Nietzsche i Plató: Crítica a la Moral, Política i Coneixement

Glossari de Conceptes Clau en Nietzsche

• Antropomorfisme / Antropomòrfica: Impuls moral envers la veritat.
• Aristocràcia / Aristocràtica: Relatiu a la classe social relacionada amb la noblesa.
• Transformació: Necessitat de canviar els falsos valors que han dominat tota la cultura occidental.
• Metamorfosi: Transformació d’alguna cosa en una altra.
• Societat: Construcció social basada en la imposició d’enganys i il·lusions, com si fossin veritats objectives.

Friedrich Nietzsche: Crítica a la Cultura Occidental

Friedrich Nietzsche (1844-1900, Alemanya) fou un filòsof, poeta i músic alemany del segle XIX, considerat una de les figures més importants de la filosofia occidental. La seva obra es caracteritza per ser una gran crítica de la cultura occidental i introdueix un punt de vista completament diferent al vist fins ara.

L'Esperit Apol·lini i Dionisíac

Nietzsche comença esmentant que la tragèdia grega fusionava dues dimensions fonamentals en la realitat i en la vida: l’actitud apol·línia amb la dionisíaca, dos principis que es complementen i s’uneixen en una harmonia perfecta. L’origen de la tragèdia està associat al culte de Dionís (déu grec del vi i la disbauxa), però també mostra trets associats al Déu Apol·lo, relacionat amb l’harmonia i l’equilibri.

• Art Apol·lini: Racionalitat, principi d’individuació, recerca de la bellesa perfecta i ideal, mesura, llum, allò definit.
• Art Dionisíac: Unitat oculta, irracionalitat, l’obscur, força imparable de la vida, excés, passió, foscor.

Sòcrates, en valorar la raó per damunt de totes les coses, rebutjava els excessos i la desmesura, donant major importància als elements racionals i apol·linis i desconfiant d’allò dionisíac. El seu deixeble Plató va ser el representant d’aquesta racionalitat, postulant l'existència de dos mons: un d'intel·ligible i un de material.

Crítica a la Metafísica i el Coneixement

Per a Nietzsche, el problema no rau en l’ús dels conceptes, sinó en creure que aquests ens obren pas a una dimensió superior de la realitat, més autèntica i veritable que la que podem percebre amb els sentits. El gran error de la metafísica occidental ha consistit a dividir la realitat en un món sensible (considerat només aparent) i un món transcendent (identificat amb la realitat autèntica). Occident ha interpretat el coneixement com una cerca dels conceptes que poden expressar l’essència permanent i immutable de la realitat. Davant d’això, Nietzsche defensa el valor d’una forma alternativa de coneixement que no negui l’esdevenir i que faci atenció a les coses en la seva individualitat singular i irrepetible.

Concepte, Metàfora i Perspectivisme

Nietzsche parla del concepte i la metàfora. Els conceptes no són més que residus de metàfores que, amb l’ús, han perdut el seu esclat i s’han confós amb termes capaços de descriure la realitat autèntica. La creença en aquest presumpte espai suprem i etern de conceptes sorgeix quan oblidem l’origen poètic dels mots i els atorguem un valor de veritat absoluta.

També critica la ciència positiva. Per a Nietzsche, això és totalment insostenible, ja que no existeix una veritat universal única i la ciència no és neutral, sinó que està al servei de la vida. El coneixement no ha d'entendre's com el descobriment d’una veritat amagada, sinó com una manera imaginativa i poètica de recrear el món. Per això, l’art és millor que la ciència, ja que proporciona imatges contínuament renovades per expressar l’esdevenir perpetu de la realitat. El filòsof alemany era partidari del perspectivisme gnoseològic, segons el qual és impossible trobar una veritat absoluta perquè el coneixement depèn del punt de vista.

Crítica al Cristianisme i la Moral d'Esclaus

Al llarg de la seva obra, Nietzsche va criticar fortament el cristianisme, ja que hi veia un profund menyspreu envers el valor de la vida. Pels cristians, allò que importa és la salvació eterna, aconseguida amb el domini de les passions i els instints. Davant del vitalisme nietzscheà, el cristianisme menysté i rebutja els valors vitals. Per entendre l’origen dels valors morals, va desenvolupar el mètode genealògic, exposat a “La genealogia de la moral”.

• Moral de Senyors: Allò bo es correspon amb el que és noble, fort i vigorós.
• Moral d’Esclaus: Allò dolent equival al que és feble, malaltís, mediocre, impotent o covard.

El cristianisme anuncia que els pobres, els febles i els malalts serien els primers en el Regne del Cel, i valora la humilitat i la resignació. Nietzsche creu que amb el triomf del cristianisme, els febles van aconseguir imposar-se als forts, consumant una inversió total de valors. Es va aconseguir imposar en la nostra cultura una moral d’esclaus, antinatural i contrària a la vida. Només la destrucció d’aquesta moral permetrà afirmar novament la importància de la vida, fet que requereix una transvaloració dels valors.

La Mort de Déu i el Superhome

La mort de Déu té repercussions profundes, obrint una època nihilista. Aquesta té una dimensió negativa (confusió i desorientació) i una de positiva (començament d’una etapa basada en valors nous). Nietzsche anomenava voluntat de poder l’afirmació de la plenitud existencial, que aspira a un increment i una intensificació de la vida.

El procés cap al superhome (Übermensch) està recollit al·legòricament a "Així parla Zaratustra". El superhome és qui pot portar una vida autènticament plena, afirmant la voluntat de poder fins i tot sota el pensament de l’etern retorn (la idea que tot tornarà a succeir exactament com ha succeït, atorgant importància infinita a cada acció).

