Normes d'ortografia catalana: A/E, O/U, diftongs i hiats

Normes d'ortografia: A/E

La posició del so de vocal neutra en un mot i la classe de mot determinen les normes que s'han d'aplicar per escriure la lletra corresponent a o e.

La lletra que cal escriure per representar el so de vocal neutra depèn que aquest so estigui a final de mot o no. Si es troba a fi de mot, encara s'haurà de distingir entre els mots que siguin verbs dels que no ho siguin.

A final de mot

• Si el mot està en singular, s'escriurà a si és femení o bé e si és masculí.
• Si el mot està en plural, sigui masculí o femení, s'escriurà sempre e.

Exemples: "casa", "poble", "cases", "pobles".

A final de verb

• Si el verb acaba en vocal, s'escriurà a.
• Si acaba en consonant o en el diftong -eu, s’escriurà e.

Exemple: "veia", "veies", "vèieu".

Al mig d'un mot

Si el mot té una forma primitiva en què la vocal neutra sigui tònica, s'escriurà a o bé e segons com soni en posició tònica.

Exemples: de "Pau" o de "peu" es tindrà "Pauet" o bé "peuet".

En verbs, la tercera persona del present indicarà la vocal tònica: de "ell paga" o de "ell pega" es tindrà "pagar" o bé "pegar".

Exemple: "viatge especial, de tipus cultural" o bé "viatge espacial, a l'espai exterior" (grafia correcta).

Comentari

En alguns mots, el pas del singular al plural origina canvis consonàntics.

Exemples: de "taca": "taques"; de "cega": "cegues"; de "Pasqua": "Pasqües"; d'"aigua": "aigües"; de "raça": "races"; de "roja": "roges".

Excepcions de la A/E

Vocal final

S'escriu a la vocal neutra final d'alguns mots masculins acabats en les terminacions -ma / -ta / -arca / -crata / -cida / -ista.

Exemples: "poema", "poeta", "monarca", "un demòcrata", "un homicida", "un artista". També els mots "terra", "dia", "titella", "belga", "persa", entre d'altres.

S'escriu e la vocal neutra final del tipus dels mots següents:

• Adjectius d'una sola terminació, vàlida per als dos gèneres.
  • En aquest cas, coincideix el català i el castellà, excepte els adjectius "pobre" i "rude".
  • La majoria d'aquests adjectius acaben en -aire / -ble / -me / -ne.
  • Exemples: "una cantaire", "una dona amable", "una acció infame", "una cerimònia solemne".
• Alguns noms coincidents amb el castellà, que sovint són pronunciats incorrectament com é en lloc de ser-ho amb el so característic de la vocal neutra.
  • Exemples: "base", "fase", "frase", "classe", "sèrie", "higiene", "torre", "piràmide", "efígie", "barbàrie", "mare", entre d'altres.
• L'infinitiu dels verbs de la segona conjugació acabats en -re, com ara "seure", "moure", "estendre", "cometre".
  • També les formes úniques (amb els seus compostos): "corre", "obre", "omple", "vine".

Vocal medial

Formes verbals en què es poden trobar tant la a com la e tòniques.

En aquest cas s'escriuran les formes febles, o sigui la vocal neutra, sempre en a.

Es tracta dels verbs "haver", "saber", "fer", "caure", que segueixen la norma general de la tercera persona del present que du una a: "ell ha", "ell fa", "ell sap", "ell cau", malgrat la e tònica d'altres formes, com ara, "jo he de fer", "jo sé", "ell queia".

També en el cas de les formes dobles dels verbs "jeure" o "jaure", "néixer" o "nàixer", "treure" o "traure", i els seus compostos.

En aquests verbs, s'escriu a o bé e quan són tòniques (segons la pronúncia dialectal de cadascú), però cal escriure sempre a les formes àtones, o sigui, la vocal neutra.

Exemples: "ell jeu" o "jau", però "ell jaurà"; "ell neix" o "naix", però "ell naixerà", "ell treu" o "trau", però "ell traurà".

Altres casos

"racó", "malenconia", "psiquiatre", "orgue" (instrument musical), "òrgan" (part d'un cos), "orfe".

Normes d'ortografia: O/U

Cal fixar-se que les normes a aplicar tenen en compte si el so de u feble es troba a fi de mot o bé al mig d'un mot.

A final de mot

El so de u feble final s'escriu generalment o, però si el femení fa -ua o bé es tracta d'un diftong -eu, aleshores s'escriurà u.

Cal fixar-se que la o final catalana, pronunciada u feble, es correspon sovint amb una o final del castellà; en canvi, una u final en català sol coincidir amb alguns mots que acaben en -uo, -eo en castellà.

Exemples: "carro", "mico", "continu", "assidu", "trineu", "trofeu".

Al mig d'un mot

Si el mot té una forma primitiva en què es pot trobar el so de u feble en posició tònica, s'escriurà o o bé u segons com soni en aquesta posició.

Exemples: de "pont" o de "punt" es tindrà "pontet" o "puntet".

En verbs, es buscarà la posició tònica a la tercera persona del present d'indicatiu.

Exemples: de "això put" o "ell pot" es tindrà "pudent" o "podent".

Exemple: "un mural" o "la moral" (grafia correcta).

Comentari

El plural dels mots que acaben en consonant és -os.

Exemples: "reflex", "reflexos"; "text", "textos"; "feliç", "feliços".

