Nietzsche: Nihilisme i Crítica a la Raó

Context Historicofilosòfic: La Desconfiança Vuitcentista (S. XIX) en la Raó

La cultura occidental, nascuda a la Grècia antiga amb el pas del mite al logos, havia confiat en les possibilitats de la raó per a assolir els objectius que es proposava:

• L'accés a la veritat (objectiu epistemològic)
• El coneixement de la realitat (objectiu ontològic)
• L'adveniment d'una societat justa d'éssers virtuosos (objectiu moral i ètic).

La raó semblava poder donar un sentit unitari a la vida humana. Les fonts de les quals neix el pessimisme sobre les possibilitats de construir mons òptims mitjançant la raó són:

• «Els somnis de la raó produeixen monstres». Tots els intents per a aplicar la raó a la realitat han acabat en desgràcies. La raó és autodestructiva. Exemple: Revolució Francesa, que va convertir la promesa de llibertat, igualtat i fraternitat en una massa obrera empobrida obligada a conviure amb la misèria.
• La raó no és un òrgan autònom de l'ésser humà. Les accions i els pensaments humans responen a motius que no són racionals: instints, interessos particulars o de classes, estructures mentals inconscients, etc. La raó està lligada a un cos biològic, en un temps determinat, en unes condicions econòmiques, socials, culturals...

L'atmosfera que s'hi respirava al segle XIX era contrària a l'omnipotència humana. Algunes de les principals veus que llançaren la seua sospita sobre la raó foren:

• Darwin. L'ésser humà té poc de diví i molt d'animal. És només una baula més de la cadena evolutiva i la seva semblança amb el ximpanzé elevada.
• Marx. Es fan passar interessos particulars com si convingueren a tothom.
• Freud. Darrere de la consciència hi ha l'inconscient, uns mons plens de desitjos i repressions que són els que ens fan actuar.
• Nietzsche. El que Nietzsche posa en dubte és la validesa de la mateixa raó. El pas del mite al logos mai fou un pas, i molt menys un gran salt per a la millora de la societat humana, va ser un pas d'un mite a un altre mite. La diferència és que els creadors del nou mite es van ocupar de reprimir aquells que no accepten el nou mite. Amb el temps el mite es veurà com la veritat universal.

El Nihilisme

Els fonaments en què s'ha basat tota la cultura occidental (la veritat i el bé) s'han acabat revelant com «una faula». Fins ara, els éssers humans creien que el que ells consideraven bo o roí era així perquè Déu ho havia establert com una llei eterna i indiscutible. Si no es creu en Déu, l'ésser humà i el seu destí ja no tenen cap fonament diví transcendent, sinó que l'existència humana es redueix a la vida terrenal.

El filòsof alemany distingeix nihilisme passiu de nihilisme actiu:

• Nihilisme passiu: s'entén l'operació teòrica consistent a anul·lar els valors vitals (el platonisme, el cristianisme i la ciència). Aquestes teories han intentat reduir el valor epistemològic vital, la sensibilitat; així mateix, han obstaculitzat el valor vital moral, la instintivitat. Nietzsche anomena aquest atac la transvaloració dels valors vitals. A més, utilitza la metàfora del camell per a identificar el pes innecessari, el d'uns valors improductius i contraproduents. Dins del nihilisme passiu podem ubicar el nihilisme moral.
• Nihilisme actiu: s'entén l'esforç per recuperar la força que els valors vitals haurien de tindre a l'hora de concebre el món i l'ésser humà. La manera que té de fer-ho és criticar ferotgement la distorsió de la realitat i els interessos que s'amaguen en les tres teories esmentades tant en l'àmbit epistemològic com en el moral.

Després d'aquesta visió de la cultura europea contemporània, Nietzsche observa un gran contrast entre aquesta i la cultura grega clàssica.

• La cultura grega esdevé així, per a Nietzsche, quelcom molt superior a tot el que vingué després, cosa que desmenteix la ideologia del progrés com a avançament sempre cap a un estadi millor.
• La cultura europea comença a emmalaltir amb Sòcrates i Plató, perquè a partir de l'influx de les seues idees, s'insereix i s'escampa el conflicte entre la raó i els instints.

La hipòtesi de Nietzsche és que la Grècia primitiva aconseguí sintetitzar, en una relació harmònica, els dos impulsos fonamentals del que és dionisíac i del que és apol·lini:

• Allò dionisíac. El que és dionisíac expressa la força vital instintiva i l'embriaguesa creadora que brolla d'una actitud sana d'acceptació del món tal com és. L'expressió artística que li és més pròpia és la música.
• Allò apol·lini. El que és apol·lini expressa l'impuls de creació de formes, de figures o de significats delimitats i determinats. L'expressió artística que li és més pròpia és la plàstica.

Aquesta victòria de la raó sobre els instints es produeix a partir de la creença que la raó pot explicar què és el món i de quina manera funciona, una raó que descriu el món com si fos una estructura precisa de causa i efectes. Nietzsche critica la hipertròfia dels coneixements racionals.

Com a conseqüència de la superació del nihilisme, hauria de nàixer, segons Nietzsche, un suprahumà. Per tot el que s'ha dit, el suprahumà no representa la figura de cap ésser humà ideal o superior a l'ésser humà actual. És l'ésser humà en què l'acció torna a prendre la iniciativa sobre la reacció. Aquest ésser humà actiu i afirmatiu és un creador de nous models o rols.

