Nit de lluna i L'habitació vermella: Anàlisi i comparativa

Nit de lluna

Fitxa tècnica

• Títol: Nit de lluna
• Autor: Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 - Lleida, 1998)
• Cronologia: 1935
• Tècnica: fusta i fusta pintada
• Mides: 71x40 cm (diàmetre)
• Estil: surrealista
• Tema: al·legòric
• Localització: MNAC (Barcelona)

Biografia de l’autor

Leandre Cristòfol es traslladà a Lleida amb 14 anys per aprendre els oficis d’ebenista i fuster. Això, li despertà l’interès per l’art. L’any 1933 exposà per primera vegada a Lleida.

De formació autodidàctica, la seva obra es va centrar en l’experimentació personal en l’àmbit no figuratiu, vinculat a la poètica surrealista. L’escultor lleidetà participà en l’Exposició Logicofobista l’any 1936 i l’any 1938, en dues mostres surrealistes a París i Tòquio.

La Guerra Civil suposà una aturada en el seu treball escultòric fins al 1952, que va viatjar a París gràcies a una beca del Cercle Maillol. Cinc anys més tard, Leandre Cristòfol reprèn la seva feina de caràcter experimental, una aportació de gran vàlua per a l’art català, reconeguda l’any 1983 amb la Creu de Sant Jordi i l’any 1990 amb el Premi Nacional de les Arts Plàstiques.

Descripció formal

L’escultor lleidetà col·loca sobre una base rodona de fusta un ou de sargir i un fus per filar, fets també en fusta. Cada objecte destaca per la seva puresa formal, sense ornamentació afegida.

Per altra banda, els objectes s’integren en un context totalment aliè que els desproveeix de la seva funció pràctica. El títol de l’obra reforça aquesta idea en proposar una lectura d’aquests dos elements com a contraposició entre la rigidesa i la línia recta del fus -arbre- i la mobilitat i la línia corba de l’ou -lluna- els quals es retallen sobre un horitzó imprecís. Per tant, l’artista és capaç de compondre un interessant joc de contrastos tot i la senzillesa formal i la descontextualització funcional dels elements.

Aquesta mateixa descontextualització, així com la senzillesa compositiva de l’obra, creada a partir de dos únics elements, és utilitzada també per Leandre Cristòfol en una altra escultura clarament relacionada amb aquesta, L’aureòla astral i impassible està a punt de sortir.

En aquesta obra, l’artista integra dos elements, i repeteix el joc de contrastos en la composició. Així, mentre un dels elements, una construcció feta amb fusta, suro i agulles de cap, és alt i de formes dinàmiques i etèries, l’altre, un esberlacanyes de fusta d’olivera, una eina que els estellaires feien servir per partir les canyes en tires, de forma troncocònica i massís.

Temàtica

L’any 1932, Leandre Cristòfol inicià la seva trajectòria escultòrica dins el camp de la no-figuració.

Es desenvolupa a través de dues vies: en primera, l’artista connecta amb el llenguatge del Surrealisme partint de formes orgàniques sorgides d’una relaxació deliberada del control de la raó.

En la segona, utilitza materials industrials de l’entorn immediat i els descontextualitza, és a dir, els buida de significat anul·lant-ne la funcionalitat. Dóna a la forma una dimensió lírica i li confereix un contingut simbòlic personal.

Nit de lluna, s’inclou dins d’aquesta segona via, una de les obres més representades per l’artista a l’Exposició Logicofobista que organitzà el grup ADLAN (Amics de l’art nou) L’any 1939. La peça esdevé un retrat matern: “va arribar un moment en què vaig veure que els perdia i vaig pensar que si feia una composició amb un fus d’aquells amb què filava la mare i un ou de sargir mitges, tindria amb allò un record de la meva mare”. Va creure que un esberlador de fusta d’olivera li guardaria el record del pare, que feia arnes de canyes.

Nit de lluna i L’aurèola astral i impassible està apunt de sortir són homenatges íntims de Leandre Cristòfol als seus pares.

Models i influències

L’obra de Leandre Cristòfol ha de ser catalogada dins l’objecte surrealista -l’objecte trobat-, especialment les composicions incloses en l’esmentada Exposició Logicofobista, i en la relació amb els artistes catalans Ramon Marinello i Antoni Garcia Lamolla, que també hi van participar. Malgrat això, el mateix Cristòfol, referint-se a Aurèola astral afirmà que per a ell: era un record i va ser entesa com una obra surrealista.

