Normalització Lingüística: Objectius, Aspectes i Tipus

Normalització Lingüística

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

Objectius de la Normalització Lingüística

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
• Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Aspectes Clau de la Normalització

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

• La normativització (codificació de la llengua).
• La intervenció sociopolítica, és a dir, la política lingüística.

Política Lingüística

La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents.

Planificació Lingüística

La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’aquí es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.

Tipus de Polítiques Lingüístiques

Monolingüisme

Reconeixement oficial i promoció d’una sola llengua. Aquest implica la unilingüització de l’estat a partir d’una política substitutòria de les altres llengües. Són els casos de França i Grècia, per exemple.

Protecció de Minories

Existència d’una llengua oficial, però respecte i protecció per a les minories lingüístiques. És el cas de Gran Bretanya amb el gal·lès.

Autonomia Lingüística

Cooficialitat restringida a altres llengües en una part del territori. Aquest és el cas de l’actual marc legal de l’Estat espanyol.

Federalisme Lingüístic

Estats d’estructura federal en què cada territori té la seva pròpia llengua oficial. És el cas de Bèlgica i de Suïssa.

Plurilingüisme Institucional

L’estat reconeix i utilitza dues o més llengües en tot el seu territori. Luxemburg i Finlàndia en són un exemple.

Llengües Minoritàries i Majoritàries

Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants inferior respecte d’un altra, que serà considerada llengua majoritària. El danès, el suec o el búlgar són llengües minoritàries respecte del castellà o de l’anglès. Però en cap cas, els podem classificar en el grup de minoritzades ja que gaudeixen plenament de tots els àmbits d’ús que una llengua ha de tenir per considerar-la sana.

Una llengua majoritària, no està exempta de ser minoritzada, tot i que no és gaire usual. Per exemple, el francès (llengua majoritària) pateix una situació de minorització al Canadà a causa de l’anglès. Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com a majoritària.

Llengües Minoritzades

Una llengua minoritzada, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló...