Nietzsche i Zaratustra: Mort de Déu, Superhome i Etern Retorn

Així parlà Zaratustra: Conceptes Clau de Nietzsche

El Superhome i la Mort de Déu

El superhome és una esperança que ha de sorgir de la realitat del darrer home. Al darrer home, Zaratustra anuncia l'esperança del superhome. El darrer home és l'home del nihilisme; és un home que no té aspiracions, aquell que ha perdut qualsevol interès per anar més enllà de si mateix. Zaratustra anuncia la primera veritat: la mort de Déu, que representa la mort de tota idealitat. Poden sorgir dues tendències: un empobriment de l'ésser humà o la presa de consciència per part de l'ésser humà capaç de projectar nous ideals i nous valors. Aquestes dues possibilitats de l'ésser humà són el darrer home i el superhome.

El Superhome i la Transvaloració dels Valors

La transvaloració moral es pot dur a terme si s'assumeix el nihilisme. Per a Nietzsche, el superhome depèn de la mort de Déu. Si l'home no coneix la mort de Déu, les seves autosuperacions es dirigiran al més enllà. La transmutació de l'idealisme gràcies al superhome significa la reconciliació de l'ésser humà amb si mateix, la fi d'allò que dividia cos i ànima. En Així parlà Zaratustra, Nietzsche defineix el superhome com l'ésser humà que va més enllà de l'ésser humà. El superhome defensa el món sensible, l'únic que existeix i on existeix la veritable vida. Com que coneix la mort de Déu, vol restituir a la terra tot el que l'idealisme li havia robat. El superhome defensa l'alegria de viure i crea nous valors. L'ésser humà s'ha de superar per convertir-se en superhome.

Per parlar del superhome, Nietzsche parla de tres transformacions de l'esperit, canvis que s'havien de produir en l'ésser humà per poder arribar a la seva alliberació definitiva:

• L'esperit primer es converteix en camell, animal que porta grans càrregues i que simbolitza la persona que s'inclina davant de Déu i la llei moral.
• El camell es converteix en lleó, que simbolitza la destrucció dels valors establerts; el lleó lluita contra la moral idealista i crea així la possibilitat de la seva llibertat.
• Finalment, el lleó es converteix en infant, símbol d'aquell que fa de la vida un joc, capaç de crear sense prejudicis nous valors i d'arribar a convertir-se en superhome.

La Voluntat de Poder

La voluntat de poder és un terme metafísic que permet a Nietzsche conèixer la vida. La voluntat de poder suposa una acceptació de l'instint de vida que inclou admetre el valor de l'existència. L'ésser humà nou es troba dominat per la voluntat de poder; ell crea la realitat i els valors. La voluntat de poder suposa afirmar el valor del món d'aparences i de moviment. És voluntat de viure més i de superar-se. La voluntat de poder és una interpretació del món com un joc d'aparença i perspectiva. No existeix més que el món aparent i múltiple.

Nietzsche afirma que no hi ha fets, sinó interpretacions, i que no hi ha coses en si, sinó perspectives. Aquesta nova ontologia afirma que la veritat és una il·lusió que s'ha oblidat. Nietzsche afirma que la veritat de l'ésser transmundà és una aparença que s'ha imposat per l'ús i el costum, però que no per això ha deixat de ser un error. La veritat és una classe d'error sense la qual no es podria viure. Nietzsche diu que la vida és pura aparença. A diferència de l'ontologia platònica, la realitat és un procés continu de creació i destrucció. La multiplicitat i la pluralitat són característiques de la vida. La realitat té moltes perspectives i, quan una d'aquestes s'absolutitza, la multiplicitat es converteix en falsa realitat.

L'Etern Retorn

L'etern retorn és el gran repte que ha de superar el superhome. És l'acceptació de l'etern retorn de totes les coses, és a dir, que totes les coses que passen ja han passat abans i tornaran a passar infinites vegades més. És una nova concepció del temps.

Aquesta concepció és una errada, ja que el retorn no és una línia recta, sinó que és un cercle que es repeteix contínuament. Això no és correcte, ja que el passat limita el futur, tanca moltes possibilitats encara que n'obri d'altres. La manera correcta és que l'etern retorn es tracta d'interpretar el temps d'una manera diferent perquè la voluntat de poder no quedi limitada. Aquest retorn ofereix una visió del temps com un temps cíclic en el qual totes les coses que passen ja han passat abans i tornen a passar en el futur.

Nietzsche considerava la teoria de l'etern retorn de totes les coses amb una gran serietat. D'una banda, hem d'afrontar la repetició de la història; la lluita per un futur millor és en va, ja que totes les coses, les més nobles i també les més miserables, tornaran a reaparèixer una vegada i una altra. D'altra banda, implica la fi de tot fi en la història, l'anihilació definitiva de qualsevol finalitat transcendent que pugui donar sentit als successos humans. No hi ha un moment final. Cada instant té un valor infinit i ha de ser viscut com si fos per a tota l'eternitat. Aquesta és l'última seqüela de la mort de Déu. Nietzsche resumeix la seva teoria amb l'expressió amor fati o amor al destí.