Nietzsche: Voluntat de Poder i Vitalisme

Crítica a la Cultura Occidental

Gran part dels esforços de Nietzsche se centren a desmuntar l'estructura intel·lectual que ha sustentat la cultura occidental. El logos d'Occident neix malalt, però durant molt de temps, va emmascarar la seva malaltia, va disfressar la seva realitat per a donar aparença de salut i va presumir de fortalesa. Nietzsche descobrirà la malaltia amagada, aïllarà els virus que la causen i proposarà mesures de curació, encara que molt agressives, per al pacient Occident.

El Mètode Genealògic

Per a realitzar la seva crítica a Occident, Nietzsche utilitzarà el mètode genealògic, un esquema que recull tots els ascendents familiars de l'individu. L'utilitzarà per a descobrir un frau llunyà en el temps. L'interès per la veritat o el cultiu de la raó tindrà el seu origen en la por d'uns homes mediocres a l'esdevenir. El nostre llinatge prové de la por i no de l'amor a la veritat. Posarà al descobert el frau d'una cultura que s'ofereix al món com a garantia de progrés, de veritat i de justícia i que no és més que una cultura gregària que defensa els interessos d'uns homes que no van saber estar a l'altura dels abismes de la realitat i que van configurar un món alternatiu.

Crítica a la Raó i a les Seves Criatures

Si l'origen de la nostra civilització és una estratègia per a fugir de la por i no un camí per a descobrir la veritat, llavors del que estem parlant és d'un problema de supervivència psicològica. La cultura occidental creu que ha generat, gràcies al correcte ús de la raó, el més gran progrés que la humanitat mai va conèixer. Oblidar-se del saber narratiu i substituir-lo per la lògica. Solament així semblava possible accedir a la Veritat, a la Justícia, al Bé universal. Occident necessitava desprestigiar, negar la diferència radical del que esdevé, renegar dels sentits i construir realitats ultramundanes. Tot funciona com la raó vol que funcioni, la racionalitat que permet convertir el que és solament una necessitat vital, en una veritat suposadament objectiva. La filosofia, la religió i la moral occidental són símptomes de decadència.

Utilitza una comparació per a això: la cultura occidental és com aquell gall dindi satisfet de la seva bellesa que mou les seves plomes amb orgull i ostentació, sense sospitar que s'acosta el dia de Nadal.

Segons Nietzsche, la societat occidental camina cap al buit de sentit (nihilisme). La seva mort és molt a prop; en els nostres dies escoltem la mateixa idea: la nostra societat ha perdut els seus valors. El mal ja no té remei. El desig de construir una nova cultura, una que no sigui fruit de la fatiga, de la malaltia de viure, sinó de la voluntat de viure. Una cultura que generi esperits lliures, no homes temorosos.

Voluntat de Poder - Vitalisme

La convicció que li permet a Nietzsche tant criticar com proposar una alternativa a aquesta cultura occidental se centra en la interrelació entre les nocions crucials de voluntat de poder i vida.

Voluntat de Poder

La voluntat és l'energia vital que ens du a actuar amb la finalitat d'autoafirmar-nos. No és voler el poder sinó adquirir poder un mateix. No es pot reduir solament a un instint biològic; no es tracta d'un mecanicisme orgànic. Hi intervenen factors com l'ambient, la biografia, l'alimentació, i certa força interior enigmàtica. Expressa tot allò que ens hem convertit.

