Nietzsche: Moral, Veritat i Conceptes Gramaticals

[...] amb els ullals de l’odi més abismal (l’odi de la impotència), han gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu), tot dient: «Els desgraciats són els bons; els pobres, impotents i febles són els únics bons; els que pateixen, els necessitats, els malalts, els lletjos són els únics que són piadosos, els únics que estan beneïts per Déu, i només per a ells hi ha benaurança —i vosaltres, els poderosos i nobles, sou, al contrari, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus per a tota l’eternitat; i vosaltres sereu també per a tota l’eternitat els desventurats, els maleïts i els condemnats.» Ja se sap qui va heretar aquesta transvaloració jueva... [...] Recordo una frase a la qual vaig arribar en una altra ocasió [...], que amb els jueus comença la revolta dels esclaus pel que fa a la moral: la revolta que té una història de dos mil anys darrere seu i que ara nosaltres ja no percebem per la simple raó que ha triomfat. Friedrich Nietzsche.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche explica que antigament es pensava que els valors bons eren la força, la noblesa i la felicitat. Però amb el temps, els febles i desgraciats van canviar aquests valors i van dir que ells eren els veritables bons. Aquesta nova manera de veure la moral va néixer del ressentiment i l’odi. Segons Nietzsche, aquest canvi va començar amb els jueus i va acabar imposant-se, fins al punt que avui dia ja no ens adonem d’aquest canvi perquè és la moral dominant.

2. Significat de Mots Clau

a) «aristocràtica»: Relacionada amb els valors dels poderosos i nobles antics.

b) «transvaloració»: Canvi complet dels valors que abans es consideraven bons.

3. La Revolta dels Esclaus en la Moral

Nietzsche diu que els febles, no podent vèncer els poderosos, van crear una nova moral basada en el sofriment i la pobresa, i van dir que això era el que agradava a Déu. Aquesta rebel·lió moral, que va començar amb els jueus i es va expandir amb el cristianisme, va canviar els valors antics. Ara aquesta nova moral és tan acceptada que ja no la veiem com una revolta, sinó com si sempre hagués estat així. Però, segons Nietzsche, és el resultat del ressentiment dels dèbils contra els forts.

Què és la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes; en resum, un conjunt de relacions humanes poèticament i retòricament augmentades, transmeses i embellides i que, després d’haver estat usades durant molt de temps, a un poble li semblen fixes, canòniques i vinculants: les veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes. Encara no sabem d’on prové l’impuls cap a la veritat, perquè fins ara només hem sentit parlar de l’obligació de ser veraç que la societat estableix per existir, és a dir, de l’obligació d’utilitzar les metàfores usuals; expressat de forma moral: de l’obligació de mentir segons una convenció consolidada, de mentir en ramat en un estil vinculant per a tots. Llavors l’home oblida, és clar, que aquesta és la seva situació; i menteix, doncs, de la forma indicada, inconscientment i segons costums centenaris —i precisament per aquesta inconsciència, a través justament d’aquest oblidar, arriba al sentiment de la veritat. En el sentiment d’estar obligat a designar una cosa com a «vermella», una altra com a «freda», una tercera com a «silenciosa», es desvetlla un impuls moral envers la veritat: per contraposició al mentider, en qui ningú no confia i de qui tothom s’aparta, l’home es convenç de l’honorabilitat, fiabilitat i profit de la veritat.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche diu que la veritat no és una cosa fixa ni real, sinó un conjunt de metàfores i expressions creades pels humans. Aquestes expressions es repeteixen tant que acabem oblidant que són invencions. La societat obliga a seguir aquestes convencions, i per això diem que diem la veritat. Però en realitat, només mentim d’una manera acceptada per tothom. El que considerem veritat és, doncs, una il·lusió col·lectiva i pràctica que ajuda a la convivència.

2. Significat de Mots Clau

a) «antropomorfismes»: Atribució de qualitats humanes a coses abstractes o naturals.

b) «impuls moral envers la veritat»: Necessitat social de seguir normes compartides per ser considerats sincers.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche diu que la idea de “veritat” no és una cosa fixa ni objectiva, sinó una convenció social: una manera de parlar i entendre el món que hem repetit tant que ja no la qüestionem. Però les paraules no reflecteixen la realitat tal com és, sinó que són metàfores creades pels humans. Llavors, diem la “veritat” quan seguim les normes de la llengua i la societat. La frase indica que l’ésser humà prefereix ser vist com a sincer perquè, comparat amb el mentider —que genera desconfiança—, el que diu la “veritat” és considerat digne i útil. Per això, la veritat no és tant una qüestió de realitat, sinó de convivència: mentim de manera col·lectiva i ordenada, i a això li diem “veritat”.

