Nietzsche, Freud i la Crítica de la Religió: Una Anàlisi Comparativa

Friedrich Wilhem Nietzsche

1. Apunts biogràfics (s. XIX) - **Ateu** - Neix el 1844 a Leipzig. Fill de pastor protestant. - De petit vol ser pastor. - 1864: estudia filologia i teologia a Bonn. - Professor de filologia clàssica a Suïssa.

2. La mort de Déu La crítica de Nietzsche a la religió és una crítica radical, molt més global, a la civilització occidental i a la seva noció de valor, basada en el pensament de Plató (filòsof grec). - Plató => per comprendre el món sensible (món físic), necessitem l'existència d'un altre món, "metafísic" (més enllà d'allò físic), = el món de les idees, on només la intel·ligència pot arribar i no els sentits. Les idees, que formen un món propi, constitueixen l'essència dels objectes físics del món. Les idees ens permeten conèixer aquests objectes. Els valors també formen part del món de les idees, són idees ells mateixos. Si sé que una acció és bona o dolenta és perquè hi ha en mi la idea del Bé i del Mal. Nietzsche nega validesa a aquest món de les idees; afirma que aquest món no té consistència en ell mateix. L'home necessita donar un sentit a la seva vida, i per això crea els valors; però ara l'home ja no necessita d'aquest món de les idees per viure, "Déu ha mort". "Déu" = món suprasensible, l'esfera de les idees i dels ideals. "Déu ha mort" = que el món suprasensible ha perdut la seva força. Ja no hi ha món d'Idees. La metafísica ha acabat. Amb "Déu", mor tot un sistema de pensament i moral, el sistema de valors que formen una cultura. Amb la mort de Déu ens hem quedat sense criteri, ens manca una primera veritat per poder valorar les coses. Hem perdut el Déu cristià i el criteri suprem que ens permetia valorar. Si Déu mor, a l'home ja no li queda res a què atenir-se. Nietzsche menysprea el socialisme de Marx = enganyar el poble, ideologia de masses. Profundament individualista.

3. Oposició radical entre Déu i l'home En l'home hi ha un anhel tan fort d'ésser que no pot ser superat per ningú, ni per Déu. Zaratustra diu: "Si hi hagués déus, com suportaria jo no ser Déu? Per tant, no hi ha déus". Els esperits més lliures són capaços de veure, més enllà de la mort de Déu, la llibertat. Nietzsche és perfectament conscient que tot un món es desfà en desaparèixer la idea de Déu. L'ateisme de Nietzsche = oposició total entre Déu i home. Déu = rival de l'home.

4. El Superhome i la crítica de la moral cristiana Per a Nietzsche, la negació de Déu és un pas que farà passar l'home de l'acceptació de les coses fins a ser amo de si mateix, creador dels seus propis valors. El pas necessari és matar a Déu. Un déu amo suprem i fonament de la moral = obstacle per a aconseguir el Superhome. El Superhome és aquell nou tipus d'home que es fa càrrec de l'esdeveniment de la "mort de Déu"; té consciència que Déu ha mort i assumeix les conseqüències de viure amb el que això comporta. Per a Nietzsche, amb la mort de Déu cal que mori tot un sistema moral. Però ell no defensa la immoralitat, sinó un nou tipus de moral "superior", creadora, que es dóna a si mateixa els valors, que no coneix normes o prohibicions: Exemple: "¿Què és bo? Tot allò que eleva el poder mateix en l'home. ¿Què és dolent? Tot allò que procedeix de la debilitat." (L'Anticrist) -------- Nietzsche estaria d'acord amb això: "Si Déu no existeix, tot està permès". La moral cristiana consola i adorm les energies. I l'amor al proïsme, una expressió de feblesa. Nietzsche critica el concepte cristià de compassió, que és una ofensa per a l'home: "Ja sigui la compassió d'un Déu o dels homes, és una ofensa al respecte. Quan l'ajudo estic ferint la seva dignitat." Escrit publicat per Nietzsche => atac directe contra el cristianisme: L'Anticrist: una maledicció contra el cristianisme (al·lusions satíriques contra el cristianisme). Proclama que el cristianisme és una maledicció. El rebuig del cristianisme de Nietzsche conviu amb una certa simpatia i respecte vers la figura humana del seu fundador, Jesús de Natzaret. Per a Nietzsche, Jesús és "l'home més noble de la història". La seva doctrina: estimar els homes per amor a Déu = "el sentiment més elevat i més distingit" al qual hagi arribat la humanitat. Jesús = l'"alegre missatger", que "morí com va viure i com ensenyà" - Redemptor. ----------- Nietzsche és rotund: el Déu de la creu és una maledicció contra la vida. "Cristianisme: és el model de la moral d'esclau. Fa a tothom igual perquè considera tothom pecador. Predica la submissió, l'acceptació del dolor, el sacrifici… És un PLATONISME per al poble. Això significa que el cel cristià és el món de les Idees platòniques però rebaixat, perquè per arribar a les Idees calia ser un home capaç de perfeccionar l'ànima, mentre que per entrar al cel cristià tan sols cal viure resignat i penedit del pecat. El cristianisme és una ideologia de consolació." Nietzsche veu en el cristianisme allò que va contra els únics veritables valors que poden portar l'home a la seva màxima realització.

