eugeni d'Ors, el qual se serví d'un seguit de conceptes entesos com a dogmes que calia aplicar per tal de transformar la realitat catalana. La necessitat d'intervenció fou la pedra clau del sistema ideològic del noucentisme i es desplegà en dos conceptes semànticament connectats: imperialisme i arbitrarisme.

4. Característiques Artístiques del Noucentisme

1. Arbitrarisme o distanciament de la realitat immediata.
2. L'anècdota de l'experiència concreta transcendeix a categoria.
3. Classicisme. Recreació classicitzant de la realitat, amb una clara voluntat d'harmonia.
4. Un acusat mediterranisme.
5. Resolució formal impecable, amb una reivindicació de formes mètriques com el sonet.
6. Imperialisme. Té una concreció política en la voluntat d'exterioritzar el programa nacional, com ara incidir en els governs de l'estat espanyol per tal de consolidar l'impuls regeneracionista que s'estava produint a Catalunya. Calia fer evident i traslladar a l'estat espanyol una presumpta manera catalana de veure el món i que havia de servir de model modernitzador de tot l'estat. En un sentit més ampli, és una política intervencionista, a diferència del liberalisme.

4.1. Arbitrarisme o Distanciament de la Realitat Immediata

*arbitri. Albir. Judici, opinió. / Voluntat no constreta. / franc albir [o lliure albir] Poder de la voluntat per a decidir lliurement.

Té una projecció fonamentalment estètica i consisteix a propugnar que la voluntat del creador s'ha d'imposar en l'obra, fins al punt de proposar un model a la realitat que la conformi i li doni sentit. Concepció classicista de l'art, en què l'arbitri de l'artista forja una forma que idealitza els contorns del real.

En la mesura que el noucentisme pretenia transformar la realitat, necessitava una teoria estètica que tingués com a objectiu tant la creació d'una imatge modèlica de la societat catalana com el seu arrelament, fins que tothom l'assimilés.

És per això que la ciutat, l'àmbit de la cultura i de l'acció de l'home, havia de ser el model. I de la ciutat, en deriva la civilitat, que és la projecció de l'arbitrarisme sobre les formes de sociabilitat.

Civilitat: suposa el domini de la norma i de les formes per sobre dels esclats de l'emoció, la fixació de l'ordre per sobre del que és casual i caòtic.

Un arbitrarisme (ús d’abstraccions) controlat per tal d'arribar a l'ideal que es concretarà en el civisme.

"Bastiu la Ciutat futura, arquitectes, manobres de San Francisco! Feu-ne la més formosa del món, la més esplèndida en jardins i edificis, sobre la terra que demà trontollarà novament.—Perquè solament amb què l'Energia devingui Ritme, solament amb què la vostra Arbitrarietat arribi a culminació d'obra perfecta, ja eternitat és creada."

Xènius

4.2. L'anècdota de l'Experiència Concreta Transcendeix a Categoria

Extret d’Els fruits saborosos: “Fer-se espremuda i lassa per la frescor del fil":

Jove embarassada que es menja una taronja: la maternitat idealitzada

4.3. Mediterranisme

Un acusat mediterranisme. Locus amoenus clàssic: llum, calidesa, harmonia i mesura. Una natura tranquil·la, idíl·lica.

4.4. Classicisme

Recreació classicitzant de la realitat, amb una clara voluntat d'harmonia. L'ordre clàssic els donava ordre, mesura, raó i harmonia.

Mediterranisme (3) i classicisme (4) seran conceptes subsidiaris dels anteriors i completen la visió noucentista del món.

El mediterranisme va sorgir com a contrapunt dels pobles llatins, enfront del poder i la influència creixent dels països del nord, que, paradoxalment, havien demostrat que sabien aprofitar les lliçons dels clàssics.

4.5. Resolució Formal Impecable amb una Reivindicació de les Formes Mètriques com el Sonet

Mesura, proporció, càlcul, harmonia

5. Etapes del Noucentisme

5.1. Etapa Combativa (1906-1911)

Ve marcada per les teoritzacions d'Eugeni d'Ors al Glosari, la secció que tenia adjudicada a La Veu de Catalunya i pel nacionalisme conservador que sistematitzà Prat de la Riba a La nacionalitat catalana.

*Cal recordar, però, que el modernisme és encara ben viu: tant en literatura (publicacions de les novel·les modernistes), com en arts plàstiques i arquitectura.

El noucentisme, però, s'imposa en poesia.

5.2. Etapa Establerta (1911-1923)

Amb la Mancomunitat, es fa extensiu arreu del país la institucionalització de la cultura i la creació d'infraestructures.

El moviment noucentista es va desintegrant per la tendència cada cop més conservadora de la burgesia, que coincideix amb les repercussions de la Revolució russa i fa més evident la polarització del país i fa fracassar la imatge noucentista d'una Catalunya burgesa i "catalana".

