Nietzsche: Nihilisme, Suprahumà i Voluntat de Poder

La Filosofia de Nietzsche: Nihilisme i Més Enllà

Què és el Nihilisme segons Nietzsche?

El terme nihilisme prové del llatí nihil, que significa «res». Amb aquesta expressió, Nietzsche designa la situació en què el fonament metafísic de la veritat i del bé, que els donava l’autoritat i el valor (és a dir, el Déu cristià, o, abans que ell, el món intel·ligible de Plató), es presenta com a inexistent, una pura invenció d’uns individus concrets usada per a imposar la seva visió als altres i, d’aquesta manera, dominar-los. És a dir, els fonaments en què s’ha basat tota la cultura occidental (la veritat i el bé) s’han acabat revelant com «una faula».

Fins ara, els éssers humans creien que el que ells consideraven bo o roí era així perquè Déu ho havia establert com una llei eterna i indiscutible. I també creien que el que era vertader o el que era fals ho era segons es referia adequadament o no a la manera de ser de les coses tal com Déu les havia creades i ordenades. Amb la «mort de Déu», és a dir, amb la pèrdua generalitzada de la fe en l’existència d’aquest Déu, sobrevé la desvalorització dels grans valors tradicionals. Així mateix, amb la mort de Déu la creença en la immortalitat de l’ànima perd el seu sentit, a l’igual de la idea que els éssers humans tenim una dimensió espiritual que ens diferencia dels altres éssers del món. Si no es creu en Déu, l’ésser humà i el seu destí ja no tenen cap fonament diví transcendent, sinó que la seva existència (l’existència humana) es redueix a la vida terrenal, talment els altres éssers mundans.

A diferència de l’optimisme històric de George Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831), Nietzsche comprèn la història de la cultura europea com a progrés cap a la raó, però invertint-ne el signe de la valoració: l’evolució de la raó en la història significa el nihilisme, un procés en virtut del qual la raó s’acaba negant radicalment a si mateixa. El filòsof alemany distingeix nihilisme passiu de nihilisme actiu:

Tipus de Nihilisme: Passiu i Actiu

Nihilisme Passiu: Anul·lació dels Valors Vitals

Per nihilisme passiu s’entén l’operació teòrica consistent a anul·lar els valors vitals realitzada per tres concepcions tradicionals al llarg de la història: el platonisme, el cristianisme i la ciència. Aquestes teories han intentat reduir a no res el valor epistemològic vital per excel·lència, la sensibilitat; així mateix, han obstaculitzat el valor vital moral per excel·lència, la instintivitat. Com es veu, han atacat allò més profund de la naturalesa humana, sentits i instints. A canvi han imposat uns valors epistemològics i morals basats en una raó que ofega profundament la vida autèntica i natural. Nietzsche anomena aquest atac la transvaloració dels valors vitals per remarcar, així, el fet que s’ha menyspreat, s’ha considerat negativament, els sentits i els instints en favor d’una raó sobrevalorada. A més, utilitza en el llibre Així parlà Zaratustra (1883-1885) la metàfora del camell per a identificar el pes innecessari, el d’uns valors improductius i contraproduents, que la cultura occidental ha de carrejar en el seu viatge desesperat cap a una felicitat i veritat impossibles.

• Dins del nihilisme passiu podem ubicar el nihilisme moral, el resultat del nihilisme passiu propi de la ciència, (mètode per a resoldre tota mena de problemes, i trobar després que aquesta es troba incapacitada per a dir res convincent en l’àmbit moral i polític).

Nihilisme Actiu: Recuperar la Força dels Valors

Per nihilisme actiu s’entén l’esforç teòric realitzat per Nietzsche per recuperar la força que els valors vitals haurien de tindre a l’hora de concebre el món i l’ésser humà. Es tracta, doncs, d’un intent per transvalorar al seu torn els valors tradicionals, capgirant de nou la jerarquia perquè sigui ara la raó i no els sentits la menyspreada. Per tant, Nietzsche pretén transvalorar la transvaloració dels valors vitals que el platonisme, el cristianisme i la ciència haurien efectuat anteriorment. La manera que té de fer-ho és criticar ferotgement la distorsió de la realitat i els interessos que s’amaguen en les tres teories esmentades tant en l’àmbit epistemològic com en el moral. En Així parlà Zaratustra aprofitarà la metàfora del lleó per identificar la tasca corresponent a la crítica ferotge i implacable que el mateix Nietzsche està duent a terme contra l’ofec de la vida que emana de la civilització occidental. Posteriorment, cal construir una nova proposta des de zero per una via de coneixement alternativa que no s’assenti en la separació raó-sensibilitat i per una via moral alternativa que no prengui distància de la naturalesa instintiva; per representar aquestes dues rutes emprarà les metàfores de l’artista i del xiquet, respectivament. Fins i tot, la mateixa figura de Zaratustra, com a predicador de la vinguda del suprahumà (progrés, si practiques el nihilisme actiu), es pot considerar, en part, com a metàfora del mateix, si la inscrivim en un temps circular en què el mateix suprahumà en estat larvari albiri la seva transformació.

