Normalització del català i avantguardisme literari (s. XX)

Context històric i situació de la llengua

El projecte de normalització de la llengua és aturat perquè la instauració de la dictadura per part de Primo de Rivera fa que s’aboleixi la Mancomunitat, es dictin decrets en contra de l’ús de la llengua i que l’Institut d’Estudis Catalans sigui espoliat. Després, durant la Segona República, torna a recuperar les seves funcions. Per tant, el procés de normativització de la llengua no culminarà fins que es completi el corpus elaborat per Pompeu Fabra amb la intenció de crear:

• Les Normes Ortogràfiques (1913)
• El Diccionari Ortogràfic (1917)
• La Gramàtica Catalana (1918)
• El Diccionari General de la Llengua Catalana (1932)

Les normes de Pompeu Fabra van ser acceptades i adoptades pels usuaris amb molt poques excepcions, però va ser finalment l’any 1933 que aquestes normes foren adoptades per escriptors i intel·lectuals i publicades per l’Ajuntament de València. Les Normes de Castelló suposaren la normativització de la llengua comuna des de l’aportació dels diferents dialectes geogràfics.

Paral·lelament, l’ús de la llengua anava augmentant, ja que l’any 1931 es comença a emetre la primera emissora de ràdio només en català i l’any 1933 els diaris en la nostra llengua ja eren 26. La Segona República va suposar un canvi pel que fa a la concepció de l’estat, ja que l’any 1932 s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’oficialitat de la llengua catalana. El 1931 es convocà una assemblea per a la redacció de l’avantprojecte de l’Estatut de les Illes Balears, però aquest projecte no prosperà tant per les circumstàncies històriques com per les discrepàncies entre els participants.

Per concloure, podem dir que el període comprès entre principis de segle fins al 1939 significà, per tant, la recuperació cultural de la llengua catalana en tots els àmbits dels Països Catalans, però un cop més, la situació es veu truncada amb la dictadura franquista i la nostra llengua es torna a veure prohibida i denigrada.

Moviments d'avantguarda

L’avantguardisme es caracteritzava per la ruptura total amb qualsevol norma establerta i amb qualsevol model artístic vigent. Es manifestava, sobretot, en la pintura i en la poesia i, en part, era la continuació lògica de les inquietuds modernistes, les quals van ser marginades durant el Noucentisme. Els moviments d’avantguarda que més incidència van tenir van ser el futurisme i el surrealisme, encara que a segons quines zones com Catalunya hem de parlar d’escriptors que a les seves propostes avantguardistes n’incorporen d’altres més tradicionals, donant com a resultat una obra original i personal com la de Joan Salvat-Papasseit o J.V. Foix.

Els moviments d’avantguarda s’han de dividir en dos períodes:

• El primer va des de 1909 a 1929, on hi destaquen el futurisme, el cubisme i el dadaisme amb les manifestacions més lúdiques, imaginatives, subversives i rupturistes.
• Un segon període que comprèn des de l’any 1929 fins a 1940, on hi destaca el surrealisme.

Característiques generals dels moviments

Futurisme (1909-1920)

El seu promotor és Marinetti, però el seu futurisme va evolucionar ideològicament cap al feixisme. En canvi, el futurisme català va evolucionar cap al pensament regeneracionista i cap a l’anarquisme. Les propostes literàries van ser:

• Destrucció de la sintaxi, de la morfologia i de la puntuació.
• Abolició dels adjectius i dels adverbis per eliminar el subjectivisme i l’estatisme.
• Supressió de l’analogia immediata.
• Destrucció de l’arbitrarisme poètic (mètrica, retòrica, ordre clàssics).
• Introducció d’elements sensitius com la poesia visual i el cal·ligrama.

Surrealisme (1917-1940)

El seu promotor és Breton, que va exposar en el seu manifest les bases programàtiques a partir de la teoria de la psicoanàlisi de Freud:

• La realitat més autèntica és la del subconscient, la que s’ha de poetitzar.
• El llenguatge s’ha d’alliberar dels esquemes lògics, ja que la lògica limita el subconscient.
• Explotació dels estats d’inconsciència com el somni o l’embriaguesa amb la utilització de l’escriptura automàtica i d’experiències oníriques per renovar el discurs poètic.

D’aquesta manera s’obté un tipus de literatura amb metàfores inèdites que evoquen el món dels somnis amb la seva aparent absurditat.

Cubisme (1907-1914)

El seu promotor és Apollinaire. Aquest moviment és molt important en pintura. Principalment, artistes com Picasso aposten per la fragmentació de la realitat.

Dadaisme (1915-1920)

El seu promotor és Tristan Tzara. Defensen que el nihilisme és la base de tot. La immediatesa acabarà substituint la inspiració. També propugnaven la negació de la societat burgesa.

Autors destacats de l'avantguardisme català

Joan Salvat-Papasseit

Va néixer al si d’una família obrera i de formació autodidacta. Era d’idees anarquistes i és l’autor de manifestos futuristes. Va morir de tuberculosi als 30 anys. La seva obra es divideix en quatre etapes:

• Primera etapa (1914-1916): De caràcter moralista-regeneracionista. Obra més important: Humo de fábrica.
• Segona etapa (1917-1919): Avantguardista, concretament de caràcter futurista. Obra més important: Poemes en ondes hertzianes.
• Tercera etapa (1920-1921): Marcada per la mitificació de tot allò que no pot assolir l’autor i per això apareixen –ismes a la cançó. Obra més representativa: L’irradiador del port i les gavines.
• Darrera etapa (1922-1924): Marcada pel realisme amb la mitificació de la realitat. Obres més importants: La gesta dels estels, El poema de la rosa als llavis i Óssa menor.

Josep Vicenç Foix (J.V. Foix)

Abandonà els estudis de Dret per dedicar-se a la pastisseria familiar i a la literatura. Va conrear la prosa poètica a Gertrudis (1927), on explora el món dels somnis i poetitza els mecanismes del subconscient. Els altres llibres de prosa poètica són posteriors a la Guerra Civil i hi apareix una certa moralització de caràcter ideològic, com a L’estrella d’en Perris (1963).

Pel que fa a la seva obra poètica, hem de destacar la perfecció dels sonets a Sol i de dol (1947), on reflexiona sobre l’ofici de poeta i compatibilitza la seva posició renovadora amb el seu fervor per la tradició literària. Les irreals omegues (1949) són uns poemes introduïts per uns títols molt llargs que donen una idea sobre la intenció comunicativa de l’autor. Hi apareixen algunes referències a la Guerra Civil.

Foix marca les seves obres amb una sèrie de característiques:

• Utilitza formes de la tradició poètica.
• Copia obres dels clàssics medievals.
• Incorpora les imatges oníriques i les tècniques d’escriptura automàtica.
• Vol expressar l’absolut, és a dir, la realitat ideal i ordenada, que només es pot abastar amb símbols, en contraposició a la realitat quotidiana, enganyosa i caòtica.