Nietzsche i Mill: Filosofia, Ètica i Llibertat

Els límits de l'autoritat de la societat

Aquest comentari exposa els límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu. El simple fet de viure en societat implica no perjudicar els drets ni els interessos dels altres, així com assumir cadascú la part de feina i de sacrificis necessaris per defensar la societat o els seus membres de qualsevol dany.

Es pot sancionar un individu quan la seva conducta atempta contra això, però si només afecta els seus propis interessos, l'individu ha de tenir absoluta llibertat d'actuar i d'afrontar les conseqüències sense que els demés tinguin cap dret d'intervenir-hi. Un altre punt és la reprovació social i legal:

• Reprovació social: Mereixen la reprovació social els actes que fa una persona considerats dolents per tothom, però que no afecten els altres directament.
• Reprovació legal: S'aplica a les persones que han trencat les normes legals establertes, ja que atempten contra els interessos dels altres.

En tot moment, la millor manera de garantir una bona convivència i harmonia entre els membres d'una societat és l'educació acurada i responsable, i és la pròpia societat la que ha d'evitar que un gran nombre de persones creixi sense rebre aquesta educació.

Característiques de la filosofia de Nietzsche

En el pensament de Friedrich Nietzsche es poden distingir quatre períodes principals:

1. Període romàntic: Filosofia de la nit

És el període de Basilea. S'inspira en els presocràtics, Schopenhauer i la música de Wagner. Nietzsche considera l'art com el mitjà de penetrar en la realitat, en el fons nocturn de l'existència. Dionís (déu de la nit) i l'artista (poeta tràgic) són, en aquest període, figures de l'actitud autèntica davant la vida.

2. Període positivista: Filosofia del matí

Aparentment hi ha una ruptura brusca amb el període anterior (ruptura amb Wagner i abandonament de Schopenhauer). S'inspira en Voltaire i els il·lustrats francesos, i adopta una posició positivista o científica per condemnar la metafísica, la religió i l'art. Ara la figura central és "l'home lliure".

3. El missatge de Zarathustra: Filosofia del migdia

Ara és quan Nietzsche arriba a la seva altura màxima, quan el seu pensament arriba al "migdia". Escriu la seva obra fonamental, Així parlà Zarathustra. Zarathustra és la figura principal, però també ho és el Superhome.

4. Període crític: Filosofia del capvespre

Nietzsche indica que, després del Zarathustra, les seves obres van canviar de signe i ataca directament tota la cultura occidental.

Conceptes fonamentals del missatge de Zarathustra

• La voluntat de poder: La vida se sosté en la voluntat de poder, i aquesta és la voluntat de ser més, de superar-se. L'interès preponderant de Nietzsche pels valors morals fa que la voluntat de poder sigui una voluntat creadora de valors.
• El retorn etern: Té, en principi, un sentit cosmològic. És l'afirmació que no hi ha més món que aquest. Aleshores, el retorn etern adquireix un sentit axiològic; és la fórmula suprema de la fidelitat a la terra, del "sí" a la vida i al món que pronuncia la voluntat de poder. El gir etern simbolitza que aquest món és l'únic món i expressa que tot és bo i justificable.
• La inversió dels valors: Nietzsche diu que, fins ara, la humanitat ha valorat tot el que s'oposa a la vida, i la moral vigent procedeix d'un esperit malalt i decadent. Així doncs, cal invertir els valors: valorar i afirmar de nou la vida.
• El superhome: El superhome que anuncia no és sinó el nou ésser humà. És un tipus moral. El presenta com el fruit de tres transformacions. La condició per a l'aparició del superhome és la mort de Déu. Per a Nietzsche, això implica la desaparició de Déu en la mesura que el concepte de Déu representa l'antítesi de la vida i la negació de la innocència de l'ésser humà. D'aquesta manera, la mort de Déu i la desaparició del cristianisme són la condició negativa de l'aparició del superhome.