Crítica a la Cultura Occidental Tradicional

Després d’aquesta visió de la cultura europea contemporània (dominada per la metafísica dualista clàssica i pels valors ascètics del cristianisme), Nietzsche observa un gran contrast entre aquesta i la cultura grega clàssica.

La Cultura Grega Clàssica vs. Occident

La cultura grega representa, per a ell, la prova que és possible acceptar la condició (humana) mundana i afirmar joiosament la vida fins i tot en els aspectes més dolorosos i terribles. La grandesa dels grecs consistí a produir una cultura més sana, més afirmativa i plena de vitalitat, més elevada i bella a partir d’un pessimisme de la força que s’expressa en les creacions artístiques, especialment en les tragèdies. Tal com Nietzsche les presenta en El naixement de la tragèdia (1872), les obres d’art tràgiques deixen veure sobretot una manera valenta, heroica i noble d’encarar la vida tal com és, incloses les desgràcies sobrevingudes, i de fer-ho serenament, com si el món fos només un gran teatre en què som actors d’un espectacle que no mira ningú.

La cultura grega, que és una etapa situada en l’origen de la nostra història europea, esdevé així, per a Nietzsche, quelcom molt superior a tot el que vingué després, cosa que desmenteix la ideologia del progrés com a avançament sempre cap a un estadi millor.

Nietzsche situa els començaments de la decadència en el pensament socratoplatònic, ja que l’exhortació d’aquests dos filòsofs a lluitar contra els impulsos i els instints corporals a fi d’assolir la veritat del món suprasensible prepara el terreny al cristianisme i als seus ideals morals. La cultura europea comença a emmalaltir amb Sòcrates i Plató, perquè a partir de l’influx de les seves idees, s’insereix i s’escampa el conflicte entre la raó i els instints. A partir de Sòcrates i Plató, l’ésser humà perd l’equilibri natural que feia possible la seguretat del comportament instintiu, l’espontaneïtat i l’heroisme propis d’una manera de regulació corporal dels instints ben avinguda amb la vida. Aquestes maneres naturals de comportament són substituïdes per la pràctica generalitzada de racionalitzar-ho tot.

Impulsos Dionisíac i Apol·lini

La hipòtesi de Nietzsche és que la Grècia primitiva aconseguí sintetitzar, en una relació harmònica, els dos impulsos fonamentals del que és dionisíac i del que és apol·lini:

• Allò Dionisíac. El que és dionisíac expressa la força vital instintiva i l’embriaguesa creadora que brolla d’una actitud sana d’acceptació del món tal com és. L’expressió artística que li és més pròpia és la música.
• Allò Apol·lini. El que és apol·lini expressa l’impuls de creació de formes, de figures o de significats delimitats i determinats. L’expressió artística que li és més pròpia és la plàstica.

Les tragèdies gregues signifiquen, precisament, el resum equilibrat de tots dos impulsos. La decadència d’aquesta mena de cultura equilibrada entre el que és passional i el que és racional (un declivi que, com s’ha dit adés, comença amb Sòcrates i Plató) destrueix l’harmonia esmentada en imposar-se allò apol·lini (el que és racional) sobre allò dionisíac, que és reprimit. Aquesta victòria de la raó sobre els instints es produeix a partir de la creença que la raó pot explicar què és el món i de quina manera funciona, una raó que descriu el món com si fos una estructura precisa de causa i efectes.

