Normativització del galego: història, etapes i interferències

Francés3,4 KB

Història da normativització: a construcció da variant estàndard. Interferències i desviacions de la norma

Totes les llengües presenten una forta tendència a la diversitat, especialment en el pla oral. L'existència d'una variant estàndard contribueix a frenar aquesta dispersió.

La construcció de la variant estàndard és el que es coneix amb el nom de normativització lingüística: fixació d'una ortografia, una gramàtica i un diccionari que serveixin de models cultes a imitar.

La majoria de les llengües romàniques van dur a terme aquesta tasca durant l'Edat Mitjana, quan el galleg ja havia començat a patir el procés de minorització. Per això, la nostra llengua no va emprendre aquesta tasca fins al segle XIX, amb els autors del Rexurdimento.

En el procés de normativització podem assenyalar quatre etapes:

  • a) Galego popularizante (fins a finals del segle XIX). No existeix una intenció normativitzadora (Pondal va ser l'únic conscient de la seva necessitat). S'utilitza el galleg oral en el seu registre popular, ple de vulgarismes, castellanismes i dialectalismes.

  • b) Galego enxebrizante (fins al 1936). Els autors comencen a sentir la necessitat d'una norma escrita i s'inclinen per un model diferencialista, que marqui distàncies amb el castellà. Les característiques més destacades són:

    • Recerca d'un galleg supradialectal.
    • Eliminació de castellanismes.
    • El portugués és el seu model de llengua culta.
  • c) Galego protoestándar (fins a finals dels anys 70). Creix la consciència de la necessitat d'un model culte que donés suport a la normalització del galleg. Es caracteritza sobretot per la simplificació ortogràfica (eliminació d'apòstrofs, guions, accents greus i circumflexos).

  • d) Galego estándar (fins a l'actualitat). El millor coneixement lingüístic ajuda a trobar solucions apropiades per a les interferències i desviacions que apareixien en les etapes anteriors.

Interferències

Les interferències són la influència d'una llengua sobre una altra en situació de contacte, que afecta majoritàriament la llengua més feble. Apareixen en tots els plans de la llengua:

  • Pla fònic: reducció del sistema vocàlic de 7 vocals a 5, eliminant l'oposició entre obertes i tancades.
  • Pla morfològic: canvi de gènere de determinats substantius (o ponte per a ponte...), seguint la norma castellana; confusió entre te/che; temps compostos.
  • Pla sintàctic: col·locació incorrecta dels pronoms àtons.
  • Pla lèxic: són els que més abunden. Prevalença de la paraula coincident amb el castellà (comprar per mercar), adopció de la paraula castellana per a major prestigi (grifo per billa), substitució de la forma gallega per la castellana (tenedor per garfo).

Desviacions

S'anomenen desviacions aquelles veus que no s'ajusten a la normativa, ja sigui perquè no pertanyen al nivell culte (vulgarismes, dialectalismes), ja sigui perquè no són paraules d'ús actual (arcaismes), ja sigui perquè són invencions provocades per la pressió del castellà (hipergalleguismes).

Descargar

PDF Word HTML