Crítica a Sòcrates i Plató

Segons Nietzsche, la filosofia occidental ha quedat corrompuda des de Sòcrates i Plató:

1. Amb Sòcrates va triomfar la raó contra la vida, Apol·lo sobre Dionís.
2. Plató va crear un altre món desvalorant aquest, alhora que va inventar l'esperit pur i el bé en si.

Però per a Nietzsche, "en el filòsof res és impersonal" i tota veritat filosòfica no fa sinó revelar un instint, un temor o un desig no confessat. Nietzsche ataca els conceptes metafísics més importants. El pitjor d'aquests conceptes és el d'ésser. També rebutja els conceptes de jo (Descartes), cosa en si (Kant), substància, causa (no hi ha causes ni efectes, sinó sols successos) i finalitat.

Nietzsche diu que tots aquests conceptes procedeixen d'una desestimació del valor dels sentits i una sobreestimació de la raó. Pel contrari, ell afirma que hem d'acceptar el testimoni dels sentits; així doncs, defensa el fenomenisme (el fenomen o l'aparença és tot el que hi ha). Per tant, l'error de la metafísica és haver admès un "món verdader" davant d'un "món aparent", quan tan sols aquest últim és el real.

Finalment, Nietzsche modifica el concepte de veritat. No hi ha veritats en si, de la mateixa manera que no hi ha coses en si ni fets en si, sinó que hi ha perspectives o interpretacions. Nietzsche defensa així una concepció de la veritat que ell mateix anomena perspectivisme. Però també es pot anomenar pragmatisme, perquè una veritat és veritable pel seu valor pragmàtic.

Diferència entre Utilitarisme i Emotivisme

L'utilitarisme és la teoria que afirma que la correcció moral d'un acte depèn només de la seva màxima utilitat (propietat que té un acte de produir el bé). El bé produït és el de tots els afectats en aquell acte. Consegüentment, l'únic fonament de l'obligació moral de realitzar una acció és que es produeixi més bé al nombre més elevat de persones. Aquí considerem el bé com a la felicitat. L'utilitarisme afirma que l'única base de l'obligació moral per realitzar una determinada acció és que promogui la màxima felicitat per al major nombre de persones.

L'emotivisme, en canvi, tracta sobre com se sap si un acte moral és bo o dolent. El coneixement intel·lectual no és ni pot ser el fonament dels nostres judicis morals. Els judicis morals no es basen en la raó, sinó en el sentiment. El sentiment moral és un sentiment d'aprovació o de reprovació que experimentem en relació amb certes accions i maneres de ser dels humans.

El liberalisme de John Stuart Mill

Mill es basa en el principi utilitarista: la màxima felicitat per al major nombre de persones. Mill rebutja el dret abstracte com una cosa independent de la utilitat. Insisteix que el principi d'utilitat exigeix que tot home sigui lliure per desenvolupar les seves capacitats d'acord amb la seva pròpia voluntat i criteri.

El desenvolupament lliure de la individualitat és un dels principals ingredients de la felicitat humana, i gairebé l'ingredient principal del progrés individual i social. Però la llibertat de l'individu ha de ser limitada; l'individu no ha de convertir-se en un perjudici per als demés. L'únic aspecte de la conducta d'un que el subjecta a la societat és el que es refereix als altres. En l'aspecte que únicament el concerneix a si mateix, la seva independència és, per dret, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu propi cos i ment, l'individu és sobirà.

D'altra banda, la insistència de Mill en el principi d'autodesenvolupament individual afecta les seves idees sobre el govern i les seves funcions, així com el seu concepte de la forma més desitjable de govern, i també condueix a veure com la democràcia pot ser amenaçada per un perill. Així, Mill diu que la millor forma ideal de govern no significa la que és possible o apropiada en tots els estrats de la civilització, sinó la que, en circumstàncies en què és possible i apropiada, va acompanyada del major nombre de conseqüències beneficioses, immediates i factibles.