Nietzsche critica la hipertròfia dels coneixements racionals en la segona de les Consideracions intempestives (1874), i jutja aquest desenvolupament excessiu de la raó com una conseqüència extrema de la negació de la vida i de la incapacitat de l’ésser humà contemporani, que, educat en aquesta saturació de sabers racionals, actua com un turista curiós en el jardí del coneixement, paralitzat davant d’aquesta multiplicitat i incapaç, per tant, de canviar la pròpia història.

Superació del Nihilisme: Suprahumà i Etern Retorn

El Suprahumà (Übermensch)

Com a conseqüència de la superació del nihilisme, hauria de nàixer, segons Nietzsche, un suprahumà (Übermensch en l’original alemany). Suprahumà-Übermensch és el terme usat pel filòsof del martell* per a designar l’ésser humà dionisíac. Al seu torn, el nihilisme se supera a partir de la decisió d’assumir la concepció de l’etern retorn com a interpretació que substitueix la concepció lineal i metafísica (ultraterrenal) del temps.

L'Etern Retorn del Mateix

L’etern retorn del mateix indica una manera de concebre la successió temporal en cercle, i no d’una manera lineal com a temps històric amb un començament i un final, un passat i un futur. Viure el moment present com si s’hagués de viure infinites vegades més. Significa, aleshores, viure sense voler imposar a la vida un ritme, un ordre, un sentit; una explicació més enllà del seu esdevenir. Viure és estimar la vida com és, amb la seva barreja imponderable de bé i de mal.

Per tot el que s’ha dit, el suprahumà no representa la figura de cap ésser humà ideal o superior a l’ésser humà actual. És, pròpiament, l’ésser humà en què l’acció torna a prendre la iniciativa sobre la reacció, i el que és sobrehumà en ell és la capacitat per a afirmar la vida tal com és, diversa, múltiple, rica. Per tant, aquest Übermensch és un ésser humà actiu i afirmatiu, oposat al nihilista. Aquest ésser humà actiu i afirmatiu és un creador de nous models o rols. Davant de la tesi de la unitat del jo (una tesi que en Descartes és substancialista: la consciència és el fonament de la unitat del subjecte individual i l’origen dels pensaments, i en Kant transcendental: el subjecte, universal i abstracte, és el fonament que possibilita les categories per a conèixer conceptualment el món); davant d’aquesta (doble) tesi, Nietzsche defensa una doble pluralitat:

La Pluralitat de l'Ésser Humà

Pluralitat Intraindividual i Interindividual

• Una pluralitat intraindividual. El subjecte individual és una pluralitat de forces i una diversitat de personatges. (No és una substància, un nucli racional unitari.)
• Una pluralitat interindividual. Només hi ha individus diferents entre si i diferents en valors. (No hi ha cap subjecte transcendental universal.)

La Màscara i els Rols Socials

De resultes de tot això, la personalitat de cada individu no és sinó una màscara que, en funció de les circumstàncies, va mostrant un o un altre dels múltiples personatges que som virtualment. Generalment, una d’aquestes màscares (o rols) ocupa en cada moment l’escena a costa de les altres que també tenim. Així les coses, les nostres conductes no venen de cap nucli racional com a substància en si del subjecte, sinó de la superfície, ja que només són la posada en escena de models socials que ens incorporem per imitació durant el procés socialitzador i que després repetim si l’ocasió ho exigeix. Les màscares o rols són els models de conducta que, en societat, s’espera de nosaltres en cada situació concreta. Ja que ens venen imposats de fora, cal, segons Nietzsche, que mirem de crear-ne de nous. Cal passar d’un aprenentatge passiu de rols a una transformació creativa i activa. Cal anar-hi més enllà, ser creadors espontanis de nous papers, ser, d’aquesta manera, suprahumans.

El Mètode Genealògic de Nietzsche

Aplicació del Mètode Genealògic

Després d’analitzar el nihilisme, Nietzsche fa una diagnosi del present. Ara el criteri per a distingir veritat i falsedat, bondat i roïndat no pot ser la veritat en si ni el valor en si establerts per Déu des de la creació del món (recordem-ho: «Déu ha mort»). El nou criteri de veritat ha de ser la vida mateixa, les seves exigències, el seu desenvolupament i millora. El que és bo i el que és vertader serà el que afavoreix la vida, el que la fa més saludable, més vigorosa, més intensa. I el que és roí i el que és fals, per contra, serà tot allò que la perjudica, que la fa emmalaltir i decaure.