El 1921, Carner, l'altre gran puntal del moviment, ingressa al cos consular i abandona Catalunya.

El 1923 el cop d'estat de Primo de Rivera, amb el suport d'alguns sectors de la mateixa burgesia catalana, marcava l'inici d'una dictadura que començà a actuar contra la cultura i la llengua catalanes.

6. La Mancomunitat i la Creació d'Institucions Culturals

6.1. Àmbit Cultural

• Creació de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), que impulsà les obres de Pompeu Fabra: les Normes ortogràfiques, el 1913, i la Gramàtica catalana, el 1918.
• Creació de la Biblioteca de Catalunya, que el 1914 esdevingué pública i passà a formar part de la xarxa de biblioteques populars.
• Promoció dels Estudis Universitaris Catalans (existents abans del noucentisme). I creació de l'Escola d'Estudis Superiors (1921)

6.2. Àmbit Educatiu

Fou una prioritat essencial per als noucentistes. Actuaren en l’ensenyament primari, amb la intenció de modernitzar-lo mitjançant cursets, escoles d'estiu i publicacions. També amb la instauració del Consell de Pedagogia i del Consell d'Investigació Pedagògica.

6.3. Publicacions i Editorials

• La Veu de Catalunya (1899-1937) fou l'òrgan oficial de la Lliga Regionalista i el diari de referència per als noucentistes. Altres publicacions li donen cobertura intel·lectual: Catalunya (1903-1905).

La figura més emblemàtica fou Josep Carner. Prepara l'ascens de joves escriptors noucentistes. Pretenien donar a conèixer la realitat catalana a la resta de l'estat (mostra de l'imperialisme, d'Ors).

• Empori (1907-1908) revista d'alta cultura adreçada a una minoria.

7. La Literatura Noucentista

7.1. L'Assaig: Eugeni d'Ors

En un moviment en què la literatura està al servei d'unes idees, l'assaig hi té un paper important.

Eugeni d'Ors n'és l’ideòleg a través de les seves gloses, articles breus, sintètics, en què tractava aspectes generals de la cultura catalana des de l'òptica dels nous valors que volien imposar, sovint amb caràcter aforístic o dogmàtic.

Ors és conscient d'introduir un gènere nou en la literatura catalana, amb la voluntat d’acostar-se al gènere creat per Montaigne. Amb el pseudònim de Xènius, creà un model de prosa molt personal que pretenia copsar les "palpitacions del temps" per reflectir-hi el seu punt de vista.

D'altra banda, les gloses pretenien ser una alternativa a la novel·la, gènere desprestigiat en aquell moment perquè s'associava a la cultura de masses.

Ors aplegà en volums les sèries de gloses monogràfiques, cosa que li permetia donar una forma més coherent a les narracions presents en algunes gloses i desplegar amb més detall algunes concepcions. Malgrat adquirien l'aspecte de novel·les, participaven del caràcter fragmentari i el·líptic típic de la glosa. Una característica era utilitzar la imatge de la feminitat com a símbol que li servia per plantejar les idees recurrents de confrontació, entre natura i cultura o entre intel·ligència i instint.

La primera d'aquesta sèrie es publicà el 1911 amb el títol de La Ben Plantada.

7.2. La Poesia Noucentista

La poesia en fou el gènere hegemònic, sinó l'exclusiu. Va marcar la prosa, mentre que el teatre en quedà exclòs.

A Catalunya es produí el debat entre la poesia més formalista i l'espontaneisme defensat per Joan Maragall. Els noucentistes, tots ells de formació universitària, pensaven que un poeta havia de demostrar el seu ofici en l'ús de la llengua i la versificació i aconseguiren imposar aquest criteri que, a més, facilitava la nova concepció antisentimental i objectivista de la poesia que començava a imposar-se arreu d'Europa.

Com que és una literatura ideològica, els poetes havien de col·laborar en la consolidació de la Ciutat Ideal a través de la seva obra. Ors, en una de les seves gloses, parla d'elevar l'anècdota a la categoria, de manera que un poema podia aprofitar un motiu banal per oferir una mostra de civilitat o d'arbitrarisme. Calia donar una visió idíl·lica i benigna de la Catalunya del moment en una llengua que havia de ser depurada de col·loquialismes.

Els poetes eren estrictes coetanis del procés de normativització de la llengua liderat per Pompeu Fabra. Carner col·laborà amb aquest en la fixació d'un model de llengua literària.

Si fou important aquest aspecte lingüístic, en l'àmbit temàtic, excepte Carner, acabaren fent una poesia circumstancial i freda, descriptiva i artificial.

A partir de 1920 les fórmules de la poesia noucentista s'exhauriren i aparegueren poetes com Carles Riba, qui marcà la definitiva renovació de la poesia catalana.

Autors:

• Josep Carner (1884-1970)
• Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), La muntanya d'ametistes (1908)

7.3. La Prosa Noucentista

• L'article
• El conte