L’home noble reclama el seu enemic com una cosa pròpia, com una mena de distinció de la seva pròpia persona, no suporta cap altre enemic que aquell en el qual no hi ha res de menyspreable, sinó moltes coses respectables. Imaginem-nos, al contrari, «l’enemic» tal com el concep l’home del ressentiment. En això consisteix precisament el seu acte, la seva creació: ell ha concebut «l’enemic pervers», «el pervers» per antonomàsia, i aquest és, de fet, el seu concepte fonamental a partir del qual s’imagina com a imatge invertida i contraposada un «home bo»... que és ell mateix! En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea fonamental de «bo» d’una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és «dolent». Aquest concepte de «dolent» d’origen noble i aquella idea de «pervers» sorgida de la bóta de cervesa que és l’odi insaciable —el primer concepte és una creació posterior, una cosa secundària, un color complementari, mentre que el segon concepte és quelcom d’original, el començament, l’acte veritable dins la concepció d’una moral dels esclaus— són molt diferents, per bé que ambdós termes, «dolent» i «pervers», es contraposin en aparença a la mateixa idea de «bo». Tanmateix, la idea de «bo» no és la mateixa. Només cal que ens preguntem qui és pròpiament «pervers» en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta estricta és aquesta: precisament l’«home bo» de l’altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, però tenyit d’un altre color, interpretat d’una altra manera i vist d’una altra forma per l’ull verinós del ressentiment.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche compara dues maneres de veure la moral: la del noble i la de l’home ressentit. El noble defineix el que és bo a partir d’ell mateix, de forma natural i afirmativa; el dolent només és el que no és com ell. En canvi, l’home ressentit crea primer la imatge de l’enemic com a pervers i, a partir d’aquí, defineix ell mateix com a bo. Per això, en la moral dels ressentits, el noble és vist com el malvat. Les dues morals tenen valors oposats i orígens molt diferents.

2. Significat de Mots Clau

a) «home noble»: Persona forta i segura que crea valors a partir de si mateix.

b) «ressentiment»: Ràbia i odi acumulats per part dels dèbils contra els poderosos.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche diu que hi ha dues maneres contràries d’entendre la paraula “bo”. Per als nobles, és “bo” allò que és fort, actiu i afirmatiu, com ells mateixos. En canvi, l’home ressentit no crea valors nous, sinó que reacciona contra el poder: defineix com a “pervers” tot allò que l’oprimeix, i així es veu a ell mateix com el “bo” per oposició. Per això, a la moral dels ressentits, el noble és vist com malvat. Aquesta inversió dels valors originals és, segons Nietzsche, l’origen de la moral dels esclaus, basada en l’odi i el ressentiment.

Just com els romans i els etruscs dividien en trossos el cel amb rígides línies matemàtiques i, en cadascun d’aquests espais, hi emplaçaven un déu, com en un temple, també cada poble ha desplegat damunt seu aquest cel de conceptes matemàticament dividit i entén aleshores, mogut per l’exigència de la veritat, que a cada déu conceptual només se l’ha de buscar en la seva pròpia esfera. Podríem ara certament admirar l’home com un geni poderós de la construcció, capaç d’alçar una catedral de conceptes infinitament complicada sobre fonaments inestables i, com qui diu, sobre aigua corrent: veritablement, per a construir amb consistència sobre aquests fonaments, cal que la construcció sigui com feta de tela d’aranya, tan lleugera que pugui sostenir-se sobre les aigües, tan sòlida que no es destrueixi quan bufa el vent. Com a geni constructor, l’home és molt superior a l’abella; aquesta construeix amb cera que recull de la naturalesa, ell, amb la molt més delicada matèria dels conceptes, que ha de fabricar només a partir de si mateix. En això se l’ha d’admirar molt, però certament no per la seva inclinació cap a la veritat, cap al coneixement pur de les coses. Si algú amaga una cosa darrere d’una mata, la busca un altre cop ben bé allà mateix i la troba, no es pot fer cap gran elogi d’aquest buscar i trobar: això és, però, el que passa quan es busca i es troba la «veritat» a l’interior del recinte de la raó. Si faig la definició de mamífer i llavors, després d’inspeccionar un camell, declaro: «Mira, un mamífer», amb això, certament, s’ha tret a la llum una veritat, però aquesta és de valor limitat, em sembla, és antropomòrfica de cap a peus i no conté ni un sol punt que sigui «verdader en si», real i amb validesa general, prescindint dels homes. En el fons, el que busca l’investigador amb aquests tipus de veritats no és més que la metamorfosi del món en l’home.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche diu que l’ésser humà ha creat un sistema de conceptes per entendre el món, com si fos una construcció artificial i fràgil. Aquest sistema és molt complex, però no es basa en una veritat objectiva, sinó en convencions inventades per nosaltres mateixos. Les veritats que trobem dins d’aquest sistema només tenen valor per als humans, no són veritats absolutes. L’home no coneix el món tal com és, sinó que el transforma segons la seva manera de pensar i classificar la realitat.

