Nietzsche: Crítica a la Raó i la Metafísica

La Valoració de la Raó i els Sentits

Per a Nietzsche, la història de la decadència d'Occident comença amb Sòcrates. Ell fou el culpable que la raó acabés triomfant contra els instints i contra la vida. Sòcrates, segons Nietzsche, va implantar de manera permanent, contra els apetits obscurs, una llum diürna: la llum de la raó. I establí la fatídica equació que diu que raó = virtut = felicitat. Des d'aquest moment, cal ser lúcids, racionals i intel·ligents en tot moment, i tota concessió als instints ens condueix cap a baix.

Amb Sòcrates, comença per a Occident la seva època de la raó. Però és Plató, el seu deixeble, qui construeix a aquest nou home teòric el seu reialme: el món de les idees, l'únic real, separat del món aparent del qual els sentits en són testimonis.

El Perill de l'Idealisme i la Racionalitat

Segons Nietzsche, aquesta proposta idealista es produeix perquè s'estava en perill. I l'única alternativa a aquest perill era ser racionals o bé perir. Però, quin era aquest perill? Doncs el que amenaça l'home quan aquest ha perdut la seguretat de l'instint que li ha atorgat la natura. Els mateixos instints es trobaven lluitant els uns contra els altres enmig de l'anarquia, i és en aquest moment en el qual apareix Sòcrates. Ell es presenta com el salvador: si els instints són els tirans, cal inventar un contra-tirà que sigui més fort, la raó.

Vet aquí el remei socràtic, remei que esdevindrà una altra forma de malaltia, encara més perillosa que l'anterior, que no té altra fi que preservar una vida degenerada.

La Crítica a la Filosofia i la Metafísica

Aquest fanatisme de la racionalitat, que apareix amb Sòcrates, és el que acaba donant lloc a la filosofia. Tot el que els filòsofs han anat manipulant des de fa mil·lennis no són més que mòmies conceptuals; de les seves mans no va sortir res real. La seva saviesa es resumeix en la següent màxima: el que és (el real) no esdevé; el que esdevé, no és (no és real). I es considera que, si els sentits no ens mostren el real, ens mostren només il·lusions i enganys, el món vertader no és accessible, cal desfer-se dels sentits.

És d'aquesta desestimació dels sentits i sobreestimació de la raó d'on procedeixen tots els conceptes filosòfics com els d'"ésser", de "substància"... en què es destil·la allò que hi ha al darrere d'aquesta racionalitat que s'instaurà a Occident: l'esperit de decadència. La metafísica, que amb els seus conceptes, acaba falsejant la realitat. Una falsedat que té la seva màxima expressió en la distinció entre "món vertader" i "món aparent".

La Història de la Metafísica com a Error

Nietzsche pretén mostrar que la distinció entre els dos móns és una il·lusió i, per tant, que la història de la metafísica no és més que un error. I ho fa presentant aquesta història condensada en els seus moments més importants: platonisme, cristianisme, kantisme, positivisme i nihilisme. La intenció és ben clara: es tracta de presentar la història sencera del pensament occidental com un procés d'autoemmascarament i, per tant, de destrucció del món suprasensible. La metafísica, al cap i a la fi, no és més que un símptoma, un moviment vital que imposa valors que atrofien, oprimeixen i debiliten la vida.