La Nit Estelada de Van Gogh: Anàlisi i Context Postimpressionista

La Nit Estelada

Autor:

Vincent van Gogh

Cronologia:

1889

Tècnica:

Oli sobre tela

Mides:

74 x 92 cm

Estil:

Postimpressionisme

Tema:

Paisatge

Localització:

MoMA (Nova York)

Context Històric, Cultural i Artístic

La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per una sèrie d’esdeveniments històrics de gran transcendència política i social: la unificació italiana (1861), el reordenament de grans imperis, entre els quals Alemanya (1871), la caiguda del Segon Imperi i l’adveniment de la Tercera República a França (1870), així com la consolidació dels Estats Units d’Amèrica després de la Guerra de Secessió (1861-1865).

A Espanya, el panorama polític es va veure alterat per la Revolució del 1868, per un canvi dinàstic, per la proclamació de la Primera República i per la Restauració monàrquica, a més de les successives pèrdues colonials. A tot això s’hi afegiren les transformacions socioculturals, com per exemple l’afirmació de la burgesia com a gran consumidora d’activitats culturals, la mercantilització de l’art i una nova forma de relació entre l’artista i el client. El creixement demogràfic, la major concentració urbana, el desenvolupament industrial i els canvis en les comunicacions, especialment el ferrocarril, van dur al replantejament de les necessitats urbanístiques de les grans ciutats i a la substitució del treball artesà pel treball mecànic.

L’art va apel·lar al gust de les classes dominants amb la producció d’obres diverses que, malgrat les diferències, s’integren en un tot unitari (eclecticisme). Un altre corrent, minoritària, va aprofitar les fissures del mercat de l’art per cercar noves formes d’expressió, aprofitant la gosadia d’alguns marxants i la constància d’uns artistes atents als progressos i als experiments científics.

La societat, cada vegada més industrialitzada i competitiva, va contribuir a la inevitable substitució del llenguatge artístic vigent per uns altres llenguatges més adequats a les noves perspectives i a la caiguda d’axiomes tan característics com el que proclamava que «l’art és igual a bellesa» i de l’antagonisme entre obra d’art i objecte útil. Tot això va generar una sèrie de moviments que van esdevenir el germen de les Avantguardes del segle XX.

El centre artístic europeu més important de l’art de la segona meitat del segle XIX va ser París. La capital francesa es va convertir en centre creador i receptor de les tendències pictòriques principals: Realisme, Impressionisme, Postimpressionisme i Simbolisme. Roma, malgrat que va continuar sent el centre de l’art com a referència oficialista i acadèmica, va anar decaient com a focus artístic.

El Realisme (1848) donà pas a l'Impressionisme (1874), moviment que inicià un trencament en relació a les normes tradicionals de representació objectiva de la realitat.

Característiques de l'Estil: Postimpressionisme

Dins d’aquest moviment tan poc homogeni, el Postimpressionisme, l’any 1886 va marcar una fita en la història de la pintura francesa, perquè els impressionistes van exposar junts per darrera vegada i, paral·lelament, van sorgir nous talents i formes d’expressió. Així, el període que separa l’última exposició impressionista del Cubisme, als primers anys del segle XX, rep el nom genèric de Postimpressionisme.

En el Postimpressionisme hi trobem un seguit d’actituds i tendències que, malgrat estar vinculades a les novetats impressionistes, són la porta d’entrada a l’art del segle XX. La tècnica de la pinzellada solta impressionista deriva en l'impressionisme científic, que utilitza petits punts de colors primaris combinats amb els seus complementaris.

Georges Seurat va anomenar divisionisme la base teòrica d’aquest corrent i puntillisme la seva tècnica d’execució, que consisteix en la divisió d’una tonalitat en els seus components a base de punts de colors purs molt petits, que l’ull aglutina per formar el color final que vol aconseguir l’artista. També Paul Signac, pintor temperamental i sensible, aplica a la seva obra aquesta tècnica de la divisió del color.