2. Significat de Mots Clau

a) «antropomòrfica»: Adaptada a la forma o manera de pensar humana.

b) «metamorfosi»: Transformació d’una cosa en una altra, com del món en l’home.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche utilitza aquesta imatge per dir que el coneixement humà es basa en convencions i símbols molt fràgils. Els conceptes que fem servir per entendre la realitat no reflecteixen el món tal com és, sinó que són invencions nostres, construïdes damunt d’una base inestable. Tot i això, l’ésser humà ha creat sistemes molt complexos, com una “catedral”, que funcionen dins de les seves pròpies normes. Segons Nietzsche, aquesta habilitat és admirable, però no té a veure amb una veritat objectiva, sinó amb la capacitat humana de donar forma i sentit a un món que no entén realment. És una crítica a la idea tradicional de veritat com a coneixement pur i universal.

La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus de bon començament diu «no» a tot allò que és «exterior», «altre», «no un mateix», i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors —aquesta projecció necessària cap a l’exterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia essència— pertany específicament al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d’actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé en la forma noble de la valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateixa d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche diferencia entre la moral noble i la moral dels esclaus. La moral noble neix de l’afirmació d’un mateix, és activa, positiva i crea valors des de dins. En canvi, la moral dels esclaus sorgeix del ressentiment: és una reacció contra l’exterior, contra allò que no és com ells. No crea valors propis, sinó que nega els del poderós i, amb això, s’autojustifica. Per això, segons Nietzsche, aquesta moral és passiva, reactiva i necessita un enemic extern per existir.

2. Significat de Mots Clau

a) «ressentiment»: Odi profund que sent el dèbil contra el fort per no poder venjar-se.

b) «espontàniament»: De manera natural, directa, sense reacció ni necessitat d’un enemic.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche afirma que la moral dels esclaus sorgeix quan els oprimits, incapaços de lluitar activament, transformen el seu ressentiment en valors. Com que no poden actuar com els nobles, inventen una moral que condemna la força, la riquesa i l’orgull, i exalten la feblesa, la humilitat i el sofriment com a virtuts. Aquest “crear valors” no és autèntic, sinó una reacció contra el poder. És una moral negativa, que neix del ressentiment i no de la vida. Així, el ressentiment es converteix en una força creadora que capgira els valors nobles i els dona la volta.

[...] i es van aferrar a aquesta inversió amb les dents, les dents de l’odi més abismal (l’odi de la impotència), tot dient, «els desgraciats són els bons; els pobres, impotents i febles són els únics bons; els que pateixen, els necessitats, els malalts, els lletjos són els únics que són piadosos, els únics que estan beneïts per Déu, i només per a ells hi ha benaurança —i vosaltres, els poderosos i nobles sou, pel contrari, els malvats, els cruels, els lascius, els insaciables, els ateus per a tota l’eternitat; i vosaltres sereu també per a tota l’eternitat els desventurats, els maleïts i els condemnats!»... Se sap qui va heretar aquesta transvaloració jueva... [...] Recordo la frase que vaig escriure en una altra ocasió [...] —que amb els jueus comença la revolta dels esclaus pel que fa a la moral: la revolta que té una història de dos mil anys darrere seu i que ara nosaltres ja no percebem perquè ha triomfat.
Friedrich Nietzsche. La genealogia de la moral, part I

