Nivells lingüístics i les seves característiques

Nivell fònic:

Les seves unitats són fonemes (estudiada per la fonologia) i sons (estudiada per la fonètica). Fonologia estudia l'expressió manifestada per fonemes, arxifonemes i trets i a més tracta les realitats fòniques des de un punt de vista funcional. Fonètica descriu com es produeixen o es reben els sons en l'aparell fonador i com es representen segons l'anatomia, la fisiologia i l'acústica.

Nivell morfològic:

En ell s'estudia la forma de les paraules a partir de l'anàlisi de la seua constitució amb significat (lèxic o gramatical). Aleshores els fonemes (sense significat) s'uneixen per a construir paraules compostes que donen un significat (morfemes). Estudiada per la Morfologia, que estudia unitats que porten significats (morfemes) com les arrels -duc (introducció), desinències de gènere, nombre i conjugació o afixos que poden anar davant o darrere.

Nivell sintàctic:

Estudia les relacions entre les unitats lingüístiques menors al text i superiors a la paraula, tot observant les regles per les quals es combinen per a formar cada expressió. En aquest nivell s'estudien les combinacions de paraules per expressar idees mitjançant estructures complexes. Aquestes estructures poden tenir la forma d'una oració (si posseeix verb) o d'un sintagma. Un sintagma és un grup de paraules que exerceixen una mateixa funció dins d'un enunciat.

Nivell semàntic:

Estudia el significat i la seva unitat és el sema, el qual no té significat. Per tant no pot anar aïllada sinó amb altres semes formant un semema. EXEMPLE: "cadira" format per semes com "potes", "respatller", etc. Semàntica és la disciplina que estudia aquest nivell.

Relaciona la fonètica i la fonologia i estableix-ne les diferències a partir de l’objecte d’estudi:

El so es produeix per la vibració d’un cos i es transmet en ones a través d’un medi físic. Els humans som capaços de produir una gran quantitat de sons ja que comptem amb un aparell fonador i una gran flexibilitat articulatòria. No obstant això, no tots els sons que produïm formen part del sistema lingüístic. Més enllà que en determinats contextos puguin tenir significació, sons com el produït per la tos o el plor són molt diferents d’aquells que constitueixen el llenguatge humà, la part acústica del signe lingüístic, i que són objecte d’estudi de la fonètica i de la fonologia. Quan ens preguntem pels sons propis del sistema lingüístic i els seus trets, cal considerar un doble punt de vista: si es tracta d’observar la substància o si es tracta d’observar la forma. És a dir, si es tracta d’observar els sons com a entitats físiques que poden ser descrites independentment de la llengua de què formen part o si, pel contrari, tenim en compte la seva funció en l’acció significativa del signe. En el primer cas, l’estudi correspondria a la fonètica i en el segon a la fonologia. La fonètica, per tant, estudia els sons com a substància física i en determina la distinció i les característiques. Per contra, la fonologia estudia els sons com a formes que permeten distingir significats. Les unitats d’estudi corresponents a la fonètica i la fonologia són, respectivament, el so i el fonema.

Explica el concepte de fonema:

1-

És la unitat mínima capaç de distingir, en una llengua concreta, un parell de paraules. És a dir, dues paraules que sols es diferencien l’una de l’altra per la variació d’un sol dels fonemes que hi presenten: casa /kaza/ i caça /kasa/ són paraules diferents perquè presenten un fonema diferent: /z/ la primera i /s/ la segona. La commutació del primer fonema dels mots següents provoca un canvi de significat: cala, pala, bala, sala…/k/, /p/, /b/, /s/… El fonema és, per tant, un model, una unitat teòrica, pròpia de la llengua, que s’actualitza en diverses variants o aproximacions pràctiques pròpies de la parla. Aquestes variants pràctiques del fonema s’anomenen al·lòfons. Els al·lòfons són les diverses modalitats regulars en què es manifesta un fonema teòric quan es realitza en un acte de parla. La realització dels al·lòfons depèn de la posició i l’associació amb els sons contigus. Per exemple, el fonema /n/ en català és consonant nasal alveolar, tanmateix, en contacte amb altres fonemes varia algun dels seus trets: un llac (palatal [_]), un bosc (bilabial [m], un soldat (alveolar [n])… En determinades posicions, el tret distintiu pot desaparèixer i es produeix una neutralització de fonemes i l’aparició d’un arxifonema (en fonètica els arxifonemes es representen entre barres i amb majúscules). Per exemple, el tret de sonoritat de l’oposició /b/-/p/ desapareix en posició final (calb-Calp: /kalP/). 2- És la imatge ideal i abstracta que generem en la ment quan emetem el so, és a dir, és un model teòric d’emissió fònica, pertany a la llengua i es realitza a través de la parla.

