Nietzsche, Llenguatge, Utilitarisme i Plató: Anàlisi Filosòfica

Nietzsche: Crítica de la Moral i el Llenguatge

Nietzsche critica els valors de la moral judeocristiana, ja que, segons ell, emeten un judici negatiu sobre la vida. Entre els antics grecs, la virtut s'associava a la idea de vitalitat i força de vida. El "bo" era aquell que posseïa força i salut, el noble, l'home de rang superior. El "dolent" era el dèbil i malalt, el vulgar, l'inferior. Això va donar lloc a dues moralitats:

• La moral dels senyors, basada en la força, la noblesa i el domini.
• La moral dels esclaus, sorgida de la por al que és superior i a la vida mateixa, buscant seguretat i evitant la lluita.

Aquesta dualitat moral s'inverteix en la moral judeocristiana. La moral dels esclaus, liderada pels sacerdots, presenta la situació dels dèbils com a positiva, convertint les seves misèries en virtuts. D'aquesta manera, s'inverteixen els valors i el que fins aleshores s'havia considerat bo es converteix en malvat, i el que era dolent es converteix en bo. Nietzsche atribueix això al ressentiment dels sacerdots, la seva incapacitat per viure la vida com els senyors, el que genera un odi cap al que és superior. La moral dels senyors havia nascut de si mateixa, d'autoafirmar-se. En canvi, la dels esclaus havia nascut del ressentiment contra els altres.

El cristianisme heretà la transvaloració moral feta pels jueus. El cristianisme hereta aquesta transvaloració moral, essent per a Nietzsche una religió d'odi cap als bons i poderosos, no d'amor. La Il·lustració no aconsegueix superar aquests valors, sinó que reemplaça Déu per la raó, i el progrés, la humanitat i l'estat com a noves veritats que esclavitzen l'ésser humà.

Nietzsche busca restaurar la llibertat i l'esperit audaç en l'existència, el que requereix alliberar l'ésser humà de les càrregues que el refrenaven. Això implica la "mort de Déu", no només com a idea religiosa, sinó també com a fi de la filosofia metafísica, que nega el temps i el devenir. El nihilisme sorgeix com a conseqüència de la pèrdua de sentit, portant a l'ésser humà a trobar-se amb la seva pròpia llibertat. Aquest procés passa per tres transformacions: el camell, el lleó i el nen, culminant en el superhome, qui busca una vida més plena i poderosa en absència de Déu.

Nietzsche i la Filosofia del Llenguatge

Nietzsche s'ocupa de la "filosofia del llenguatge" (sobre la metàfora i sobre la relació del llenguatge amb la veritat: presenta el llenguatge com allò que ens impedeix comunicar-nos realment perquè les paraules i el seu ús metafòric ens amaguen les coses). La veritat no és altra cosa que un prejudici que hem acabat prenent com a veritat més per un pur acte de fe que per una anàlisi racional. El llenguatge posseeix un sentit "moral"; és obvi: emprem mots com "bo/dolent", "just/injust"; però aquest ús moral del llenguatge neix del ressentiment dels febles que, precisament perquè no tenen poder, construeixen la moral com a forma de defensa de la seva feblesa.

El llenguatge no té només un sentit "moral", sinó que és "extramoral". D'una banda, és extramoral perquè la gramàtica dóna al món un ordre. Però és també extramoral perquè remet a un metallenguatge. Per a Nietzsche, tot el llenguatge té un sentit extramoral perquè tot ell constitueix una pura metàfora; la gramàtica actua com una mena d'ulleres que ens obliguen a mirar el món d'una determinada manera, degradant la pluralitat de les coses en la falsa unitat dels conceptes. En aquest sentit, el llenguatge és una ficció perquè en l'ús dels mots hi ha una falsedat bàsica: la de creure que els mateixos mots signifiquen el mateix per a individus que els omplen de significats molt diversos. Cada paraula ressona diferent per a individus que han viscut experiències molt diverses i, en aquest sentit, no hi hauria dos llenguatges idèntics. "Les veritats són il·lusions que han oblidat que ho són". Allò que a través del llenguatge volem fer passar com a "veritat" és una construcció interessada.