1. Idees Principals del Text

Nietzsche explica que els dèbils, incapaços de vèncer els poderosos, van crear una moral basada en el ressentiment. Aquesta moral va invertir els valors nobles: allò que abans era vist com a bo (la força, el poder, la bellesa) va passar a ser considerat dolent, i es va exaltar el sofriment, la feblesa i la pobresa com a virtuts. Aquesta revolta moral, segons Nietzsche, va començar amb el poble jueu i es va consolidar amb el cristianisme, fins a convertir-se en la moral dominant d’Occident.

2. Significat de Mots Clau

a) «transvaloració»: Canvi radical dels valors morals, invertint el que es considerava bo o dolent.

b) «esclaus»: Dèbils i oprimits que no poden actuar per ells mateixos i reaccionen amb ressentiment.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche afirma que la moral dels esclaus —basada en el ressentiment contra els forts— va néixer fa més de dos mil anys i va acabar triomfant. Per això, avui ja no la veiem com una moral imposada pels dèbils, sinó com l’única moral possible. Aquesta moral condemna el poder, l’orgull i la grandesa, i valora la humilitat, el sofriment i la submissió. Segons Nietzsche, això és una inversió dels valors originals dels nobles. El seu triomf és tan gran que hem oblidat que es tracta d’una revolta: ara és la norma cultural, moral i religiosa de tota la civilització occidental.

Què és, doncs, la veritat? És un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes; en resum, una suma de relacions humanes que foren augmentades, transmeses, adornades, de forma poètica i retòrica, i que, després d’un llarg ús, a un poble li semblen estables, canòniques i vinculants: les veritats són il·lusions que s’ha oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes. Continuem sense saber d’on ve l’impuls cap a la veritat, perquè fins ara només hem sentit parlar de l’obligació de ser veraç que la societat estableix per existir, és a dir, de l’obligació d’utilitzar les metàfores usuals; expressat de forma moral: de l’obligació de mentir segons una convenció establerta, de mentir en ramat en un estil vinculant per a tots. Llavors l’home oblida, és clar, que aquesta és la seva situació; i menteix, doncs, de la forma indicada, inconscientment i seguint hàbits seculars —i precisament a través d’aquesta inconsciència, precisament a través d’aquest oblidar, arriba al sentiment de la veritat. En el sentiment d’estar obligat a designar una cosa com a «vermella», una altra com a «freda», una tercera com a «muda», es desvetlla una propensió moral cap a la veritat.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche diu que la veritat no és objectiva ni eterna, sinó una construcció humana feta amb metàfores i convencions que amb el temps oblidem que són invencions. La societat obliga a usar aquestes “veritats” com si fossin reals, però només són maneres d’organitzar el món que ens resulten útils. Així, creiem dir la veritat quan en realitat només repetim formes de parlar establertes. El sentiment de veritat neix de seguir aquestes normes sense ser-ne conscients.

2. Significat de Mots Clau

a) «metàfores»: Imatges o paraules simbòliques que representen la realitat d’una manera figurada.

b) «propensió moral cap a la veritat»: Obligació social de dir el que és acceptat com a cert.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Per Nietzsche, allò que anomenem “veritat” no reflecteix la realitat tal com és, sinó que són maneres humanes de representar-la amb paraules, metàfores i convencions. Aquestes formes de parlar es repeteixen durant molt de temps fins que deixem de veure-les com invencions i les considerem reals. Però en el fons, són il·lusions útils, no coneixement pur. La societat ens obliga a usar-les com si fossin veritat, i ho fem sense pensar-hi. Per això, creiem que diem la veritat quan només fem servir metàfores oblidades, com si fossin fets reals.

