Noucentisme Català: Història, Característiques i Figures Clau

El Noucentisme: Context i Orígens

El Noucentisme és un moviment cultural i literari que va sorgir a Catalunya a principis del segle XX, associat a l'any 1906. Darrere d'aquest moviment hi havia un projecte de govern amb una clara aplicació cultural.

Figures polítiques i intel·lectuals catalanes com Enric Prat de la Riba, amb el suport de Pompeu Fabra, Eugeni d'Ors i Josep Carner, van aconseguir modernitzar la llengua i la cultura catalana. Enric Prat de la Riba va ser fonamental en la definició de les línies de l'ortografia, un esforç de modernització que ja s'havia intentat des de la Renaixença, després de la Decadència.

El Noucentisme va normalitzar la llengua catalana amb unes normes ortogràfiques clares, gràcies a figures com Enric Prat de la Riba i Pompeu Fabra. Aquest procés va ser impulsat per la burgesia catalana, que va promoure la creació d'un diccionari amb aquestes normes.

El paper de l'escriptor durant el Noucentisme era donar suport a la burgesia i al poder establert, a diferència d'anys enrere, quan molts escriptors s'oposaven a aquesta classe social.

El Noucentisme tenia un fons burgès que buscava crear un model de país per a Catalunya: una Catalunya culta, ordenada, burgesa i refinada.

La plataforma principal per difondre aquestes idees va ser el diari La Veu de Catalunya, que es va convertir en un punt de referència. Eugeni d'Ors hi publicava regularment les seves glosses.

Concepte de Noucentisme

El terme "Noucentisme" va ser encunyat per Eugeni d'Ors i publicat per primera vegada l'1 de gener de 1906 a La Veu de Catalunya.

Aquest moviment va promoure la creació de l'intel·lectual professional, un tècnic en àmbits com la poesia, l'ensenyament, etc.

Cronologia del Noucentisme

Primera Etapa: 1900 - 1913

• Enric Prat de la Riba: President de la Diputació de Barcelona.
• Eugeni d'Ors: Les seves glosses.
• Josep Carner: Publicació d'Els fruits saborosos (amb temes com el pas del temps i el plaer del dia).
• Pompeu Fabra: Publicació de les Normes Ortogràfiques (1913).
• Creació de l'IEC: Institut d'Estudis Catalans.

Segona Etapa: 1914 - 1923

• Mancomunitat de Catalunya: Creació i desenvolupament.
• Xarxa de biblioteques públiques de Catalunya i Escola de Bibliotecaris.
• Escola de Mestres i art demogràfic.
• Pompeu Fabra: Publicació de la Gramàtica Catalana (1918).

Programa Ideològic del Noucentisme

• Europeisme: Voluntat d'obrir-se a Europa i integrar-se en les corrents culturals europees.
• Possibilisme: No es buscava una revolució, sinó una reforma constant i gradual.
• Pragmatisme: Enfocament en objectius a curt termini i rebuig de l'idealisme abstracte.
• Classicisme i Mediterranisme: Catalunya té arrels clàssiques que la connecten amb la cultura mediterrània. Revisió del passat clàssic (reflectit en la descripció de paisatges en la poesia).
• Arbitrarisme: Respecte a les normes i procés de transformació d'allò natural a més estilitzat.
• Civisme o Civilitat: La ciutat és un producte arbitrari, no neix espontàniament. Per això es fa referència en els poemes a carrers nets, edificis macos, jardins ordenats; tot això simbolitza la raó i el seny. Es buscava una ciutat culta, moderna i civilitzada, un model que després es va traslladar als pobles, on van començar a aparèixer biblioteques.

Diferències entre Modernisme i Noucentisme

• Modernisme: Ruralisme, espontaneïtat i romanticisme.
• Noucentisme: Civisme, arbitrarisme i classicisme.

La Poesia Noucentista

• Forma acurada i equilibrada.
• Distanciament del poeta: Menys intimista, el poeta intenta distanciar-se dels sentiments.
• Bellesa austera, senzilla i simple.
• Influència del Parnassianisme i el Simbolisme: Poesia de qualitat, on darrere d'un text hi ha un valor simbòlic.
• Ressonàncies grecollatines i medievals.
• Reelaboració culta de temàtica popular: Utilització de temes o formes populars passats pel filtre del Noucentisme.
• Poeta perfeccionista.
• Josep Carner es considera la figura equivalent a Joan Maragall en el Modernisme.

Després del Noucentisme, va sorgir el Postsimbolisme.