Nominalisme i el Problema dels Universals

Nominalisme

Postura filosòfica contra el platonisme. Els nominalistes consideren els universals (noms comuns) noms sense substància. Només són paraules, sons, maneres de designar les coses, no existeixen en la realitat. Per tant, tenen una realitat lògica i no ontològica.

Per ells, suposar l’existència d’aquests universals és limitar el pensament i el poder de Déu. Només tenen existència real els individus particulars. Els realistes, en canvi, diuen que si els universals no existeixen, tampoc es pot imposar lleis generals als homes.

Postura mitja: realisme moderat (existència ≠ essència, els universals existeixen a l’intel·lecte per mitjà de l’abstracció, i adquireixen existència a través d’una causa agent.

Problema dels Universals

Per Plató, les Idees existeixen realment, i els objectes concrets només en són el reflex. Per Aristòtil, no és acceptable que les Idees puguin existir com a entitats separades. Llavors, la realitat està constituïda per conceptes universals o per individus als quals s’apliquen aquests conceptes?

Escolàstica

Moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per entendre la revelació religiosa del cristianisme. La formació en les seves universitats fou heterogènia, doncs absorbeix corrents filosòfics no només grecollatins, sino també àrabs i jueus. Se li atribueix una dependència de l’argument d’autoritat, a part de l’abandó de les ciències naturals i l’experiència empírica.

Sant Agustí d’Hipona

5.1.- EL PROBLEMA DE LA VERITAT

Li interessen les veritats necessàries, aquelles que són eternes i immutables. Descarta les coses sensibles com a l’origen de la veritat, ja que dins d’aquestes només s’hi troba el material canviant. Així doncs, dins l’home està la veritat, però no l’ha produït ell, així que proposa la teoria de la il·luminació (Déu il·lumina la nostra ment).

5.2.- DÉU I LA CREACIÓ: L’EXEMPLARISME

Sant Agustí defensa que aquestes característiques sorgeixen del procés d’abstracció. Partim d’allò sensible, descobrim la veritat i després ens preguntem pel ser d’allò sensible. Així doncs, les espècies són immutables i existeixen des de la creació del món.

S’elimina el dualisme pessimista, aquell que diu que la història es basa en una guerra de contraris, ja que tot el que crea Déu és bo. Sant Agustí basa el seu optimisme metafísic i pessimisme moral en, també, idees neoplatòniques, i no només en la Biblia.

5.3.- L’HOME

Agustí es mostra fluctuant. Per ell, l’home és la unió del cos i l’ànima. Si s’ho mira des d’un punt de vista filosòfic, en canvi, pensa que l’home és una ànima racional que es recolza en un cos mortal. Rebutja la pluralitat i preexistència de l’ànima.

L’ànima és immortal i simple, i en ella veu la imatge de la Trinitat: memòria, intel·ligència i voluntat. No troba una solució al seu origen, es decanta per dues teories: el traducianisme de Tertulià (l'ànima és engendrada pels pares) i el creacionisme de Sant Jeroni.

5.4.- LES DUES CIUTATS

Per Agustí, dos amors han aixecat dues ciutats: amor propi + menyspreu de Déu = ciutat terrenal, i amor de Dé + menyspreu de Déu = ciutat celestial.

Sant Tomàs d’Aquino

Serà l’encarregat de convertir la filosofia d’Aristòtil al cristianisme. Per això, ignora les 3 característiques d’Averrois que feien Aristòtil incompatible amb el cristianisme:

• Déu crea el món
• L’ànima és inmortal
• Les veritats de fe i raó han de coincidir

Essència i existència: segons el pensament d'Aristòtil, Acte i Forma coincidien de tal manera, que un universal, pel fet d'existir, determinava que ja existia l'objecte. Això determinava l'existència d'objectes, dels quals existia el concepte, només pel fet de l'existència del concepte, cosa que negarà St. Tomàs d’Aquino

Les Cinc Vies de St. Tomàs d’Aquino: St. Tomàs d’Aquino demostra l'existència de Déu amb 5 arguments a posteriori, és a dir, basats en l'experiència

1. Via del Moviment: Tot allò que es mou ho fa mogut per un altre. Cal l'existència d'algú que mogui sense que es mogui: Déu.
2. Via de la Causalitat: Tota causa és causada, és necessària l'existència d'una causa que no sigui causada: Déu.
3. Via de la Contingència: Tots els objectes del món són contingents (innecessaris) cal l'existència d'un ésser que sigui necessari per donar sentit a l'univers: Déu.
4. Via dels Graus de Perfecció: Tots els objectes són més o menys perfectes. Cal l'existència d'una perfecció absoluta, respecte de la qual, la resta d'éssers siguin perfeccions relatives: Déu.
5. Via de l’Ordre del Món: Tot els objectes de l'Univers, fins i tot els inanimats segueixen la seva funció de forma perfecta. Cal algú que dirigeixi aquest ordre: Déu.