Imaginem-nos «l’enemic» tal com el concep l’home del ressentiment. En això consisteix precisament el seu acte, la seva creació: ell ha concebut «l’enemic pervers», el pervers per antonomàsia, i aquest és de fet el seu concepte fonamental, a partir del qual s’imagina com a imatge invertida i contraposada un «home bo»..., que és ell mateix! En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea fonamental de «bo» d’una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és «dolent». Aquest concepte de «dolent» d’origen noble i aquella idea de «pervers» sorgida de la bóta de cervesa que és l’odi insaciable —el primer concepte és una creació posterior, una cosa secundària, un color complementari, mentre que el segon concepte és quelcom d’original, el començament, l’acte veritable dins la concepció d’una moral dels esclaus— són molt diferents, per bé que ambdós termes, «dolent» i «pervers», es contraposin en aparença a la mateixa idea de «bo». Tanmateix, la idea de «bo» no és la mateixa. Basta que hom es pregunti qui és pròpiament «pervers» en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta estricta és aquesta: precisament l’«home bo» de l’altra moral, precisament el noble [...], però acolorit, interpretat i vist del revés per l’ull enverinat del ressentiment.

1. Idees Principals del Text

Nietzsche contrasta la moral del noble amb la del ressentit. El noble crea la idea de “bo” espontàniament, des de si mateix, i només després apareix la idea de “dolent” com allò diferent. En canvi, l’home del ressentiment no parteix de si mateix, sinó que crea primer la figura d’un enemic “pervers”, el poderós, i després s’imagina a si mateix com el bo per oposició. Així, encara que “dolent” i “pervers” semblin sinònims, tenen orígens molt diferents. Aquesta diferència mostra el contrast entre una moral afirmativa i una moral reactiva.

2. Significat de Mots Clau

a) «noble»: Persona forta i afirmativa que crea valors des de la pròpia naturalesa.

b) «imatge invertida»: Representació contrària d’alguna cosa, vista a través del ressentiment.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche explica que, encara que “dolent” i “pervers” semblin referir-se al mateix, tenen orígens molt diferents. En la moral noble, “dolent” només vol dir allò que no és com el noble, sense odi. És una oposició secundària. En canvi, en la moral dels ressentits, “pervers” és el punt de partida: primer es crea la figura de l’enemic poderós i després, per contrast, es defineix com a bo el dèbil. Aquesta moral és reactiva i neix de l’odi. Per això, tot i que el resultat sembli semblant (bo contra dolent), el significat dels valors canvia radicalment segons la seva font.

—Però, per què parleu vós encara d’ideals més nobles? Acceptem els fets: ha vençut el poble (o «els esclaus», o «la plebs», o «el ramat», o com vulgueu anomenar-ho) i, si això s’ha esdevingut mitjançant els jueus, oidà!, aleshores és que dins la història universal cap poble mai no havia tingut una missió com aquesta. «Els senyors» han perdut. Ha guanyat la moral de l’home vulgar. Hom pot considerar alhora aquesta victòria com un enverinament de la sang [...]. Però, sens dubte, aquesta intoxicació ha reeixit. L’«alliberament» del gènere humà (el seu alliberament respecte als «senyors», vull dir) va per bon camí. Palesament, tot esdevé jueu, o cristià, o plebeu (tant se val quin mot s’empri!). L’avanç d’aquest enverinament a través de tot el cos de la humanitat sembla impossible d’aturar.
Friedrich Nietzsche. La genealogia de la moral, I

1. Idees Principals del Text

Nietzsche afirma que la moral dels esclaus, basada en el ressentiment, ha triomfat sobre la moral noble. Aquesta moral, propagada pel poble jueu i el cristianisme, ha substituït els valors aristocràtics per valors plebeus: la feblesa, la humilitat i el sofriment. Nietzsche veu aquesta victòria com un “enverinament” que ha afectat tota la humanitat. El món ha canviat, i ara els ideals dels forts i nobles han estat derrotats per una moral igualitària i decadent.

2. Significat de Mots Clau

a) «senyors»: Els nobles, forts i poderosos, creadors dels valors originals.

b) «enverinament»: Transformació negativa i profunda causada per la moral del ressentiment.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Quan Nietzsche diu «ha vençut el poble», vol dir que la moral dels dèbils, basada en el ressentiment, s’ha imposat a la moral noble. Aquesta revolta moral, impulsada per col·lectius com els jueus i el cristianisme, ha capgirat els valors: ara es considera virtut ser humil, obedient i feble, i es condemna la força, el poder i l’orgull. Per Nietzsche, aquest triomf és un retrocés perquè anul·la la creativitat i la vida afirmativa dels nobles. Encara que l’alliberament del poble sembli positiu, per ell és un “enverinament” que debilita la humanitat.