5. Respostes a Nietzsche

1. Cristianisme desvitalitzat versus cristianisme autèntic Mounier accepta part de la crítica de Nietzsche: Hi ha un cristianisme desviat que corre el risc de fomentar el fatalisme, la credulitat fàcil, el sentimentalisme superficial... El cristianisme autèntic rebutja aquestes desviacions, l'autocrítica cristiana = més forta que la dels ateus.

La "mort de Déu" de Nietzsche sembla més aviat la mort d'una imatge de Déu (una concepció de Déu). Karl Barth => Nietzsche critica la cristiandat i no tant el cristianisme. • Cristianisme: missatge original proposat per Jesús de Natzaret i transmès. • Cristiandat: cristianisme en cada moment històric. A L'Anticrist Nietzsche lluita contra la forma històrica del cristianisme del segle XIX. HOME ó ESGLÉSIA ó EVANGELI

2. El fonament últim

Nietzsche diu: no hi ha una primera veritat o un últim fonament per valorar les coses à cadascú crea els seus propis valors. • Realment, podem afirmar que cada home és el seu propi i únic referent?

JO No visc perquè ho he escollit. • "Tot el que sóc m'és donat" ó El meu fonament no es troba en mi mateix sinó en el que se'm dóna (que em fa persona). Del que he rebut i m'ha fet créixer es deriven uns valors: amor, acollida, atenció...

FONAMENT ÚLTIM? SI: • De la realitat humana es deriven uns valors, un fonament (no és imposat o arbitrari). • És possible una resposta transcendent (Déu) o immanent (humanista). • Punt en comú: el que humanitza és valuós, el que no, negatiu. • Déu / cristianisme à ser fidels a la nostra realitat humana viscuda en plenitud.

NOSALTRES: Hi ha un tu / un nosaltres (vivim en relació). => Del fet de ser en relació es deriven drets, obligacions, normes socials... à valors. • Si cadascú crea els seus valors, podríem parlar, per exemple, de drets humans universals?

3. Nietzsche un buscador de Déu?

Nietzsche... • Diu: Déu és irrellevant, és un obstacle per a la plenitud de l'home. Crida: "Busco Déu, busco Déu!!" (El boig). No sembla una contradicció? No seria això un crit de necessitat? No pot ser el boig una metàfora de la pròpia recerca de Nietzsche, del seu anhel d'infinit? La seva obra conté alguns passatges en els que es pot intuir una gran espiritualitat i gran familiaritat amb Déu, tot i que sigui diferent al de les esglésies.