Vincent van Gogh: Biografia i Evolució Artística

Vincent van Gogh inicià la seva vocació artística als 27 anys arran d’una profunda crisi religiosa, convençut que a través de la pintura podria portar algun consol a la humanitat. Durant quatre anys, entre 1881 i 1885, Van Gogh es dedicà a pintar escenes de camperols i treballadors holandesos, fins que, aconsellat, va ingressar a l’Acadèmia de pintura d’Amsterdam.

L’any 1886 va anar a París, on la seva pintura, influenciada pel descobriment de l’Impressionisme i l’estampa japonesa, va abandonar el caràcter social i es va centrar en les possibilitats expressives del color. L’any 1888, el pintor holandès es va instal·lar a la localitat francesa d’Arle, on va conviure una temporada amb Gauguin i va pintar les seves teles més famoses, gràcies a l’ajuda econòmica del seu germà Theo.

Tanmateix, el delicat estat mental de Van Gogh el va dur a patir constants crisis nervioses, que finalment el van dur a la mort, el juliol del 1890, al poble d’Auvers-sur-Oise, on s’havia traslladat pocs mesos abans per estar més a prop del seu germà.

Anàlisi Formal de l'Obra

Van Gogh divideix la tela en dues meitats: la inferior, on pinta una vista llunyana d’un poble sota unes muntanyes, i la superior, on destaca la brillantor dels astres al cel. Ambdues parts es troben unides per dos xiprers, que trenquen verticalment la composició del quadre, i per la torre del campanar del poble.

Aquesta separació entre les dues parts es reforça en la manera com el pintor ha representat els objectes. En la part inferior, les cases de la ciutat que hi apareixen es representen a partir de línies rectes i figures geomètriques bàsiques: quadrats, rectangles i triangles. Els arbres i les muntanyes han estat perfilats mitjançant línies corbes, però seguint uns paràmetres de repetició que anul·len el dinamisme i creen una sensació d’ordre i tranquil·litat.

En canvi, tant els xiprers com el cel, on apareixen onze estels brillants i una gran lluna, desperten en l’espectador una sensació inquietant de caos i de vitalitat, fruit de la utilització d’una pinzellada dinàmica i sinuosa. Aquesta sensació es veu reforçada pels dos remolins que dominen el centre de l’obra i que es contraposen a les línies verticals que projecten els xiprers i el campanar.

El verd, el groc ataronjat i sobretot el blau esdevenen els principals protagonistes cromàtics del llenç. Aquests colors no reflecteixen el model, sinó que pretenen transmetre la visió interior de la realitat pròpia de l’artista. Aquesta llibertat es percep sobretot en el cel, on l’ús del groc i el blanc permeten a Van Gogh mostrar una gran lluminositat en un cel nocturn. També és important assenyalar que les línies negres que marquen el contorn de les cases, els arbres i les muntanyes ajuden a l’artista a dominar la barreja cromàtica, detall que no utilitza en la meitat celestial, on el groc s’expandeix i anul·la la forta presència del blau.

Interpretació de l'Obra

Aquesta obra va ser pintada durant l’estada que Van Gogh va fer al sanatori de Saint-Rémy, on va ser internat després d’un dels seus atacs. En una carta enviada al seu germà Theo, escrivia el següent: «Aquest matí he vist el camp des de la meva finestra molt abans que es fes de dia, sense cap altra cosa que l’estel del matí, que semblava molt gran.» Aquest estel del matí, Venus, pot ser la gran llum blanca que Van Gogh pinta al costat dels xiprers.

D’altra banda, cal observar que el poble que es representa en aquest quadre és fictici, perquè la torre de l’església evoca clarament el seu país natal, Holanda. Així doncs, l’obra ha de ser interpretada des del vessant emocional i simbòlic de l’artista i no pas com un reflex més o menys fidel d’un paisatge, a la manera dels impressionistes.

En aquest sentit, i sabent que per a l’artista, la mort no era abominable i cruel, es pot arribar a entendre el quadre com a imatge de la redempció espiritual del propi pintor, representada pel xiprer, arbre tradicionalment associat als cementiris, i els estels brillants, dels quals l’artista afirmava que sempre el feien somiar.