Guillem d’Ockham

7.1.- ELS PUNTS DE PARTIDA

Parteix de dos principis:

1. Déu és tot poderós, ha creat el món tal com ell ha volgut i no hi ha cap mena de restricció de la seva voluntat, és completament lliure (per tant, la majoria de les afirmacions filosòfiques queden invalidades)
2. Principi d’economia: cal no multiplicar les entitats sense necessitat, és a dir, no s’ha d’explicar amb moltes coses allò que es pot explicar amb poques.

7.2.- CONEIXEMENT INTUÏTIU I ABSTRACTIU

Sant Tomàs accepta que en la realitat només hi ha individus, no essència, i existien…

1. a la ment de Déu (Idees exemplars)
2. en els individus (essència multiplicada en ells)
3. a la ment humana (les extreu dels individus)

Guillem d'Ockham només els accepta a la ment. Ockham argumenta que l'enteniment capta directament les realitats individuals a través d'una intuïció sensible i intel·lectual, sense intermediaris. El coneixement intuïtiu és immediat i segur, basant-se en la presència de la cosa.

Tot i això, Ockham reconeix que també fem afirmacions universals basades en conceptes, anomenant-les coneixement abstractiu, però destaca que el seu valor depèn del coneixement intuïtiu previ.

7.3.- LA SOLUCIÓ NOMINALISTA

Guillem d'Ockham aborda la natura dels conceptes universals i la seva relació amb els individus. Partint de l'anàlisi de les afirmacions, distingeix tres tipus de signes: parlats, escrits i conceptes. Mentre els dos primers són arbitraris (diferents a cada llengua), els conceptes són naturals, produïts per la ment. Ockham introdueix la noció de "suppositio" per descriure la funció dels signes en representar coses. Identifica tres classes de suppositio:

1. la material, quan ens referim al propi terme ("home és un substantiu").
2. la personal, quan ens referim a un individu ("aquell home ha mort").
3. la simple, quan ens referim a quelcom comú ("l’home és una espècie").

En la 3a, a quina realitat ens referim amb el terme "home"? Dir que existeixen realitats generals és convertir l’universal en una cosa singular. Qualsevol cosa, pel fet d’existir, és particular. És clar, doncs, que l’universal existeix només a la ment. Però, llavors, ens trobem amb la següent paradoxa:

Com que tot allò que és real és individual, els gèneres i les espècies no són res fora de la ment, però els individus són classificats pels pensaments en gèneres i espècies.

Afirma que els universals són simplement noms (nominalisme), com a concepte o nom mental. Llavors, com és que siguent tots els individus diferents els podem designar a conjunts amb un sol nom? Principi de l’economia: a la realitat hi ha un nombre immens d’individus, els ajuntem i hi posem nom per economitzar la llengua.

La ment, doncs, guiada pel principi d’economia, produeix espontàniament signes (conceptes) per referir-se a les realitats exteriors, agrupant-les per semblances que hi descobreix, i aquest és l’únic fonament que els universals tenen en la realitat. D’aquesta manera tan senzilla Ockham explica tant el procés del coneixement com la relació entre els universals i els individus.

7.4.- CONSEQÜÈNCIES D’AQUEST PLANTEJAMENT

El que és més rellevant és que Ockham sosté que l'únic coneixement vàlid sobre existències és l’intuïtiu, la qual cosa implica que la ciència ha de basar-se en l'observació i descobrir la regularitat en els processos naturals, sense aspirar a conèixer la raó última de les coses. Aquest enfocament desestima la pretensió de la metafísica de deduir la raó última de principis generals. A més, Ockham critica fortament la capacitat de la raó per abordar qüestions teològiques i demostra la invàlidesa de diverses demostracions. En temes com la immortalitat de l'ànima i els preceptes morals, qüestiona la limitació de la omnipotència divina i defensa l'arbitrarietat de la mateixa. Aquest plantejament va contribuir a l'aparició de la ciència moderna.

El més rellevant és que Ockham defensa la separació definitiva entre la raó i la fe, malgrat els esforços previs per unir-les al llarg de segles. No busca debilitar la fe, sinó que considera que la intervenció de la filosofia en la religió distorsiona la seva puresa. Ockham critica el necessitarisme derivat de la filosofia grec-aràbiga, argumentant que contradiu el dogma cristià al afirmar que el món, com a creació divina, és totalment contingent tant en la seva existència com en la seva intel·ligibilitat. Tot i rebutjar aquesta necessitat, Ockham no adopta l'irracionalisme, sinó que impulsa els seus seguidors cap a una nova forma d'investigar el món.