Excepcions de la O/U

Alguns cultismes no segueixen la vocal corresponent del mot popular i per això s'anomenen pseudoderivats. D'entre els més corrents:

• "bUcal", "jUvenil", "hUmà", "mUndial", "un titUlar", "un cos consUlar", "cUrvatura", "concUrrència", "dUlcificar", "vUlcanisme".
• Paraules a tenir en compte: "Bufetada", "Butxaca", "Muntanya", "Subornar", "Sufocar", "Suportar", "Hongria", "Joan", "Sofrir", "Sorgir", "Sospir", "Torró", "Joventut"

Formes verbals irregulars

• S'escriu o el so de u feble dels verbs "sOrtir", "tOssir", "escOpir", "cOllir", "cOsir", malgrat que les formes tòniques d'aquests verbs duguin u: "surt", "tus", "escup", "cull", "cus".
• S'escriu u el so de u feble de les formes "pUguem", "pUgueu", "vUlguem", "vUlgueu".

Casos especials

Alguns cultismes que en castellà acaben en o, en català mantenen la forma llatina acabada en -us o bé -um.

Exemples: "MàriUS", "PiUS", "focUS", "porUS", "fetUS"...; "fòrUM", "decòrUM", "harmòniUM"...

Frases fetes

• Fugir d’estudi: Eludir una qüestió.
• Ficar la banya: Entossudir-se.
• Tirar-s'ho a l'esquena: No amoïnar-se.
• Tallar el bacallà: Manar, dirigir.
• Venir de l'hort: No saber de què es tracta.
• Estirar més el braç que la màniga: Gastar més del que permeten els ingressos.
• Veure la padrina: Passar-s’ho malament.
• Haver-hi mala maror: Haver-hi desavinences.
• Perdre la carta de navegar: Desorientar-se.
• Posar-se pedres al fetge: Preocupar-se.
• Remenar les cireres: Manar, dirigir.
• Arrufar el nas: Mostrar-se disconforme.
• Una flor no fa estiu: Ser l’excepció.
• Treure foc pels queixals: Enfadar-se.
• Passar de taca a oli: Excedir.
• No estar per brocs: Estar de mal humor.
• Fer l’agost: Beneficiar-se.
• Donar un cop de mà: Ajuda.
• Tocar de peus a terra: Ser realista.
• Ser un bocamoll: Xerrar més del compte.
• Fer-ne de l’alçada d’un campanar: Fer moltes malifetes.
• Fer gruar: Posar dificultats.
• Fer figa: Fallar, defallir.
• Ser figues d’un altre paner: Tractar-se d’una altra qüestió.
• Tocar el cor: Commoure.
• Haver menjat la llengua: No callar mai.
• Passar la patata calenta: Desempallegar-se d’una dificultat.
• Posar les mans al foc: Assegurar plenament.
• Anar a pams: Detallar.
• Tenir cops amagats: Actuar de forma inesperada.

Diftongs

És la unió de dues vocals que es pronuncien en una sola síl·laba. En català, el diftong es forma quan una vocal dèbil (i / u) s’ajunta amb una vocal forta (a / e / o) dins de la mateixa síl·laba, o quan dues vocals dèbils estan juntes.

Diftong creixent

Vocal dèbil + vocal forta

• Al principi del mot: Iot (io és un diftong).
• Entre dues vocals: Ca - ca - uet (ue és un diftong) / No - ia (ia és un diftong).
• Quan la u es troba entre una consonant velar (g o q): Llen - gua / Pin - güí.

Diftong decreixent

Vocal forta + vocal dèbil: Ai - re / Vocal dèbil + vocal dèbil: Ciu - tat.

Hiats

Són dues vocals que no pertanyen a la mateixa síl·laba.

• Quan hi ha dues vocals juntes però es pronuncien en síl·labes diferents i en aquest cas trenquem un diftong amb accent o dièresi: Ve - ï - na.
• Quan hi ha dues vocals fortes (a / e / o): Po - e - ma.
• Quan hi ha una vocal dèbil (i / u) entre una consonant, que no sigui ni la g ni la q, i una vocal: A - fec - tu - ós / I - ta - li - a / Grè - ci - a.

Separació de síl·labes

La síl·laba

Cada cop de veu que es fa quan es pronuncia a poc a poc una paraula representa una síl·laba, com ara en el mot "ca-di-ra". La síl·laba està constituïda sempre per un nucli vocàlic, format per una vocal, a vegades sola i altres vegades acompanyada d'una consonant o bé d'una i d'una u no vocàliques.

Exemples: "es-co-la", "i-de-a", "ai-gua".

Separació

Quan un so està representat per un dígraf, s'ha de saber quina lletra pertany a una síl·laba i quina a la següent, sobretot quan s'ha de partir un mot a final de ratlla.

Els nexes ix / tx / tj / tg / rr / ss / sc / l·l se separen a final de ratlla. Exemples: cai-xa, cot-xe, plat-ja, jut-ges, car-ro, mas-sa, as-cens, til·la.

En canvi, no s'ha de separar els dígrafs gu / qu / ll / ny. Exemples: fi-gues, ta-ques, pa-lla, ca-nya.

En el cas dels mots compostos, la separació sil·làbica es farà en el punt de l'element afegit. Exemples: VOS-al-tres, DES-ai-re, IN-hu-mà, AL-ho-ra, BEN-es-tar, TRANS-al-pí.