Sigmund Freud. Neurosi = desequilibri mental que causa angoixa, però no interfereix amb el pensament racional ni altera la vida diària.

1. Apunts biogràfics Neix a Freiberg, família jueva que ha de traslladar-se a Viena pels disturbis antisemites. Estudia Medicina (neurologia), interessat per la hipnosi per ajudar els malalts mentals. Més tard, començà a utilitzar el mètode de l'associació lliure i l'anàlisi dels somnis, elements bàsics inicials del mètode creat per Freud: la psicoanàlisi. Es va interessar per la malaltia que aleshores s'anomenava histèria i en la neurosi. Les seves teories i el tractament que donava crearen gran escàndol a Viena. Acusat de donar una importància exagerada a la sexualitat com a explicació de tota la psicologia humana.

2. Elements principals de la teoria psicoanalítica Per a Freud el nivell conscient de la ment humana conté les informacions que rebem del món i les experiències que vivim. El nivell més profund és l'inconscient i conté vivències traumàtiques, informacions reprimides, allò desagradable que no ens convé recordar. Per això actua el mecanisme de la repressió: un esforç inconscient realitzat a fi d'evitar que els continguts desagradables es quedin en el nivell conscient. La repressió és un dels mecanismes de defensa que Freud estudià, mecanismes que volen preservar l'equilibri de la persona però que poden produir trastorns importants. L'inconscient no és directament observable, però es manifesta de diverses maneres: pels somnis (Freud els defineix com a escenificacions on realitzem els nostres desitjos reprimits). La manifestació més intensa i dolorosa de l'inconscient és la que es produeix en els trastorns mentals. En ells els símptomes externs (temors, manies, crits histèrics, dolors físics, paràlisis,…) són expressió d'un conflicte intern. Un conflicte que té el seu origen en la història infantil del pacient, sovint perquè el nen ha viscut una lluita entre els seus desitjos i les prohibicions que se li han donat. Segons Freud la pulsió que fa moure fonamentalment l'home és la libido: l'amor en totes les seves variants: amor sexual, amor de l'individu a si mateix, amor matern i filial, l'amistat, l'amor a la Humanitat, a objectes i a idees. Freud considera que totes aquestes variants constitueixen l'expressió de l'impuls més profund: el de la unió sexual. Parla de tres agents dinàmics de la personalitat:

· L'allò o *id* = part més primitiva i inaccessible de la nostra personalitat. Conté la força dels nostres instints humans. El nen acabat de néixer només posseeix *id*, els altres agents es desenvoluparan més tard i a partir d'ell. L'allò expressa la intenció primera de la vida de l'organisme: la immediata satisfacció de les necessitats innates. És un agent inconscient, irracional i il·lògic, que desconeix els valors. Actua sempre cercant el plaer i evitant allò desagradable.

· El jo o *ego* és l'agent de la personalitat que sorgeix a partir de l'*id*. Desenvolupat a partir del principi del plaer però va més enllà: es fa capaç de diferir el plaer o fins i tot de suportar un desplaer momentani a fi d'obtenir un plaer posterior. La tasca principal del jo és l'autoconservació de l'individu; per això aprèn a interposar el pensament entre el desig i l'acció. L'*ego* també es regeix pel principi del plaer, però és capaç de calcular les conseqüències de la seva conducta: persegueix el plaer racionalment. Té en compte el principi de realitat.

· El superjò o *superego* és un agent de la personalitat que emergeix a partir del jo, de la debilitat del jo infantil. Consisteix en la interiorització de les prescripcions paternes. La por al càstig i la necessitat d'afecte i protecció són els que obliguen el nen o nena a les ordres imposades pel pare. El *superego* conté la «veu dels pares» o consciència moral. El *superego* vigila i controla el jo per tal que no es desviï del que marca la consciència moral, i castiga el jo quan es desvia.

Segons Freud, la finalitat de la psicoanàlisi és que el jo del pacient pugui atrapar els conflictes que hi ha en el seu inconscient i els mecanismes que li fan reprimir els elements. D'aquesta manera el jo va fent conscient el que estava inconscient i amb això arriba a reduir el dolor i l'angoixa que són conflictes inconscients i assoleix major llibertat.

