Nietzsche: Vida, Crítica i Superació de la Metafísica

Nietzsche: Heràclit i la Tragèdia Grega

Nietzsche sentia un gran apreci per Heràclit i la seva manera de veure la vida. El seu primer treball important, "El naixement de la tragèdia", es basa en les investigacions d'altres filòsofs. Identifica dos principis contraposats que ens permeten entendre la cultura grega:

• Lo dionisíac: Associat al déu Dionís, representa la passió, l'excés, la foscor, la irracionalitat i la música.
• Lo apol·lini: Representa la mesura, la llum, la racionalitat, l'art i l'escultura.

Nietzsche distingeix aquestes dues dimensions fonamentals en la realitat i la vida. A "La tragèdia", reconeix que ambdues dimensions havien arribat a unir-se en perfecta harmonia. Segons Nietzsche, la tragèdia grega és una forma d'art única i extraordinària perquè uneix i complementa els dos elements bàsics de la realitat: l'apol·lini i el dionisíac. Més tard, filòsofs com Sòcrates van donar més importància a la part racional (apol·línia) per assolir la perfecta harmonia.

Filosofia Vitalista de Nietzsche

El pensament de Nietzsche es basa en la idea que la vida de l'individu té un valor incomparable. Hem d'experimentar una vida plena i intensa. Creu que la gent no s'hi compromet prou i que, històricament, altres valors han estat considerats més importants que els vitals. Per això, critica la tradició cultural occidental.

Crítiques de Nietzsche

1. Gnoseologia: La cultura no entén el coneixement i està unida a una metafísica equivocada.
2. Religió (Cristianisme): Denuncia la moral cristiana que ha prevalgut a Occident, considerant inacceptable la seva manera d'entendre la vida.

L'error de la metafísica, segons Nietzsche, ha estat dividir la realitat en un món sensible (aparent) i un transcendent (autèntic).

Crítica al Cristianisme

El cristianisme divideix el món en dos:

• Món terrenal: Imperfecte, pecador, on es lluita per passar a un món millor.
• Món de Déu: Perfecte, única realitat veritable.

Crítica a la Democràcia

La considera antinatural, ja que tracta tothom per igual, mentre que uns viuen intensament i altres són febles. Els superiors i forts són la minoria, i els febles creen un ressentiment. Plató i Descartes, segons Nietzsche, no entenen les veritables virtuts, com la força, sinó el racionalisme, la prudència i la moderació. Amb el naixement del cristianisme, es van invertir els valors: la humilitat i la resignació es van considerar bones, mentre que la passió i el desenfrenament, dolents.

Mort de Déu, Nihilisme i Voluntat de Poder

Quan un cristià es sent desorientat i perd les seves creences en Déu, experimenta un buit i una dimensió negativa de confusió, que és l'època nihilista. Alhora, neixen nous valors. Un cop superada aquesta etapa, els humans busquen lliurement una vida plena i intensa, que Nietzsche anomena "voluntat de poder": una forma de vida basada en l'afirmació i la intensificació de la vida individual. Un "sí a la vida". Allò bo serà el que augmenti i intensifiqui la voluntat de poder, i allò dolent, el que ho dificulti.

Amor Fati i Etern Retorn

• Amor Fati: "Sí a la vida", acceptació total.
• Etern Retorn: La idea de repetir la vida una vegada i una altra. Només ho suportarien aquells que han tingut una vida plena; l'instant pren una importància infinita.

El Superhome

Hi ha algú disposat a viure en l'etern retorn? Els humans, no. Només un superhome, que encara no ha aparegut. Aquest pensament encara no ha arribat als humans a causa de la seva feblesa, però arribarà amb un canvi interior.

Les Tres Transformacions cap al Superhome

Al llibre "Així parlà Zaratustra", Nietzsche descriu tres transformacions:

1. Camell: Suporta les obligacions. El cristià no viu plenament, sinó manat per Déu.
2. Lleó: Cerca la llibertat. Canvia el "què ha de fer" pel "què vol fer".
3. Infant: Innocència. Desconeix el bé i el mal. Tot és un joc, un fi en si mateix. Inventa la seva manera de viure, lliure de càrregues.