Normalització Lingüística: Conflicte, Diglòssia i Sociolingüística

Normalització Lingüística, Conflicte i Sociolingüística

La normalització lingüística és un procés que respon al conflicte lingüístic, amb l'objectiu de recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per evitar-ne la desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal. L'objectiu és la normalitat lingüística, incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants i la freqüència d’ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i tenir unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular. La normalització és sempre una decisió històrica conscient, que implica canvis culturals, socials, polítics i, sobretot, una actitud favorable cap a l’idioma.

Planificació Lingüística

La planificació lingüística comprèn les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’aquí, es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.

Conflicte Lingüístic

El conflicte lingüístic és una situació dinàmica i inestable que sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta, i s’hi crea una cursa per veure quina de les dues ocupa els àmbits d’ús d’una societat. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la substitució lingüística o bé la normalització lingüística.

Diglòssia

El primer a definir diglòssia va ser Ferguson (1959). Afirma que parlem de diglòssia interna quan es produeix el fet que es trobi, a més dels dialectes d’una llengua, una varietat superposada molt estandarditzada que tothom usa de manera oral. Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les seves variants.

Per altra banda, Joshua Fishman l’aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística i defineix així la diglòssia externa. Una de les dues llengües, la alta (A), és emprada per a funcions formals i estàndard; mentre que l’altra, que s’usa en situacions informals, és la llengua B (baixa).

Sociolingüística

El concepte de sociolingüística es podria definir com la disciplina que estudia la relació que hi ha entre la llengua i el seu context social; tant en la manera com una comunitat usa la llengua com els trets culturals que es poden deduir del discurs. Segons Lluís Vicent Aracil, una llengua no és només una estructura lingüística, sinó que implica també un ús lingüístic. La lingüística tradicional s’ocupa de l’estructura lingüística (fonètica, lèxic, regles morfosintàctiques…). La sociolingüística s’ocupa de l’ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva existència. Segons Aracil, la sociolingüística és la ciència que estudia l’ús lingüístic (l’ús d’una llengua) a diferència de la lingüística que estudia l’estructura de la llengua (elements i les seves relacions).