Nietzsche defensa una doble pluralitat:

• Una pluralitat intraindividual. El subjecte individual és una pluralitat de forces i una diversitat de personatges. (No és una substància, un nucli racional unitari.)
• Una pluralitat interindividual. Només hi ha individus diferents entre si i diferents en valors. (No hi ha cap subjecte transcendental universal.)

Les màscares o rols són els models de conducta que, en societat, s'espera de nosaltres en cada situació concreta. Ja que ens venen imposats de fora, cal, segons Nietzsche, que mirem de crear-ne de nous.

La Crítica a la Cultura Occidental: Racionalitat, Moral i Religió

Nietzsche, després d'examinar el nihilisme, ofereix una diagnosi contemporània. Segons ell, allò bo i veritable és el que promou la vida, la salut i la vitalitat, mentre que allò dolent i fals és el que la perjudica i debilita. Critica els ideals morals europeus que tendeixen a reprimir els impulsos corporals en favor de l'espiritualització de l'ésser humà, considerant aquesta supressió com una forma de nihilisme. Proposa una "transvaloració" dels valors, és a dir, un canvi de valors perquè siguin congruents amb la vida i promoguin la vitalitat.

Per analitzar la cultura occidental, Nietzsche utilitza la genealogia com a mètode per descobrir un origen llunyà en el temps. Segons la seva perspectiva, l'origen d'aquesta cultura rau en la por dels individus davant del canvi i l'evolució del món, més que en l'amor a la veritat. Critica que ja no ens preocupem per saber què fa una afirmació científicament vàlida, sinó quin valor té per a la vida humana.

L'actitud que ha inspirat fins ara la creació d'aquestes formes culturals ha estat la por a la vida.

Les creacions culturals de l'ésser humà occidental, educat («domesticat») per l'esperit de la metafísica i la moral platonicocristiana, són creacions nihilistes en què es reflecteix la següent contradicció interna bàsica: la ruptura platonicocristiana entre un món aparent i un món vertader, entre un ser (una realitat) i un haver de ser (un ideal), com a origen últim de la malaltia nihilista.

Aquest dualisme platonicocristià criticat per Nietzsche té dues cares:

• Pel que fa a la concepció de la realitat, estableix una separació entre món sensible i món intel·ligible. Segons aquest dualisme, el món sensible és enganyós i inconsistent, mentre que l'intel·ligible és el regne de la veritat i del bé absoluts.
• Pel que fa a la moral, aquest dualisme distingeix entre un ideal o un haver de ser, que no arriba mai a ser efectivament (perquè cap ésser humà és capaç de realitzar la perfecció moral absoluta), i l'ésser que, de fet, som.

El que val sempre és el món vertader i transcendent, és a dir, el món ideal de l'haver de ser, que és sempre inassolible. Aquest món en què hi som, món sensible, en canvi, no és més que un món aparent, fals i sense valor.

L'idealisme metafisicoplatònic i el cristianisme han tractat sempre de fer valdre una veritat i una moral úniques per a tothom. Cal anar, doncs, contra el platonisme i el cristianisme, i cal fer-ho a fi de materialitzar una cultura sana, una cultura pro vida.

Les característiques dels dos tipus de moral (moral dels esclaus i moral dels senyors) són:

• La moral dels esclaus està inspirada pel ressentiment. El ressentiment és per a Nietzsche l'odi nascut de la impotència contra el que no es pot ser o no es pot tindre. La moral dels esclaus s'associa a la idea de la societat com a ramat.
• La moral dels forts o dels senyors, en canvi, està lligada a una voluntat de poder afirmativa, que cerca l'expansió de la seua força i una autosuperació contínua. No accepta els valors fixats com a absoluts, sinó que n'inventa de propis. S'associa a la idea del suprahumà.

El cristianisme ha fet un treball d'anivellament que ha conclòs en la consagració final i universal de l'esperit del ramat.

L'idealisme metafísic, amb la defensa d'una sola veritat en si, té els mateixos efectes d'anivellament que el cristianisme.

La Voluntat de Poder i la Veritat com a Perspectiva

Nietzsche concep l'ésser com a esdevenir (canvi) i la interpretació d'aquest esdevenir (coneixement) com a perspectiva. L'ésser sempre és interpretació (valoració) que es fa des dels instints que dominen l'individu (perspectiva) en el mateix moment que contempla un fet (temps). Per tant, els fets són formes buides que cada individu s'ocupa d'omplir.

La realitat de l'ésser es mostra canviant, cada individu la constitueix segons els seus instints i el moment concret que viu. La veritat consisteix a saber que tota perspectiva és subjectiva, i l'error seria pensar que hi ha alguna possible perspectiva considerada com a l'única certa, negant tota la resta.

Ras i curt:

• La voluntat de poder és la força que subjau al coneixement i que el motiva, ja que la voluntat de poder és la voluntat de fer que el món puga ser conegut.
• La voluntat de veritat objectiva esdevé la conseqüència epistemològica de la moral d'esclaus.

«Voluntat de poder» és l'expressió amb què Nietzsche designa que cada individu és una voluntat de poder, és a dir, un centre de força que té una perspectiva pròpia sobre el món. El que unifica aquesta lluita és l'impuls de tots els individus cap al poder. No hi ha cap món vertader, únic, sinó tan sols aquesta acció i reacció contínua de les voluntats de poder dels individus per autosuperar-se i poder ser més. En conclusió, l'esperit humà produeix interpretacions, crea valors, no descobreix una veritat en si.