L'home teòric intenta evitar els seus mals i procurar-se totes aquelles coses que li permetin viure de manera més segura, ser prudent i no arriscar. Mentre que l'home artístic només es preocupa de viure. Mentre ens refugiem en l'errònia concepció del llenguatge com a expressió de la "veritat", ens enganyem a nosaltres mateixos. Quan som capaços d'adonar-nos de la capacitat "extramoral" del llenguatge i captem el que la gramàtica té de ficció i de construcció social i interessada, aconseguim distanciar-nos del parany dels conceptes morals falsament naturals. Saber que el llenguatge i, per tant, el concepte de "veritat" és una màscara, ens fa ser més solitaris i més lliures.

L'Utilitarisme de John Stuart Mill

L'utilitarisme eudemonista de Mill es basa en el principi de la utilitat, que busca la màxima felicitat possible per al màxim nombre de persones. Aquest principi identifica el bé amb la felicitat, entenent-la com a plaer i absència de dolor, convertint-se en una ètica hedonista. Mill no considera que la felicitat es redueixi a un plaer groller, sinó que distingeix entre plaers superiors, com els de l'intel·lecte, i els plaers més simples, propis dels animals. Els éssers humans, amb les seves facultats més elevades, experimenten plaers qualitativament superiors. La prova de la superioritat del plaer humà es basa en l'experiència: aquells que han experimentat ambdós tipus de plaers prefereixen els plaers intel·lectuals. Així, la felicitat esdevé un objectiu possible, tot i que no necessàriament constant, ja que es busca minimitzar el dolor i maximitzar el plaer.

La dimensió social de l'utilitarisme implica considerar no només la pròpia felicitat, sinó també la felicitat col·lectiva. Mill promou un punt de vista imparcial, benevolent i desinteressat, orientat a harmonitzar els interessos individuals i socials. Aquesta harmonia es busca mitjançant l'educació i l'opinió pública, inculcant el principi de considerar el bé comú com a bé propi. La força vinculant de l'utilitarisme rau en els sentiments socials d'humanitat i simpatia cap als altres, que motiven l'acció moral. Aquest sentiment de solidaritat s'incrementa amb el progrés de la civilització i, si es fa adequadament, pot unir la societat. La validesa del principi d'utilitat radica en la seva capacitat per assegurar la felicitat, l'únic bé desitjable com a fi. La felicitat, com a objectiu universal, és provada pel desig natural de tots els éssers humans, i la seva recerca es converteix en la motivació última de les nostres accions.

La Teoria de les Idees de Plató

La teoria de les Idees de Plató parteix de la premissa que la realitat que percebem a través dels sentits és canviant i relativa. Proposa l'existència d'un món d'Idees, on la realitat és immutable i permanent, proporcionant així un fonament per a un coneixement absolut i segur. El mite de la caverna il·lustra aquesta teoria en plantejar la dualitat entre el món sensible, una simple còpia de l'autèntica realitat de les Idees, i el món de les Idees. Aquest mite ens convida a qüestionar l'autenticitat del nostre coneixement basat en els sentits.

Plató estableix una jerarquia d'Idees, amb la Idea del Bé com la suprema, seguida per la Justícia i la Bellesa, entre d'altres. Per explicar com és possible el coneixement d'aquestes Idees, Plató desenvolupa la teoria de la reminiscència. Argumenta que el coneixement és un procés de recordar el que l'ànima ja sap, mitjançant el mètode dialèctic de Sòcrates. El símil de la línia presenta una classificació dels graus de coneixement en dos nivells principals: el món sensible i el món intel·ligible. Només a través de la raó podem accedir al món intel·ligible i assolir el veritable coneixement.

Plató es constitueix així com el màxim exponent del racionalisme en l'antiguitat, mostrant com podem ascendir en el coneixement a través de la contemplació intel·lectual. Plató es centra en el problema de la moral a través de la teoria de la virtut, on cada aspecte de l'ànima té una funció pròpia i la virtut consisteix en el seu adequat compliment. Això implica la prudència, la fortalesa i la moderació en els diferents aspectes de l'ànima.