La proposta nietzscheana és, per tant, aplicar aquest criteri a un enjudiciament crític del sistema de creences, idees i valors que la tradició occidental ha anat assumint. En aquest sentit, l’autor de Més enllà del bé i del mal (1886) estima que els ideals morals que han caracteritzat la cultura europea des de les acaballes del món antic plantegen com a virtut l’esmorteïment i fins i tot l’anul·lació, en el cas de ser possible, dels impulsos corporals. Així les coses, la nostra cultura (la cultura europea occidental) estableix com a ideal moral una espiritualització de l’ésser humà, entesa com el contrari d’un desenvolupament de l’individu autoregulat d’una manera natural per allò que el constitueix com a ésser viu. Per això, quan Nietzsche parla de superació del nihilisme, parla sobretot de la superació de la moral tradicional en virtut d’una «transvaloració». És a dir, parla d’un canvi de valors per a fer-los conformes amb la vida; aquesta és la «transvaloració» esmentada. Així, en comptes de sentir els nostres impulsos corporals com un element perillós que cal contradir i reprimir, aprendríem a educar-los i sublimar-los («sublimar-los»: exaltar-los, elevar-los en rang, dignitat i poder) tot aprofitant-ne l’energia com a font de salut i creativitat. És d’aquesta manera com la nostra existència es realitzaria més plenament i satisfactòria.

Nietzsche usa un mètode ben particular a fi de criticar la cultura occidental; el mètode en qüestió és la genealogia. Amb el mètode genealògic busca criticar la cultura occidental, com s’ha dit, i també transformar-la. Aquest mètode tracta de determinar, en l’origen de tot valor i de tota veritat, quina és l’actitud davant la vida, amb el propòsit de posar de manifest on condueixen, quines són les repercussions i les conseqüències en relació amb la salut o amb l’empobriment de la vida. Saber d’on venim serveix per a conèixer el nostre llinatge, però també (i aquesta és la intenció de Nietzsche quan recorre a la genealogia) per a descobrir un frau llunyà en el temps. Amb esperit detectivesc, Nietzsche fa l’arbre genealògic d’Occident, i s’adona que al nostre origen se situa la por d’uns homes mediocres a l’esdevenir i al canvi de les coses, la por de viure insegurs en un món que experimentem i que ens resulta enigmàtic. El nostre llinatge com a europeus occidentals prové de la por i no de l’amor a la veritat.

La diferència que aquest mètode introdueix pel que fa als mètodes científics i filosòfics tradicionals és important, perquè, davant d’un coneixement, ja no es pregunta quines són les condicions que el converteixen en científicament vertader i vàlid, sinó quin valor representa per a la vida. Allò que és decisiu en el coneixement no és tant el que aquest diu, sinó els motius, les forces, la voluntat que impulsa a dir això que es diu i les conseqüències que se’n deriven per a l’enfortiment o l’empobriment de la vida. La genealogia és un mètode de la filosofia contemporània per a descobrir l’origen de les idees metafísiques, morals o religioses en les tendències de la vida.

Nietzsche té la intenció d’aplicar el mètode genealògic a tota la cultura occidental.

Les creacions culturals de l’ésser humà occidental, educat (o, en paraules de Nietzsche, «domesticat») per l’esperit de la metafísica i la moral platonicocristiana, són creacions nihilistes en què es reflecteix la següent contradicció interna bàsica: la ruptura platonicocristiana entre un món aparent i un món vertader, entre un ser (una realitat) i un haver de ser (un ideal), com a origen últim de la malaltia nihilista. Aquest dualisme platonicocristià criticat per Nietzsche té dues cares:

El Dualisme Platonicocristià

• Pel que fa a la concepció de la realitat, estableix una separació entre món sensible i món intel·ligible. Segons aquest dualisme, el món sensible és enganyós i inconsistent, mentre que l’intel·ligible és el regne de la veritat i del bé absoluts.
• Pel que fa a la moral, aquest dualisme distingeix entre un ideal o un haver de ser, que no arriba mai a ser efectivament (perquè cap ésser humà és capaç de realitzar la perfecció moral absoluta), i l’ésser que, de fet, som, i que, des de la perspectiva d’aquest ideal absolut, sempre es veu com quelcom imperfecte i insatisfactori.