La transformació consta de tres metamorfosis:

1. El Camell: Representa l’esperit abatut pels valors contraris a la vida ("Tu has de…").
2. El Lleó: Cerca la veritat destruint valors vells i substituint el "tu has de…" pel "jo vull".
3. L'Infant: Símbol de la innocència, lliure de càrregues, capaç de proposar valors nous basats en l’afirmació de la vida.

Nietzsche defensa un vitalisme on allò que importa és experimentar una vida plena i intensa, una vida que es voldria viure mil cops (Com a exemple utilitza Alexandre el Gran o Napoleó).

En conclusió, la filosofia de Nietzsche és una crida a la superació dels valors tradicionals i a l'afirmació de la vida terrenal i els seus impulsos.

Comparació Filosòfica: Plató i Nietzsche

Moral i Ètica

A continuació, es presenta una detallada comparació entre la moral del mestre d’Atenes, Plató, i el filòsof alemany, Nietzsche.

La Moral Platònica: Dualisme i Intel·lectualisme

Per a Plató, la persona estava dividida en cos i ànima (dualisme antropològic). L’ànima és immortal i el cos és considerat la seva presó. L’ànima, seguint la teoria de la reencarnació (metempsicosi), es reencarnarà fins que pugui assolir una vida virtuosa.

L'ànima està dividida en tres parts:

1. Part Racional (Cap): Correspon al seny, la raó i l'intel·lecte. Virtut: Saviesa (sophia).
2. Part Irascible (Pit): Correspon al valor. Virtut: Valentia o coratge (andreia).
3. Part Concupiscible (Ventre): Correspon als desitjos i instints. Virtut: Moderació o temprança (sophrosyne).

Per trobar la justícia individual és necessari que existeixi un equilibri entre les tres parts, tal com s’explica en el Mite del Carro Alat. Plató defensa l'universalisme moral, dient que els valors morals són absoluts i iguals per a totes les persones, ja que el Bé és únic i absolut. Les persones que no fan el bé no són dolentes, sinó ignorants (intel·lectualisme moral).

Conclusió sobre la Moral

Nietzsche s'oposa totalment a la moral de Plató, que derivaria més tard en la cristiana. Plató adopta l'intel·lectualisme moral com a teoria clau per entendre el Bé, la justícia, la veritat i la felicitat. Nietzsche, en canvi, considera que els valors morals són aquells que afavoreixen la vida, i la satisfacció d'allò corporal és l'únic criteri de validesa moral, defensant que cadascú ha de crear els seus propis valors.

Societat i Política

A continuació, es presenta una detallada comparació de la concepció de la societat entre Plató i Nietzsche.

La Societat Platònica: Jerarquia i Justícia Social

Per a Nietzsche, la societat és una construcció social basada en la imposició d'enganys i il·lusions, com si fossin veritats objectives.

Plató defensa que la societat està dividida jeràrquicament en tres estaments, que es corresponen amb les parts de l'ànima:

1. Filòsofs-Rei (Racional): Governen guiant-se per la Idea del Bé.
2. Guerrers i Guardians (Irascible): Garanteixen la seguretat de la població.
3. Treballadors (Concupiscible): Cobreixen les necessitats primàries (alimentació, habitatge).

La justícia social s’assoleix quan cadascú fa allò que li correspon segons el tipus d’ànima que tingui. Plató ataca la democràcia, creient que el poble no ha d’escollir qui regna. Proposa la monarquia (si governa un filòsof-rei) o l’aristocràcia (si governen diversos), sent el model de govern el mateix.

Conclusió sobre la Política

Tots dos filòsofs busquen un sistema antidemocràtic en què governi una elit. Per a Plató, aquesta elit ha d’estar formada per aquells que destaquen per la seva part racional (filòsofs-reis). Per a Nietzsche, ha d’estar formada per superhomes, aquells que han elaborat nous valors basats en la potència de viure. Tots dos critiquen la democràcia i els igualitarismes. Per a Plató, la democràcia és el govern dels qui no tenen coneixement; per a Nietzsche, seguint la crítica a la cultura occidental, és una mostra de la moral d’esclaus que nega la voluntat de poder. Per aquesta raó, Nietzsche defensa un individualisme, a diferència de la idea política de Plató, que busca la justícia social per a la comunitat.

La Veritat i la Teoria del Coneixement

A continuació, es presenta una detallada comparació entre la concepció de la veritat i el procés per assolir-la segons Plató i Nietzsche.

La Teoria del Coneixement Platònica: Dualisme Ontològic

La teoria del coneixement de Plató es basa en un dualisme ontològic: l’existència de dos mons:

• Món de la Matèria (Sensible): Canviant, imperfecte i caduc. Perceptible pels sentits.
• Món de les Idees (Intel·ligible): Perfecte, immutable i etern.

Aquesta dualitat es representa en la Línia Partida:

1. Doxa (Coneixement Relatiu): Compost per la Imaginació (Eikasia) i la Creença (Pistis).
2. Episteme (Ciència del Saber Veritable): Compost pel Pensament (Dianoia) i el Coneixement (Noesi).

Les idees estan organitzades en una piràmide jeràrquica, on la idea suprema és la Idea del Bé, que predomina sobre la resta.

Conclusió sobre la Veritat

Plató situa la veritat exclusivament en el Món de les Idees. En canvi, Nietzsche rebutja completament l’existència d’aquest món i només concep una sola realitat (l'esdevenir), que va contra la Idea del Bé, ja que el filòsof alemany no creu en cap idealització ni veritat absoluta (perspectivisme).