Característiques de la Voluntat de Poder

• Inconscient: La voluntat de poder és irreflexiva. És un impuls lligat al cos i que forma part de la fisiologia humana. De la mateixa forma que el cos té un esquelet la funció del qual és sostenir-lo i donar-li forma, té una voluntat de poder que l'empeny a actuar en sentit autoafirmatiu.
• Prèvia a la raó: La voluntat de poder és la forma primitiva de passió, que determina a la raó. Raó i pensament són uns instruments manejats pels instints. Segons sigui el nostre cos, així serà la nostra raó. Quan la consciència creu donar ordres, en realitat està executant el que li dicta el cos. Un organisme al qual li senta malament l'alcohol defensarà amb raons que cal ser abstemi. Quan Nietzsche es pregunta per les raons de l'actuar de l'home, fa la pregunta directament al cos (l'originari). Qui canvia de criteri és la nostra vida, no el nostre intel·lecte.
• Peculiar: La voluntat de poder sempre és canviant i diferent, difereix constantment, no en la seva funció, però sí en el seu grau d'activitat.
• Exigeix resistència: Per a afirmar-se necessita oposició; solament vencent-la aconsegueix un augment de poder. La voluntat de poder sempre està insatisfeta. L'obliga a superar-se i a buscar forces que se li oposin.
• Necessita del dolor: La voluntat de poder és sempre ruptura d'equilibri. La seva visió de l'home és estratègica. L'heroi tràgic planta cara al dolor més amarg perquè és prou fort per a resistir-lo. La voluntat de poder no busca la pau de l'ànima. S'allunya Nietzsche tant de l'estoïcisme com de Schopenhauer. També se separa de l'hedonisme, que considera que solament és desitjable una cosa en la mesura que és agradable.
• Mancada de finalitat externa: La voluntat de poder es vol per si mateixa. La força es redueix a la seva activitat. No es busca ni per a aconseguir el plaer ni la felicitat. El gaudi acompanya però no mou. És el pessigolleig del sentiment de poder assolit. De nou ens separem de l'hedonisme, doncs no és el plaer el bé últim de la vida humana.
• Creativa: La voluntat de poder és voluntat de crear. Qui s'amaga en la massa anònima es nega a si mateix. Imposar la nostra pròpia visió del món, enfrontar-se a les altres forces, ens exigeix ser diferents i crear models de vida singulars.
• Lliure: La voluntat de poder és llibertat, fer el que ens demana el cos. Al "si dec, puc" de Kant, se li oposa ara "si puc, dec". La meva llibertat no acaba on comença la de l'altre, sinó que acaba on acaba la meva força, la meva voluntat de poder. La conquesta de la llibertat es manifesta en el gaudi i l'expansió d'un mateix. No és la veritat la qual ens farà lliures, com defensa Sant Joan, és el poder el qual ens fa lliures.
• Diversa: La voluntat de poder té manifestacions múltiples; és mòbil, variable, plàstica. La voluntat de poder és excés; el seu ventall d'accions pot abastar des del que la moral anomena crueltat fins al que anomena generositat. Manca de sentit afirmar que són correctes o incorrectes; són simples manifestacions.

Vida i Voluntat de Poder

Vida és energia, potència, força. La voluntat aspira a afirmar la vida, és un instint de vida, i qualsevol ésser viu pretén créixer i superar-se. La voluntat de poder té com a objectiu l'elevació de la vida, és a dir, l'afinament dels sentits, la potenciació de la passió, la recerca del risc i del perill.

Vida Ascendent, Vida Descendent

La voluntat de poder és com un múscul de la vida. A una voluntat de poder més fort li correspon una vida més forta.

Vida ascendent - voluntat de poder més fort - salut - plaer com a victòria. En canvi, vida descendent - voluntat de poder feble - malaltia - plaer com a repòs.

• Pel seu afany de superació: Les seves capacitats per guanyar a les forces que se li resisteixen. La vida descendent és aquella que actua a la defensiva. Se sent incapaç d'oposar resistència, sense forces. Incapaç de vèncer en el combat de la vida. Nega tot desig i rebaixa el sentiment vital al mínim. Una voluntat de poder que es torna contra si mateixa.
• Per la seva relació amb el dolor: El mateix dolor pot ser vist de forma diferent segons la vida que es posseeixi, segons la fisiologia que es tingui. Per a la vida descendent, el dolor és insatisfacció.
• Pel seu tracte amb els instints: Els instints són forces d'energia molt potents que poden amb facilitat destruir l'ésser humà, arrossegar-lo als abismes, però també poden servir per a donar més potència. "Quanta més tensió elèctrica, més possibilitats de quedar electrocutat, però també de generar energia". La vida ascendent seria assumir el risc. Canalitzar els instints, fer-los fèrtils. Els frígids no serveixen per a res.

Nietzsche Vitalista

La voluntat de poder marca l'altura de vida i les seves possibilitats d'actuació. Tots els altres valors defensats mitjançant arguments racionals o morals són solament un reflex d'aquests valors fisiològics de la força vital.

Podem qualificar la teoria de Nietzsche com a vitalisme. El sentit de la vida no és transcendent; no es troba en cap més enllà de la vida mateixa. El vitalisme és la conclusió que es deriva d'un pensament que proposa com a premissa la voluntat de poder, la força vital.