Normalització i estandardització lingüística

Normalització Lingüística (L1 i L2 → L1 + L2 → L1 i L2)

La normalització de l’idioma minoritzat la trobem quan la intervenció del poder i la presa de consciència social fan que aparegui un procés sociocultural per aconseguir aturar i restablir l’ús social de l’idioma amenaçat. Una llengua normalitzada té una codificació acceptada per tots els usuaris i s’empra en tots els àmbits i registres.

• La normalització lingüística és l’única alternativa a la substitució lingüística i comporta estendre’n l’ús a tots els àmbits i funcions comunicatives.

• És un procés de canvi social per mitjà del qual una comunitat pren consciència del conflicte lingüístic i recupera les posicions perdudes.

Hi ha d’haver un grau alt de consciència del conflicte lingüístic i una capacitat satisfactòria de la comunitat per autoregular l’estatus de la llengua. La normalització ha de ser una actitud de tota la massa parlant.

Etapes:

• Prendre consciència.
• La minoria especialitzada elabora un pla (normalització, estandardització).
• La posada en pràctica d’aquest pla. En aquesta última etapa, hi trobem mesures normalitzadores, com la discriminació positiva (subvencionar rètols en català i doblatges de pel·lícules en català) i la legislació (Constitució i Estatut d’Autonomia).

El Procés d’Estandardització

Una llengua normalitzada ha de disposar d’un estàndard (varietat neutre, supradialectal i amb una formalitat mitjana-alta). En les societats modernes, es necessita una llengua comuna a tots els dialectes per agilitar la intercomprensió entre totes les persones del domini lingüístic, perquè hi hagi una intercomunicació bona en els àmbits més o menys formals. Aquesta llengua s’utilitzarà en els mitjans de comunicació, el sistema educatiu, l’administració pública...

El procés d’estandardització és el procés social que vol fixar una varietat comuna apta per a tots els usos i a disposició de tots els parlants.

Etapes del procés:

1. La selecció d’una varietat geogràfica existent o la combinació de més d’una. Normalment, damunt una varietat, per motius de prestigi social. En el cas del català, el model és molt posicional, té representació dels diferents dialectes geogràfics.
2. La normativització de la varietat. L’establiment de normes per al seu ús oral i escrit. En el català, la fixació de l’ús correcte parteix de la Secció Filològica de l’IEC, que continua l’obra normativitzadora de Pompeu Fabra.
3. L’adequació de la varietat a tots els usos i àmbits. És el desenvolupament de la tasca codificadora, que es completa i s’actualitza amb la confecció de diccionaris terminològics, llibres d’estil… o que es redefineix a partir de la resposta social a les propostes d’estandardització.
4. L’acceptació per part de la massa parlant i els contextos. Els mitjans de comunicació juguen un paper rellevant en l’acceptació social de l’estàndard, ja que és imprescindible per a la supervivència de l’idioma. El procés d’estandardització no triomfa mentre la varietat estàndard no s’implanta en tots els àmbits de comunicació formal.

Hibridització Lingüística (L1 i L2 → L1 + L2 → L3)

Conceptes a Diferenciar:

• Bilingüista: persona que defensa i promou el bilingüisme. Ens referim al sentiment i la ideologia.
• Bilingüe: persona que parla dues llengües. Normalment, les persones de la llengua minoritzada (L1).
• Mitificació del bilingüisme: persona que mitifica o idealitza el bilingüisme. Això ho fa el bilingüista.

El més curiós d’aquests tres conceptes és que moltes vegades les persones que mitifiquen el bilingüisme són les parlants de L2, que normalment són monolingües. Els de L2 són els bilingües de veritat.