3. Crítica freudiana de la religió

1. Religió i neurosi La interpretació del fet religiós és clau per a Freud. La religió participa en el procés de repressió dels impulsos de la libido. La religió = factor important dins el procés de repressió d'aquests impulsos. Freud diu que la religió = neurosi col·lectiva.

La religió com a il·lusió protectora: La religió és una manera particular de realitzar els desitjos => il·lusions / deliri (negació de la realitat). Expressió dels desitjos més antics, intensos i forts de la humanitat. La il·lusió de Déu té una triple funció: 1) És el Pare Totpoderós: consola i protegeix. 2) La il·lusió de Déu garanteix l'ordre moral. Rebre consol i protecció, premi als bons i càstig als dolents = garantia d'ordre. 3) La il·lusió dóna explicació dels enigmes i misteris de la vida, particularment de la mort. Relació home – Déu = fill – pare => desig i por => necessitat de protecció contra uns poders suprems i desconeguts / Déu = funció de pare hiperprotector (Relació nen petit amb pare, desig però por - nen creix, necessita protecció contra poders suprems i fa una imatge semblant al pare). NOSTÀLGIA = FEBLESA HUMANA. 3. La ciència com a superació de la religió Sentiment de culpa => mecanisme de control social => religió sustenta i dóna arguments a la culpabilitat. Segons Freud, la religió és la qui dóna nom i arguments a la culpabilitat. La ciència com a superació de la religió. Enfront de l'enorme potència del desig infantil només podem oposar una educació segons el principi de realitat. Solució? Substituir la religió per la racionalitat científica => camí per assolir la maduresa. • Funcions de la ciència: donar sentit a l'existència + guiar el comportament. Posteriorment, Freud reconeix que la religió es troba tan íntimament arrelada en els individus que aquesta substitució es fa ben difícil.

4. Respostes a Freud

1. Aspectes positius en el pensament de Freud

Advertència: el creient corre el perill de mantenir-se en l'infantilisme. La fe = risc de somni o il·lusió? Déu que em dóna el que necessito (Déu "Reis Mags", Déu "tapaforats") o que em treu les dificultats (Déu "Superman").

2. Proximitat amb Feuerbach i Marx

Freud + Feuerbach => religió = somni i il·lusió => realització fantàstica dels desitjos. • En el creient: o hi ha una part de projecció de la seva pròpia manera de ser, desitjos i pors.... però això no vol dir que Déu sigui una projecció o Adolphe Gesché: il·lusió ó al·lusió (referència a algú). • La relació del creient amb el seu pare biològic pot crear un patró de relació amb Déu, però aquest patró no ho és tot.

3. Relació entre vida i pensament de Sigmund Freud

Molt marcat per l'empirisme i materialisme de l'època => vol fer de la psicologia una ciència empírica (com les matemàtiques o la física). • Experiències familiars negatives en relació a la religió (jueus perseguits), conflicte amb institucions religioses (en la seva època, moral sexual molt repressiva de l'Església catòlica). • Atribueix al cristianisme la causa de l'antisemitisme a Europa... però l'Església catòlica el va ajudar a fugir del nazisme.

4. El Déu de Jesús i el Déu de la imaginació infantil

Cal corregir la imatge de Déu que tenim amb la que aporta Jesús de Natzaret: o Déu no és un pare repressiu sinó amor que s'ofereix. o Déu no ens salvaguarda de les frustracions ni dóna resposta als enigmes. • FE CRISTIANA no és un bàlsam... Jesús és executat per blasfem => escàndol per al poder religiós del seu temps. Sorpresa per als deixebles. • Nen = pare ideal => pare real. Creient = Déu ideal => Déu real. • Bonhoeffer: Déu no es manifesta en l'omnipotència sinó en el silenci i la debilitat.