Normativització del català, Noucentisme i Escola Mallorquina

La normativització del català

La normativització és el procés de fixació de les normes d’una llengua. Aquestes normes en descriuen la gramàtica, en recluten el lèxic i n’acorden una ortografia. L’objectiu és mantenir la unitat lingüística enfront de les diverses variacions de la llengua i oferir als usuaris uns usos estandarditzats que els permetin comunicar-se adequadament amb els altres membres de la comunitat lingüística. Els àmbits d'ús on es comença a notar l'ús del català són l'educació, l'administració, en cursos, en premsa...

La figura d’Antoni Maria Alcover (Jordi des Recó) fou l’impulsor del primer congrés Internacional de la llengua catalana, és el creador del Diccionari català, valencià-balear i autor de l’Aplec de Rondaies Mallorquines.

Reivindicaven: una normativa per a tothom i la necessitat d’estendre el català a tots els àmbits. Com a conseqüència d'aquests grups es va crear l'IEC.

Criteris de normativització de Pompeu Fabra

Els criteris de normativització de Pompeu Fabra eren: una llengua clara i apta per a la transmissió del pensament, una llengua escrita que reflectís la parlada, una llengua supra dialectal representativa de totes les varietats i una llengua moderna i de cultura.

Conceptes clau de la poesia noucentista

• Intervenció: es tractava d’intervenir activament per tal de canviar les coses. L’artista té una funció social.
• Arbitrarisme: la raó per damunt de l’espontaneïtat. L’artista pot canviar les coses de la seva obra per ordenar-la i dominar-la.
• Classicisme: imiten els models clàssics grecollatins: seny, harmonia, ordre i mesura.
• Civilitat: la ciutat és el seu escenari preferit, un model de vida organitzada.
• Obra ben feta: tenen la perfecció com a objectiu final. Calia treballar molt, l’escriptor no hi neix, es fa.

L'Escola Mallorquina

L'Escola Mallorquina era un conjunt de poetes mallorquins que produeixen la seva obra entre 1900 i 1950, caracteritzats per la serenor i l’equilibri, per la perfecció formal, la musicalitat dels versos i pel sentiment del paisatge. Característiques:

• Rigor acadèmic de la forma, de la matèria poètica, sense violències ni audàcies.
• La poesia de l’escola és bàsicament paisatgística.
• Un fons d’humanisme clàssic, mediterrani.
• Clara consciència d’insularitat.
• Fort sentiment de fidelitat als mestres Costa i Llobera i Joan Alcover.
• Tendència a l’idealisme de la natura.
• Limitació temàtica: és sobretot poesia paisatgística.
• Estètica propera al noucentisme.
• Les estrofes que componien eren impecables, no es permetien rimes falses i acotacions en els versos.
• Musicalitat del vers i del bon gest.

Temes: paisatge mediterrani, natura idealitzada, dolor, mort, nostàlgia i tradicions.

“La nostra terra”: era una revista que, acceptant el magisteri de Costa i Llobera i Joan Alcover, produeixen la seva obra durant els primers 50 anys del segle XX.

Josep Carner

Josep Carner: “Bèlgica”: el poeta desitja viure a una ciutat en pau on no hi ha guerres i els soldats serien bromes, on ningú passa fam i tot és ideal. Relaciona el poema amb civilitat, hi ha perfecció formal com a obra ben feta i arbitrarisme. En conclusió, a “Bèlgica” hi trobem un model de país ideal, un model de cultura, harmonia, civilitat, respecte, equilibri... i podem destacar la ironia que fa servir el poeta comparant la ciutat ideal amb Catalunya, la qual no ha assolit els valors abans anomenats.

“L’auca del Senyor Esteve”: s’hi observa un canvi del tractament del tema de l’enfrontament artista-societat. Reconeix l'esforç de dues classes.

Protagonistes: Esteve: burgès que només vol fer diners i estima tant la seva botiga com la seva família. Ramonet: simbolitza els marginats artistes de la societat que només volen viure la vida i fer obres d’art.