Norma i Varietat Estàndard del Català: Definició i Aplicació

Norma i varietat estàndard

La norma és el conjunt de regles fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques que contribueixen a organitzar la llengua. La norma manté l’equilibri entre la diversitat de la parla i la uniformitat del sistema, ja que n’evita la disgregació i facilita la intercomprensió entre els parlants d’un mateix idioma.

És el resultat de la normativització, és a dir, del procés de dotar la llengua d’una regularització ortogràfica, gramatical i lèxica. Té com a finalitat la construcció de la varietat estàndard, que és aquella varietat de la llengua correcta des del punt de vista normatiu i comuna a tots els parlants per damunt de les diferències socials, generacionals, geogràfiques i estilístiques. Per això veiem que l’estàndard és normatiu i és supradialectal.

L’estàndard se sol crear amb els trets lingüístics més comuns de la comunitat de parlants i es fa servir únicament en contextos de formalitat mitjana o alta. Per aquest motiu és la varietat que es fa servir en:

• Els mitjans de comunicació.
• L’àmbit de l’ensenyament.
• L’administració.

És, alhora, la varietat més prestigiosa socialment.

Relació entre estàndard i norma

La relació entre estàndard i norma és, doncs, molt estreta, ja que la norma permet la construcció de l’estàndard.

L'estàndard en llengües minoritzades

En les llengües minoritzades, el procés de fixació de l’estàndard sol topar amb un problema d’acceptació social. Per això, l’acceptació de l’estàndard ha de formar part de les polítiques que s’apliquin en el procés de normalització de l’ús públic d’una llengua (l’escola, els mitjans de comunicació, etc., s’han de normalitzar per sobreviure, és a dir, l’ús de paraules comunes és crucial).

L'estàndard i la diversitat dialectal

Com que l’estàndard pretén ser una varietat supradialectal, l’homogeneïtzació és pràcticament impossible, sobretot en la llengua oral, ja que, per exemple, les diferències fonètiques són inevitables.

Per això, de la mateixa manera que s’ha elaborat un estàndard amb adaptacions a diversos tipus de text (no és el mateix l’estàndard dels textos jurídics que el dels textos periodístics), s’ha d’elaborar un estàndard oral adaptat als dialectes geogràfics. Són els anomenats estàndards regionals, producte de l’adaptació de la norma a les característiques dialectals correctes i generals de cada zona.

Exemples d'estàndards regionals en català

Així, podem parlar d’un estàndard balear, d’un de català (central) i d’un de valencià, amb diferències mínimes. Aquests són producte de l’adaptació de la normativa de Pompeu Fabra, fetes per les següents institucions, respectivament:

• Estàndard balear: Universitat de les Illes Balears (UIB).
• Estàndard català (central): Institut d’Estudis Catalans (IEC).
• Estàndard valencià: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).