Explica què és una paraula:

En gramàtica tradicional, la paraula és considerada la unitat lingüística per excel·lència i a partir d’ella s’estableix la distinció entre morfologia (organització interna de la paraula), la sintaxi (la manera com es combinen les paraules per a formar oracions), la semàntica i lexicografia (fixació en diccionaris). La paraula apareix com a constituent formatiu d’unitats superiors com el sintagma o l’oració i al mateix temps és continent d’altres elements inferiors com els morfemes i els fonemes. Es defineix com a cadascun dels segments limitats per pauses o espais en la cadena parlada o escrita, que pot aparèixer en altres posicions, i que està dotat d'una funció.

Com explica l’anàlisi componencial el significat de les paraules:

La semàntica estructuralista (Trier, Pottier y Coseriu), així com la primera semàntica generativa (Katz, Leech), proposa una anàlisi componencial del significat. L'anàlisi componencial suposa que els significats de les paraules poden dividir-se en components mes petits, això és, trets semàntics. Consisteix a descompondre el significat d'un lexema en els seus constituent minims. Com hem vist adés, els fonemes estan formats d'una sèrie de trets fònics que permeten diferenciar cada fonema de la resta. En el cas de la semàntica, definirem els trets semàntics com les unitats mínimes que es combinen per a constituir el significat d'una paraula i distingir-la de la resta. Cadascun d'aquest trets son els anomenats semes i la combinació simultània de diversos semes constituint el significat d'un lexema és el semema. Hi ha dos tipus de trets, semes, diferents: els que indiquen propietat i els que indiquen relació. Considerem ara les paraules home, dona, xic, xica. Els quatre contenen el tret humà i per tant s'oposen a altres com gos, rata o girafa, que tenen el tret no humà. Home i dona contenen el tret "adult" que no posseeixen els altres i home posseeix el tret mascle que l'oposa a dona.

Explica què són les funcions semàntiques de les oracions:

Una funció, ja siga sintàctica o semàntica, pot definir-se com una determinada relació amb un nucli (el verb) o amb un altre sintagma. La interpretació semàntica es fa sobre una estructura superficial, resultant de la transformació d’una estructura profunda seguint unes regles sintàctiques bàsiques, mes uns elements lèxics inserits. Per exemple: insertant en l’estructura profunda . O→SN+SV (estructura profunda) + el lèxic corresponent, genera oracions: el porter estava atent o el porter va aturar el baló. -D’aquestes frases es podrien generar diverses estructures superficials: el porter estava atent i va aturar el baló o el porter, que estava atent, va aturar el baló.

La competència lingüística conte lèxic, base sintàctica i un component transformacional.

Les funcions son relacions i no característiques intrínseques dels elements lèxics.

_ La gramàtica dels casos tracta de donar llum sobre aquestes relacions.

_ L’estructura profunda no determina les funcions sintàctiques, sinó que aquestes son “superficials” i derivades d’uns casos o funcions semàntiques que constitueixen l’estructura bàsica de l'oració.

Explica que són les funcions informatives, textuals o pragmàtiques de les oracions:

Es distingeix el nivell informatiu d'un enunciat, a més del nivell sintàctic i semàntic.

_ Es tracta de destacar explícitament un segment de l'enunciat, que constitueix l'element informatiu sobre el qual es vol cridar l'atenció del destinatari. La unitat destacada es denomina focus. El focus, per tant, es una funció informativa a la disposició del parlant, per a emfasitzar un constituent de l'oració o del discurs, segons les necessitats comunicatives que digna ell o el seu interlocutor.

_ Es reconeixen dos factors:

a) una organització en la informació estructurada per necessitat contextuals i psicològiques que tendeix a destacar allò nou enfront d'allò conegut, i

b) una iniciativa del parlant per focalitzar determinats parts del missatge.

_La focalització d'un element pot realitzar-se per mitja de diferents recursos lingüístics.

a) amb recursos prosòdics que marquen l’element que es vol destacar

b) amb un canvi en l'ordre de les paraules situant al començament l’element que es vol destacar.

EXEMPLES:

a) Joan va trobar el seu germà ahir al parc

b) Al seu germà, Joan el va trobar ahir al parc

c) Ahir Joan va trobar el seu germà al parc

d) Al parc Joan va trobar el seu germà ahir

Són Idèntiques en lèxic i funcions semàntiques i sintàctiques, però ordenades de forma diferent

La focalització mostra que l'ordre de paraules en espanyol o en català no es lliure, sinó que està al servei de factors pragmàtics.