Nosaltres, els homes moderns, som els hereus de la vivisecció de la consciència i de l’autotortura de la nostra naturalesa animal, dutes a terme durant mil·lennis [...]. L’home ha mirat amb «mals ulls» durant massa temps les seves inclinacions naturals, de manera que a l’últim s’han agermanat en ell amb la «mala consciència». Un intent invers seria possible en si mateix. Però, qui té prou força per a un intent com aquest? És a dir, qui té prou força per a agermanar amb la mala consciència les inclinacions no naturals, totes aquelles aspiracions que es refereixen al més enllà, a allò que és contrari als sentits, a allò contrari als instints, a allò contrari a la natura, a allò contrari a la bèstia; en un mot: els ideals que han existit fins ara, els ideals contraris a la vida, els ideals que calumnien el món? [...]. Algun dia, però, en una època més forta que l’actual, miserable i vacil·lant, ha de venir sens dubte a nosaltres l’home redemptor del gran amor i del gran menyspreu, l’esperit creador la força impulsiva del qual l’allunya una i altra vegada de qualsevol recés i de qualsevol més enllà [...]. Aquest home del futur, que ens alliberarà tant de l’ideal que ha existit fins ara com d’allò que n’ha hagut de néixer, de la gran nàusea, de la voluntat del no-res, del nihilisme, aquest toc de campana del migdia i de la gran decisió que allibera altra vegada la voluntat, que retorna a la terra el seu objectiu i a l’home la seva esperança, aquest anticrist i aquest antinihilista, aquest que venç Déu i també el no-res... ha de venir un dia...

1. Idees Principals del Text

Nietzsche critica la moral tradicional, que ha reprimit durant segles la naturalesa humana i els seus instints. Aquesta repressió ha creat la mala consciència i ideals que neguen la vida (com el més enllà o Déu). Nietzsche espera l’arribada d’un “home del futur”, un ésser fort, capaç de superar aquests valors decadents i nihilistes, i que restablirà un amor afirmatiu per la vida, tornant sentit i esperança a l’ésser humà i al món terrenal.

2. Significat de Mots Clau

a) «més enllà»: El món sobrenatural inventat per la religió, contrari a la vida terrenal.

b) «nihilisme»: Absència de sentit vital provocada per la destrucció dels valors tradicionals.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche diu que la moral tradicional, basada en ideals contraris a la vida (com el sacrifici, el més enllà o Déu), ha acabat provocant una crisi de sentit: el nihilisme. Quan aquests valors decadents es trenquen, no queda res per donar sentit a l’existència. L’“home del futur” és aquell que sabrà crear nous valors afirmatius, que no neguin el món ni els instints humans. Aquest nou tipus d’ésser humà —fort, vital, creador— superarà tant la moral cristiana com el buit que ha deixat el seu fracàs. Alliberarà la voluntat i tornarà sentit a la vida terrenal.

La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren recompensats per una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una autoafirmació triomfant, la moral dels esclaus nega, de bon començament, qualsevol cosa «externa», «diferent», «aliena a la pròpia essència», i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquesta manera de capgirar el punt de vista des d’on hom estableix valors —aquest dirigir-se necessàriament cap a l’exterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia essència— pertany específicament al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern.
Friedrich Nietzsche. La genealogia de la moral, I

1. Idees Principals del Text

Nietzsche diferencia dues formes de moral: la noble i la dels esclaus. La moral noble neix d’una afirmació positiva d’un mateix. En canvi, la moral dels esclaus no crea valors propis, sinó que reacciona contra el que és diferent i poderós. Aquesta moral sorgeix del ressentiment, que transforma el rebuig dels valors nobles en una nova moral basada en la negació.

2. Significat de Mots Clau

a) «aliena a la pròpia essència»: Allò que és diferent, exterior, i no forma part d’un mateix.

b) «moral noble»: Moral creada pels poderosos que s’afirma des de la pròpia força i identitat.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Nietzsche afirma que els esclaus, incapaços d’actuar amb força com els nobles, reaccionen amb ressentiment contra el poder. Aquest ressentiment no pot expressar-se amb acció, així que es transforma en creació de valors morals. Per exemple, condemnen com a malvat el noble i es defineixen com a bons per oposició. D’aquesta manera, el ressentiment esdevé “creador”, però no perquè afirmi valors propis, sinó perquè nega els dels altres. És una moral reactiva, basada en l’odi encobert, que transforma la impotència en virtut i dona lloc a una inversió dels valors originals.