La transformació dels objectes quotidians en objectes poètics el relaciona amb els ready-made dadaistes de Marcel Duchamp, malgrat que en les seves escultures, Leandre Cristòfol s’aparta del no-significat de les obres de Duchamp, per esdevenir, segons paraules del mateix artista, “una intuïció d’amor envers tot allò que et crida l’atenció”.

Aquesta actitud l’acosta més, a la poètica de les escultures objecte que Joan Miró realitza en aquells anys sota l’influx del moviment surrealista. També es pot relacionar l’obra de Leandre Cristòfol amb els poemes objecte de l’escriptor i artista plàstic Joan Brossa.

L’habitació vermella

Fitxa tècnica

• Títol: L’habitació vermella
• Autor: Matisse
• Cronologia: segle XX
• Tècnica: oli sobre tela
• Mides: 180,5 x 221 cm
• Estil: fauvista
• Tema: escena costumista o de gènere
• Localització: Museu de l’Ermitage

Biografia de l’autor

Matisse està considerat el líder del moviment fauve. La seva trajectòria com a pintor de la tradició acadèmica i conservadora, amb nombroses còpies de quadres de mestres clàssics. A partir de 1899, Matisse va començar a experimentar amb tècniques postimpressionistes (puntillisme) i va mostrar una gran audàcia cromàtica. Amb aquesta tècnica va participar en la famosa exposició del Saló dels Independents en la qual el crític francès Vauxcelles va batejar els artistes participants com a fauves (feres) per l’estridència dels colors. A partir del 1917 es va establir al sud de França on va pintar escenes locals d’una coloració fluïda i brillant, utilitzant la tècnica del découpage.

Descripció formal

Mostra l’interior d’una cosa on una dona situada a la dreta de la composició, està ordenant una taula plena de gerros i fruites. A l’esquerra hi ha una cadira i una finestra oberta a través de la qual es veu el paisatge, un prat amb arbres i una casa al fons. El tret més remarcable és el cromatisme del color vermell, present en diferents tonalitats en tots els elements que componen l’interior de l’habitació, en especial les tovalles i la paret del fons. Junt amb ell destaca el color blau dels dibuixos decoratius del mur i les tovalles, la roba de la dona i el cel. L’elecció d’aquests dos colors principals no és aleatòria, sinó que respon al coneixement de la teoria del color per l’artista, segons la qual les tonalitats complementàries, com és el cas del vermell i el blau, permeten ressaltar molt més l’efecte òptic de contrast. Gairebé no utilitza ombres i davant l’absència de llum és el contrast cromàtic que defineix la profunditat de camp, la perspectiva i el volum dels objectes representats. Cal recordar l’efecte d’apropament que tenen a l’ull humà els colors càlids com el vermell i els ocres i alhora, la sensació d’allunyament que tenen els colors freds com el blau o el verd. En aquest sentit cal entendre també la presència de la finestra, que permet respirar l’obra i li confereix major profunditat.

Temàtica

Mostra una escena quotidiana a l’interior de la casa. La importància rau en la manera com es representa. En aquest sentit, l’obra s’emmarca en l’ús de temàtiques tradicionals de la pintura, que serveixen a Matisse per fer un interessant exercici pictòric plenament avantguardista. La seva intenció final no era reflectir plenament una realitat concreta, sinó que aspirava a transformar-la, tot supeditant el resultat a la seva pròpia vivència i a una visió interior de la realitat. Contràriament al que havia estat habitual fins aleshores, els elements pictòrics són els veritables protagonistes del quadre, per damunt, de l’acció creada.

Models i influències

Gràcies a la gosadia cromàtica Matisse va ser considerat artista principal del moviment fauvista. Va servir de referent a molts altres pintors com Vlaminck o Dufy. Cal remarcar el procés d’assimilació de certs plantejaments del Simbolisme i sobretot, del postimpressionisme. Del primer va incorporar el concepte de la no-imitació (que ell aplica al color), après a les classes de l’artista simbolista Moreau, en les quals no va fer còpies dels mestres del passat sinó nombrosos exercicis en què havia de retenir l’essencial del llenguatge plàstic i expressar-ho posteriorment en l’elaboració de les seves pròpies experiències pictòriques.

Va recollir també algunes innovacions postimpressionistes com la tècnica divisionista, en la qual era fonamental l’ús de color pur al costat del complementari. Així va esmentar a Gauguin i Van Gogh que van utilitzar el color de manera simbòlica i expressiva amb la finalitat de provocar efectes suggestius en l’espectador, com succeeix a La visió després del sermó.