Nietzsche i la inversió dels valors morals

Nietzsche: Crítica a la moral judeocristiana

En aquest text, Nietzsche fa referència al capgirament dels valors morals portat a terme per la tradició judeocristiana. Partint del significat de la paraula "bo", explica que el que ell anomena home noble concep la idea de "bo" de forma espontània a partir del seu mateix ser i, per tant, la de "dolent" com a contrari d'això. Després ho compara amb el concepte "bo" i "pervers" del que anomena la moral de l'esclau o del ressentiment. Explica que els conceptes de "dolent" (amb origen en la moral noble) i de "pervers" (amb origen en la moral de ressentiment) són molt diferents. Tots dos són contraris al de "bo", però la idea de "bo" no significa el mateix en els dos casos, ja que allò que és "bo" a la moral dels senyors, és "dolent" (pervers) en la moral de l'esclau.

Conceptes clau

• Home noble: aquell que és vital, poderós, emprenedor, amb força per viure i coratge.
• Ressentiment: sentiment d'odi cap a una altra persona quan es creu que aquesta ha infringit un dany.

La crítica de Nietzsche a la cultura occidental

Per respondre aquesta pregunta és necessari fer una referència a la concepció nietzscheana de la realitat i a la seva crítica a la cultura occidental. Nietzsche parteix d'una concepció de vida i d'home inspirada en la cultura grega, ja que l'estudi de la tragèdia el va fer entendre la realitat des de dues perspectives. Pensa que existeix una visió que anomena dionisíaca (del déu Dionís) i una visió apol·línia (del déu Apol·lo). Segons la primera, la realitat és canviant, caòtica, fosca; en aquesta concepció es posa èmfasi en la necessitat de l'home d'acceptar tant els reptes de la vida, l'infortuni i el dolor com el plaer. Segons la segona, la realitat és estàtica, clara, ordenada; representa el poder de la raó humana sobre l'instint.

A partir d'aquesta concepció, interpreta la societat occidental com el resultat de la preponderància de la visió apol·línia. Tant els filòsofs, com els científics, com la religió són el resultat de l'intent de superar la visió dionisíaca de la realitat. A canvi, la versió apol·línia ens ha permès viure en un món predictible i ordenat, però ha matat la nostra capacitat creativa i ens ha fet animals dòcils. Nietzsche pensa que negar la part dionisíaca de la vida és quelcom antinatural: el dolor i el plaer són vitals. En aquest anàlisi que fa de la cultura, qui rep la pitjor part és la religió, en general, i el judaisme i el cristianisme, en particular. Segons Nietzsche, la religió és una forma de negar la duresa del fet de viure en pro d'una vida més enllà d'aquest món.

La inversió dels valors

I arribats aquí té sentit l'afirmació del text. A La genealogia de la moral, Nietzsche analitza quin és l'origen de conceptes que són importants en la moral occidental judeocristiana. És aquí on s'adona que la tradició judeocristiana ha girat els valors "bo" i "dolent" del que existia de forma natural en el que ell anomena moral del senyor. Aquest es caracteritza per qui accepta la part dionisíaca de la vida i veu "bo" enfrontar-se amb coratge i fortalesa a la incertesa de la vida. I això és el que li surt natural d'ell mateix, com diu el text, concep la idea de «bo» d'una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona. Per tant, és una moral de qui accepta la vida com es presenta i no es deixa sotmetre, com en canvi sí que ho fa qui segueix la moral de l'esclau. Aquests, il·lustrats pels seguidors del cristianisme, per exemple, tendeixen a deixar-se emportar, a dependre d'altres que prenen decisions per ells; són febles de caràcter i troben la seva fortalesa afirmant que la debilitat està bé, que sotmetre's és el que és bo. D'aquesta forma identifiquen les característiques de la moral noble, característiques que ells no tenen tot i que voldrien tenir, com a dolentes, o pitjor encara, perverses. És per això que tot el que hi ha darrere de la paraula "pervers" en realitat són les característiques de l'home noble.

La mort de Déu i el superhome

Segons Nietzsche, aquesta denúncia que fa, aquest mostrar el capgirament dels valors que ha fet la religió cristiana, és el principi d'un canvi. Cal acabar amb aquesta situació, destruir aquesta moral eliminant el seu fonament: Déu. Cal certificar la mort de Déu, com dirà en el seu llibre Així parlà Zaratustra. Aquesta mort pot deixar-nos orfes, sense valors, en un nihilisme. Per això proposa l'aparició de nous valors, la creació per part d'un nou home (el superhome) de nous valors que tornin a reivindicar els de la moral noble: voluntat de poder, energia creativa, desig de superació constant, acceptació de la vida com a repte, etc.; és a dir, tot allò que la moral de l'esclau considera "pervers", com diu el text.

Comparació amb Stuart Mill

L'home que descriu el text com a positiu, l'home noble, és valent, capaç de crear-se a si mateix i de superar-se. Aquest aspecte pot comparar-se, tot salvant les grans diferències entre ambdós autors, amb la visió de l'home lliure i feliç que té Stuart Mill. Per a aquest autor, l'home feliç és aquell capaç de pensar per si mateix, de descobrir el seu potencial per desenvolupar-se com a individu, aquell que pensa aporta a la societat el que millor pot fer. La diferència clara és que Mill aposta per una societat democràtica, basada en l'educació, que ens ajudi a desenvolupar-nos com a individus lliures, mentre que Nietzsche va més enllà del món social i no parla des de la perspectiva d'un polític sinó d'un pensador radical i metafòric que anomena aquest home individual com a superhome.

Reflexions finals

És possible veure des de dues perspectives diferents aquesta crítica que fa Nietzsche a la visió de l'home en la tradició judeocristiana. D'una banda, sembla certa la imatge de l'ésser humà que es dona en aquesta tradició, com a ésser dependent de Déu i dels seus mediadors a la terra, els sacerdots. Fins i tot en el vocabulari cristià, els humans som ramat i el sacerdot és pastor. Això ens indica ja que la naturalesa del creient és submisa i que necessita de la guia de l'altre, l'expert que ens ajudarà a decidir. També és fàcil pensar com ell que la religió és una forma de sentir-nos segurs davant la incertesa de la vida i sobretot de la mort. És més agradable creure en una vida posterior a la mort, tot i que el preu hagi de ser el portar-nos bé per merèixer aquesta vida. Fins aquí, tot correcte. Però, d'altra banda, és innegable que la figura del senyor, per molt que sigui interessant tenint en compte el seu caràcter emprenedor i creatiu, també comporta algunes característiques que poden fer difícil la vida en societat, la qual defenso. L'egoisme i l'anar pel seu compte va contra aquesta idea de comunitat que és una societat, mentre que l'altruisme i el ser generós no tenen per què ser valors d'esclau sinó de qui té en compte els altres com a companys d'espècie.