En l’estat de naturalesa, l’individu, si vol preservar-se dels altres individus, ha de fer servir l’intel·lecte, gairebé sempre, només per fingir; però l’home, tant per necessitat com per avorriment, vol viure en societat, gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, per fer desaparèixer del seu món una guerra de tots contra tots constant. Aquest tractat de pau duu amb ell el primer pas per a la consecució d’aquest misteriós impuls cap a la veritat. En aquest mateix moment queda fixat el que, a partir d’aleshores, ha de ser «veritat», és a dir, s’ha inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder legislatiu del llenguatge proporciona també les primeres normes de veritat en néixer, per primera vegada, el contrast entre veritat i mentida.
Nietzsche. Veritat i mentida en sentit extramoral

1. Idees Principals del Text

Nietzsche explica que, en la natura, l’home menteix per protegir-se. Però, per viure en societat, cal establir normes comunes: un “tractat de pau”. Aquest pacte inclou definir què és veritat, és a dir, crear un sistema compartit de noms i significats. Així, la veritat neix com una convenció social, no com un reflex de la realitat, i el llenguatge en fixa les normes.

2. Significat de Mots Clau

a) «estat de naturalesa»: Situació original on l’home viu sol i sense normes socials.

b) «guerra de tots contra tots»: Conflicte constant entre individus sense llei ni convivència.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Per Nietzsche, la veritat no és un reflex objectiu del món, sinó una convenció creada pels humans per poder viure junts. Quan s’inventa el llenguatge, es decideix col·lectivament com anomenar les coses, i això es considera “veritat”. Però aquestes paraules són invencions útils, no còpies fidels de la realitat. Amb el temps, oblidem que són artificials i les prenem com veritats absolutes. Així, la veritat és una invenció social, una norma acordada i imposada que ens permet conviure, però no revela cap realitat “en si”.

En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea de «bo» d’una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és «dolent». Aquest concepte de «dolent» d’origen noble i aquella idea de «pervers» sorgida de la perola de cervesa que és l’odi insaciable [...] són molt diferents, per bé que ambdós termes, «dolent» i «pervers», sembla que es contraposen a la mateixa idea de «bo». Tanmateix, la idea de «bo» no és la mateixa: només cal que hom es pregunti qui és pròpiament «pervers» en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta rigorosa és aquesta: precisament «l’home bo» de l’altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement que acolorit, interpretat i vist de reüll per la mirada plena de verí del ressentiment.
Friedrich Nietzsche. La genealogia de la moral, I

1. Idees Principals del Text

Nietzsche explica que l’home noble defineix el bé a partir d’ell mateix, de manera natural i afirmativa. A partir d’aquí, considera dolent tot allò que no és com ell. En canvi, la moral del ressentiment crea primer una imatge negativa del poderós —el “pervers”— i, per oposició, s’autodefineix com a bona. Així, el noble acaba sent vist com el malvat, tot i que representa valors originals i afirmatius.

2. Significat de Mots Clau

a) «home noble»: Individu fort, segur de si mateix, que crea valors des de la pròpia naturalesa.

b) «ressentiment»: Odi profund i passiu dels dèbils envers els forts, que es transforma en moral.

3. Anàlisi de la Frase de Nietzsche

Segons Nietzsche, la moral del ressentiment és reactiva: els dèbils no poden actuar com els nobles i, per això, reinterpreten els valors d’aquests com a malvats. L’home noble, que viu afirmant la vida, la força i la grandesa, és vist pels ressentits com cruel, immoral i pervers. Aquesta imatge negativa és una projecció de l’odi dels dèbils. Així, la figura noble es converteix en “l’enemic” dins la nova moral, tot i que originàriament representava el bé. La moral del ressentiment inverteix els valors: el fort és demonitzat i el feble es presenta com a virtuós.

1. Subjecte (S)

Què fa l'acció o de qui es parla?
Funció: Substituïble per ell/ella/ells/elles
Funció: Concorda amb el verb en nombre i persona.

Prova:
— Qui fa l'acció?

[La Maria] menja pomes → "La Maria" = subjecte.

