Nietzsche: El Superhome, l'Etern Retorn i la Crítica a la Moral

La Teoria del Superhome de Nietzsche

Què és el Superhome?

La teoria del superhome no es refereix a un ésser superior en el sentit físic, sinó a l'home que s'eleva per damunt de la mediocritat general. Ressalta perquè té una voluntat forta i és capaç de construir els seus propis valors, tant morals com de coneixement, gràcies a la seva voluntat de poder. Per a Nietzsche, l'home normal i corrent és només un pont, un tràmit, entre l'animal i el superhome. El superhome és el resultat de tres metamorfosis: l'esperit, l'home no ha de ser només una bèstia de càrrega (camell), sinó que ha de crear llibertat (com el lleó) per a tornar a començar (com un nen). Per tant, en darrer terme, el superhome s'identifica amb la capacitat espontània i de creació que té un nen, despullat d'obligacions morals i que veu la vida com un joc.

Les Tres Metamorfosis del Superhome

• De la càrrega (de les seves obligacions morals, etc.)
• Ha de ser lliure.
• Ha de tornar a començar amb aquesta llibertat absoluta.

El Superhome i l'Etern Retorn

El superhome ja no viu en un context dominat pel temps rectilini, sinó en un món dominat per l'etern retorn, pel caos. De fet, la teoria de l'etern retorn vol dir també que només es repeteix una cosa: el canvi, la manca d'estabilitat.

Nietzsche vs. Mill: Dues Visions de la Moral

Per una banda, Mill intenta fonamentar la moral occidental. En contraposició, Nietzsche el que fa és intentar desemmascarar els valors de la moral occidental mitjançant la genealogia de la moral.

Mill defensa que la moral està vinculada a les accions desinteressades. Però Nietzsche diu que la moral està vinculada als valors aristocràtics (els homes nobles) i a la voluntat de poder, els qui són més forts.

Mill ens diu que el profit de la majoria es deu a una felicitat general, per tant, útil i bo. Però Mill afirma que "bo" i "dolent" no tenen només un únic sentit. També ens diu que la consideració de bo com allò profitós per a la majoria esdevé la famosa revolta dels esclaus, que instaura la moral del ramat.

Per altra banda, Mill ens diu que es qualifica d'altruisme allò que és sempre bo, i que l'egoisme és tot el contrari: és qualificat de dolent. Però Nietzsche argumenta que només la moral que potencia la vida és la dels forts, i que allò que es converteix en egoisme i altruisme porta a l'odi i a la impotència en la vida (en referència a la compassió).

Finalment, Mill ens diu que la felicitat general equival al plaer i al benestar, i prioritza els intel·lectuals per sobre dels físics. Nietzsche també diu que la felicitat comporta el plaer, però entès com una lliure manifestació de les passions amb les quals es domina.

La Crítica de Nietzsche a la Moral Occidental

La Moral com a "Contranatura"

Nietzsche entén la moral com a "contranatura", és a dir, allò que s'oposa a la vida, que imposa normes contra els instints vitals.

Que Nietzsche s'oposi a l'eradicació dels instints no significa que estigui proposant la tornada al salvatgisme moral. La seva idea més aviat passa per considerar que els instints que el cristianisme ha intentat extirpar han de ser canalitzats i utilitzats com el que són: expressió de la vida. Això significa que és la vida la que ha de considerar-se el centre des del qual jutjar què és realment bo i dolent. Bo serà el que afavoreixi la vida, l'expandeixi, l'estimi, la desitgi i la vulgui, mentre que dolent es convertirà en tot allò que l'odiï, la negui i, en definitiva, la rebutgi.

Com no podia ser d'una altra manera, la moral contranatural d'Occident enfonsa les seves arrels en el platonisme i s'estén gràcies a la metafísica cristiana. El món de les Idees platònic va acabar convertit en el regne dels cels. Com a conseqüència, el més autèntic de l'ésser humà no es troba en aquesta vida, sinó en l'altra, en el més enllà. Per això afirmarà en el Crepuscle dels Ídols que «la vida acaba on comença el regne de Déu».

D'aquesta manera, la moral imposada a Occident s'ha convertit en un símptoma de vida decadent i de nihilisme.