En aquest dualisme subjau el següent judici de valor: el que val sempre és el món vertader i transcendent, és a dir, el món ideal de l’haver de ser. Aquest món en què hi som, món sensible, en canvi, no és més que un món aparent, fals i sense valor. Així s’indueix a menysprear aquest món i a sacrificar la vida d’ací i d’ara per un més enllà ideal, inabastable per definició. S’ensenya a desconfiar dels sentits i a jutjar i experimentar l’energia vital del cos com a quelcom perillós que s’ha de contenir o suprimir.

Per a Nietzsche, el debilitament que ha produït la «domesticació» (la culturització) al llarg de la història d’Europa ha estat obra de l’idealisme metafisicoplatònic i del cristianisme. Ambdós han tractat sempre de fer valer una veritat i una moral úniques per a tothom, i han impedit així el desenvolupament de tipus nobles i forts, és a dir, tipus que representen una diferència substancial pel que fa al comú dels éssers humans. Cal anar, doncs, contra el platonisme i el cristianisme, i cal fer-ho a fi de materialitzar una cultura sana, una cultura pro vida.

La Moral dels Esclaus i la Moral dels Senyors

Tal com escriu en La genealogia de la moral (1887), el que és bo i el que és roí designen la diferència entre «els nobles», que són els que es qualifiquen a si mateixos com a bons (en el sentit de més ben dotats, més afortunats, més capacitats per a la guerra o per als esports) en oposició als inferiors, i «els esclaus», qualificats pels nobles com a roïns (en el sentit de: que no tenen les qualitats, les habilitats o els coneixements necessaris per a fer alguna cosa). Contràriament, els esclaus qualifiquen els nobles de roïns en el sentit de malvats, ço és, moralment dolents, contraris a la llei moral. Les característiques dels dos tipus de moral (moral dels esclaus i moral dels senyors) són:

• La Moral dels Esclaus: Ressentiment

  La moral dels esclaus està inspirada pel ressentiment. El ressentiment és per a Nietzsche l’odi nascut de la impotència contra el que no es pot ser o no es pot tindre. L’ésser humà ressentit és essencialment reactiu (no actiu) i dirigeix el seu odi contra l’ésser humà actiu, que és objecte de la seva enveja i de tot un entramat de venjances. La metafísica occidental i la moral cristiana (com a projeccions d’un reremón que es revesteix amb tota mena de valors positius davant d’aquest món sensible-món de la mera aparença i del mal) són, segons Nietzsche, les dues manifestacions històriques més clarament inspirades pel ressentiment, és a dir, per l’odi a la vida tal com és. La moral dels esclaus s’associa a la idea de la societat com a ramat.

• La Moral dels Senyors: Voluntat de Poder

  La moral dels forts o dels senyors, en canvi, està lligada a una voluntat de poder afirmativa, que cerca l’expansió de la seva força i una autosuperació contínua. No accepta els valors fixats com a absoluts, sinó que n’inventa de propis. No és contrària a ajudar els menys forts, sempre que aquesta ajuda no es produeixi per compassió ni sota l’efecte del sentiment de culpa, sinó a partir d’un sentiment de riquesa interior que necessita entregar-se. S’associa a la idea del suprahumà.

Nietzsche pensa que l’esdeveniment central de la cultura europea fou la rebel·lió dels esclaus al final de l’Imperi romà, que comportà la victòria del cristianisme i la imposició generalitzada d’una «moral dels esclaus». Aquesta imposició serví també per a culpabilitzar i crear una mala consciència en els individus vitalment forts, independents i dominants.

Així les coses, el cristianisme ha fet un treball d’anivellament que ha conclòs en la consagració final i universal de l’esperit del ramat. Així ha convertit en majoria un tipus d’ésser espantadís, poregós, neuròtic, repressor de l’energia vital i dels impulsos d’independència i llibertat; així ha fet de la humanitat un ramat dòcil, deprimit i fàcil de conduir.

Per la seva banda, l’idealisme metafísic, amb la defensa d’una sola veritat en si, té els mateixos efectes d’anivellament que el cristianisme.

Comptat i debatut, l’igualitarisme actual que en resulta de dos mil anys de creença en una moral única per a tothom i una veritat en si representa, segons Nietzsche, la victòria final del ramat.

La Voluntat de Poder i la Veritat com a Perspectiva

La Voluntat de Poder com a Força Interpretativa

El suprahumà de Nietzsche és un ésser lliure i legislador, productor de sentit. És, des de la voluntat de poder, un intèrpret amb la capacitat libèrrima d’atorgar sentit a tot el que és.