2. Complement Directe (CD)

Allò que rep directament l'acció del verb.
Funció: Substituïble per el/la/els/les/ho
Funció: Amb verbs transitius.

Proves:
— Què + verb + subjecte?
— Substitueix per “el/la/ho”

La Maria menja pomes → Les menja → CD

3. Complement Indirecte (CI)

A qui o per a qui va l’acció.
Funció: Substituïble per li/els
Funció: Sol anar introduït per a o per a

Proves:
— A qui + verb + subjecte + CD?

Va donar un llibre al nen → Li va donar un llibre → CI

4. Complement Circumstancial (CC o Adjunt)

Aporta informació extra: lloc, temps, manera, causa, finalitat, etc.
Funció: És prescindible i variat.

Proves:
— On? Quan? Com? Per què? Amb qui?

Treballa a casa, cada dia, amb entusiasme → CC de lloc, temps i manera.

5. Atribut

Amb verbs copulatius (ser, estar, semblar). Expressa qualitat, estat o identitat del subjecte.
Funció: Substituïble per ho
Funció: Concorda amb el subjecte.

Proves:
— Què és/està/sembla el subjecte?

La Marta és intel·ligent → Ho és → Atribut

6. Complement Predicatiu (CPred)

Expressa una qualitat o estat del subjecte o del CD amb verbs predicatius.
Funció: Concorda amb el subjecte o el CD
Funció: Aporta informació com l’atribut, però amb verb no copulatiu

Proves:
— Quin estat/qualitat té el subjecte o CD mentre es fa l’acció?

Va tornar cansat → concorda amb el subjecte → CPred

7. Complement del Nom (CN)

Acompanya un nom per concretar-lo.
Funció: Introduït per de, amb, en, etc.
Funció: No es pot suprimir sense perdre informació essencial del nom.

Proves:
— De què és el nom?

L’amor de mare → CN

8. Complement de Règim Verbal (CRV)

Necessari per certs verbs que demanen preposició.
Funció: Introduït per preposició
Funció: No és CD, ni CI, ni CC.

Proves:
— Aquest verb exigeix preposició?
— Respon a: en què/pensava? de què/parla?

Confia en tu → no pots dir confia tu → CRV

Hi ha verbs que poden ser transitius o intransitius segons el context:

• Menja molt → Intransitiu (no hi ha CD)

• Menja fruita → Transitiu (fruita = CD)

Tipus d'Oracions Subordinades

1. Oracions Substantives

Funció: Fan de nom.

Truc: Substitueix la frase per "això".
Si funciona, és substantiva.

Exemples:

• Vull que callis → Vull això ✅

• És evident que menteix → És evident això ✅

2. Oracions Adjectives (o de Relatiu)

Funció: Fan de qualitat d’un nom (com un adjectiu).

Truc:

• Porta "que", "on", "quan"...

• Va darrere d’un nom.

Exemples:

• El noi que canta és famós → parla del noi

• Un lloc on descansar → explica quin lloc

3. Oracions Adverbials

Funció: Donen informació extra: quan, on, com, per què, etc.

Truc: Fes la pregunta:

Quan? Per què? Amb quina condició? Com? Exemples:

Vindré quan pugui → Quan? → Temporal

No surt perquè plou → Per què? → Causal

Estudia per aprovar → Amb quina finalitat? → Final

Condicional: Amb quina condició?

Concessiva: Tot i què...?

Consecutiva: Quina conseqüència?

Comparativa: En comparació amb...?

Modal: Com?

Confusions Gramaticals Comunes

Tan vs. Tant

Ús: Tan + adj. (tan bonic),
Quantitat: Tant + nom o quantitat (tant d’esforç)

Gens vs. Res

Quantitat zero: Gens = quantitat zero
Cap cosa: Res = cap cosa

Que vs. Què

Ús: Si pots posar interrogació o exclamació, porta accent: què
Enllaç: Si només uneix, no porta: que

Sinó vs. Si no

Oposició: Sinó = oposició (no A, sinó B)
Condició negativa: Si no = condició negativa (si no fas A, passarà B)

Gairebé: Significat i Ús

Significat: “Quasi”, “a punt de”, “pràcticament”.
És un adverbi de quantitat o intensitat.

S'usa per expressar:

Accions que han estat a punt de passar

Quantitats aproximades