Nietzsche i Freud: Superhome, Voluntat de Poder i Teoria de la Personalitat

Explica el Superhome de Nietzsche

Nietzsche fa una crítica a la religió i a la metafísica, i per aquest motiu diu que "Déu ha mort" per culpa nostra. Ell diu que ara no hem d'esperar que un Déu superior regeixi les nostres vides, sinó que busca crear un Déu dins de cada persona. Tots els éssers humans han d'arribar a un estat moral en què se sentin com Déus; això és el que ell anomena el Superhome. Segons el filòsof, Déu ha mort perquè els humans creiem en el no-res, en conjunts buits, això és el que s'anomena nihilisme, i per tant, el nihilisme ha mort Déu.

La característica principal del Superhome és la voluntat de poder, un impuls intern que ens fa ser millors i autosuperar-nos constantment, fet que les males llengües van relacionar amb l'aparició del nazisme. El Superhome ha de passar per damunt de les seves febleses per arribar a ser com un Déu. Per tant, interpreta aquest ésser com un individu avançat i evolucionat; per ell, l'home es troba a cavall entre els micos i el Superhome. Per tant, per a Nietzsche, la vida no és només un esperit de supervivència, sinó també la voluntat d'afirmar-se en allò que fem. També diu que la racionalitat i la moralitat només són eines al servei de la voluntat de poder.

En què consisteix la voluntat de poder?

La voluntat de poder és la voluntat d'afirmar la pròpia realitat, és la capacitat de superar-se, inventar-se, afirmar-se a si mateix, ser admès i ser millor persona, arribar a l'excel·lència a partir del que és propi com a individu i del que li exigeixen els altres també com a individu; això s'ha de fer amb esforç i responsabilitat. La vida és entesa com a voluntat d'afirmació (esdevé l'origen de les accions, sentiments i pensaments). La racionalitat i la moralitat són eines al servei de la vida, de la voluntat d'afirmació, o com diu Nietzsche, de la voluntat de poder.

Nietzsche insisteix que la raó i els seus conceptes (també la moral i els seus valors) no són entitats autònomes que calgui valorar per elles mateixes. També diu que els diferents sistemes morals, religiosos o filosòfics han de ser entesos com a estratègies que la vida humana utilitza per imposar la seva voluntat.

Explica l'obra filosòfica de Nietzsche (3 etapes i influències)

ROMÀNTICA: El naixement de la tragèdia
Consideracions intempestives: Wagner i Schopenhauer influeixen
Veritat en sentit extramoral

CRÍTICA: Període il·lustrat per la influència de Voltaire i altres. L'obra posa en relleu la crítica a la religió, la moral, la metafísica tradicional (Anticrist, Humà, massa humà, Ecce Homo)

NIETZSCHEANA: Obres que han deixat més ressò (Així parlà Zaratustra, Crepuscle dels ídols, La genealogia de la moral)

Explica la teoria de la personalitat de Freud

La realitat psicològica de Freud comença amb un món ple d'objectes i destaca el cos, ja que és important en la manera d'actuació i reproducció, i està guiat per la fam, la set, el desig sexual i evita el dolor.

Segons Freud, en néixer no som sinó impuls. El nadó és un mecanisme que només descansa quan assoleix la disminució de les tensions que pateix, i així només la satisfacció de les seves necessitats possibilita el repòs. Com que és tan lluny de la consciència, el bateja amb el nom d'Allò (Id). L'origen de l'energia de la persona, romandrà fidel durant tota l'existència de l'individu, "principi del plaer" (llei del funcionament).

El Jo seria el principi de realitat. Sense abandonar el seu estatus inconscient, la fricció amb la realitat anirà produint en l'Allò una escorça capaç de consciència i de distingir entre el món interior i l'exterior i posar noms. La funció del Jo (Ego) serà fer de mitjancer entre l'Allò, l'impuls inconscient, i la disminució de les tensions del món exterior.

La nova funció és capaç de calibrar i ordenar les necessitats, superant l'ara i aquí propis de l'Allò. Principi de realitat. Identifiquem així el Jo de la consciència, lligada a la realitat, i el conjunt ens genera la sensació de la nostra identitat.

Tot i així, els principis de plaer i realitat es contraposen. El Jo sovint té dificultats per identificar les tensions de l'Allò, i les energies del Jo no són suficients per a l'Allò.

I el Superjò: el guardià de la moral (Superego). Comença cap al cinquè o sisè any de vida i també és inconscient. Exerceix la tasca de vigilant moral del Jo.

Apareix el complex d'Èdip (als nens) o d'Electra (a les nenes). És la superació de l'amor del seu progenitor del sexe oposat, i el progenitor del mateix sexe apareix com a rival. Però en veure que no pot fer res, l'adopten com a models. El desig d'amor i la por a perdre'l són mecanismes que determinen inicialment el contingut d'allò que anomenem bé i mal. Amb l'aparició d'aquest model, es crea l'autoestima i es determinen els seus nivells. Davant la interiorització del model, s'estableix una relació diferent; davant del Superjò no hi ha amagatall possible, i aquest és l'origen del sentiment d'autoestima i esdevé el de culpabilitat.

El Jo té una nova pressió, que és l'obtenció de la satisfacció que es troba en les dures exigències del Superjò. La raó intenta mantenir l'equilibri compensant pressions internes i externes. Des de la consciència, justifica les accions del Jo irracional.