Normalització del Català: Segles XIX i XX

Normalització del Català

Segle XIX: La Recerca d'un Model Comú

Per a constituir una literatura catalana mitjanament normal, no n'hi havia prou que els escriptors catalans abandonassin el castellà i adoptassin la llengua pròpia. La llengua havia de recuperar el prestigi social, però el que de fet preocupava era l'ús culte del català, el grau en què l'idioma domèstic aconseguiria de ser també idioma d'ús normal en tots els àmbits.

Al llarg del segle XIX sorgiren polèmiques entorn de l'ortografia i la gramàtica. Es feia necessari trobar un model de llengua escrita comuna, una llengua que servís per a totes les variants del domini lingüístic. La situació era anàrquica i, a més, no existia cap institució amb poder reconegut i acceptat per a tothom que imposés una codificació gramatical unitària.

L'Avenç i la seva Campanya Lingüística (1890-1892)

L'intent més seriós en aquest procés de fixació de la llengua el dugué a terme la revista modernista L'Avenç. La seva campanya lingüística, que es va dur a terme entre 1890 i 1892, s'acompanyà d'un cicle de conferències del mateix títol. Aquesta campanya cercava obrir un debat sobre la llengua. Calia establir unes normes ortogràfiques, crear una gramàtica, elaborar un diccionari i depurar la llengua de castellanismes.

Antoni Maria Alcover i el Diccionari Català-Valencià-Balear

Antoni Maria Alcover va dedicar bona part de la seva vida a la tasca de divulgar i ennoblir la llengua catalana. Va concebre la idea d'aplegar tots els vocables catalans antics, moderns, literaris i dialectals en un diccionari que titulà Diccionari de la Llengua Catalana. Va redactar una Lletra de convit adreçada a tothom que volgués col·laborar en la redacció del diccionari. Discrepàncies amb Pompeu Fabra l'aïllaren del moviment majoritari i l'empenyeren a canviar el títol de la seva obra pel de Diccionari Català-Valencià-Balear.

L'Institut d'Estudis Catalans (1907)

Després del Congrés de 1906, se sentí la necessitat d'impulsar i crear un organisme que es preocupés de la cultura catalana. Aquest organisme va ser l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba. Des dels seus inicis, l'IEC tengué la finalitat de regular i de sistematitzar els estudis de qualsevol aspecte de la cultura catalana.

Pompeu Fabra: El Geni Ordenador de la Llengua

Pompeu Fabra va esdevenir el veritable geni ordenador de la llengua catalana. Va participar activament en la campanya lingüística de l'Avenç. L'any 1898 va publicar Ensayo de gramática del catalán moderno i l'any 1908 Contribució a la gramàtica de la llengua catalana.

Fabra va fonamentar la seva reforma en una sèrie de criteris fonamentals:

• Una llengua clara, transmissora fidel del pensament.
• Una llengua escrita continuadora de la llengua parlada, capaç de vehicular la cultura real de tot un poble.
• Una llengua harmònica amb la resta de llengües de cultura.
• Una llengua supradialectal, on es veiessin reflectits tots els dialectes del domini lingüístic.
• Una llengua moderna i de cultura, útil en tots els àmbits.

Segle XX: Institucionalització i República

A començament del segle XX, a Catalunya, el catalanisme polític va reivindicar l'ensenyament de la llengua catalana i el seu ús a l'administració. Des de les institucions de poder local que va controlar i, molt especialment, des de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba va donar un gran suport institucional al català amb la creació de l'IEC. El suport de Prat de la Riba i de l'IEC van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra, amb la qual el català es va dotar d'una normativa unificada i moderna. A més, els intel·lectuals catalans, majoritàriament implicats en el projecte d'institucionalitzar la cultura (Noucentisme), posaren a disposició d'aquest projecte de normalització cultural.

La Constitució republicana de 1931 i l'Estatut d'autonomia de 1932 van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua oficial i la realització d'una activa política de suport al seu ensenyament. La catalanització de l'escola va comptar amb la decidida voluntat dels mestres, que dugueren a terme una renovació pedagògica importantíssima. Les Illes Balears i les terres valencianes, en canvi, no arribaren a veure aprovats els seus estatuts d'autonomia, però el període republicà va significar també un avenç notable de realitzacions a favor de la llengua catalana. Malauradament, aquest conjunt d'assoliments i de projectes es va veure estroncat de soca-rel per la Guerra Civil. El règim que en sortí va tirar per terra tot allò que s'havia aconseguit durant aquells primers esperançadors anys del segle XX.