Normalització Lingüística i Política Lingüística

Normalització Lingüística i Normativització

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. S'han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d'ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d'ús de la llengua.
• Unes normes d'ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d'acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d'èxit. La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l'idioma. Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació... Aquest procés inclou dos aspectes inseparables: 1- La normativització (codificació de la llengua) i 2- la intervenció sociopolítica, la política lingüística.

Política Lingüística

La política lingüística és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. La planificació lingüística són les distintes formes d'intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d'una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d'ací es plantegen els objectius que ha d'aconseguir la llengua. Un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seua societat. Llavors parlem de contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d'aquesta llengua. Cal tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la que al cap i a la fi cal transformar.

Models i Exemples de Política Lingüística

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat. El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobi. El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seva totalitat territorial.

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d'una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.