Friedrich Nietzsche concep l’ésser com a esdevenir (canvi) i la interpretació d’aquest esdevenir (coneixement) com a perspectiva. L’ésser sempre és interpretació (valoració) que es fa des dels instints que dominen l’individu (perspectiva) en el mateix moment que contempla un fet (temps). Per tant, els fets són formes buides que cada individu s’ocupa d’omplir, de dotar de sentit, un sentit que variarà segons l’individu o els instints que el dominen en cada moment. A més, cal afegir que aquests instints estan en contínua lluita i que no són sempre compatibles entre si.

Així, doncs, la realitat de l’ésser es mostra canviant i no unívoca, es constitueix en perspectiva que depèn de cada individu, els seus instints i el moment concret que es viu.

La Veritat com a Perspectiva

Segons l’autor de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1896), la veritat consisteix a saber que tota perspectiva és parcial, subjectiva, i l’error seria pensar que hi ha alguna de les possibles perspectives que es pot considerar com a l’única certa, negant tota la resta.

Voluntat de Poder vs. Relativisme

Ara bé, aquesta idea de veritat NO equival a un simple relativisme. Per al filòsof alemany, totes les perspectives NO tenen el mateix valor. Aquest valor està determinat pel fet de si potencien i intensifiquen la vida o són contràries a aquesta. El suprahumà exercitarà la voluntat de poder quan crea i copsa les diferents possibles perspectives i selecciona les que intensifiquen i porten la vida a la seva plenitud.

Ras i curt:

• La voluntat de poder és la força que subjau al coneixement i que el motiva, ja que la voluntat de poder és la voluntat de fer que el món pugui ser conegut i, per tant, la condició de possibilitat del món fenomènic, aquest món ordenat i conegut per nosaltres segons el valor de la utilitat que té per a la nostra vida.
• I remarcant per fi la unió entre la crítica nietzscheana a l’epistemologia i la moral occidentals, la voluntat de veritat objectiva esdevé la conseqüència epistemològica de la moral d’esclaus, perquè sorgeix de la incapacitat dels dèbils per a imposar l’única veritat que hi ha, la subjectiva, la que capta una realitat aparent. L’intent de trobar un acord tan sols indica una debilitat.

Comptat i debatut, «voluntat de poder» és l’expressió amb què Nietzsche designa el joc conjunt d’una activitat individual: cada individu és una voluntat de poder, és a dir, un centre de força que té una perspectiva pròpia sobre el món. A les opinions o perspectives dels altres, hom respon amb el seu propi punt de vista, la seva veritat; amb aquest punt de vista, amb aquesta veritat, pressiona sobre els altres alhora que es defensa d’ells. El conflicte entre les diverses interpretacions del món de cada individu equival al conjunt de les accions i de les reaccions que es produeixen des de la pluralitat dels individus com a centres de voluntat de poder. I el que unifica tota aquesta lluita és l’impuls de tots els individus cap al poder.

Conclusió: Creació de Valors i Voluntat de Poder

En conclusió, l’esperit humà produeix interpretacions, crea valors, no descobreix una veritat en si que ordena el moviment del món (com a llei eterna). El coneixement i l’ús de la raó no són més que una manera en què l’ésser humà ha de desplegar aquesta voluntat d’expansió i creixement de la vida anomenada per Nietzsche «voluntat de poder». Així les coses, des d’aquesta voluntat de poder hem d’entendre el que és el coneixement, i des d’ella també, hem de valorar tant l’acció mateixa de la creativitat cultural com els resultats o efectes produïts en nosaltres.

Exemple Pràctic: La Peça de Roba

Davant d’un mateix fet, per exemple, una peça de roba en una botiga, el sentit d’aquesta diferirà segons el subjecte que l’observa. Suposem que la situació és la següent: hi ha una parella i un dependent. Un dels membres de la parella vol fer un regal a l’altre. Per al dependent, l’objecte és treball (si entra en joc una certa comissió, la valoració canviarà, així com també dependrà del seu estat d’ànim i d’altres motius diversos). Per al que regala la peça de roba, és una despesa el sentit de la qual dependrà de les raons que el porten a fer el regal (que poden ser també diverses i estar contraposades). Per a aquell a qui fan el regal, l’objecte és un obsequi i el seu significat variarà segons quina sigui la seva relació de parella, el seu estat d’ànim, etcètera.