Nietzsche: Crítica a la Raó, el Llenguatge i la Decadència Occidental

La Crítica de Nietzsche a la Filosofia Occidental

El pensament de Friedrich Nietzsche revela principalment la sospita que sota la noció de consciència s’hi amaga el ressentiment cap a la vida. A partir d’aquí, gran part de la seva filosofia s’articula com una crítica ferotge als fonaments de la filosofia occidental. Segons ell, la cultura occidental és pura decadència i dogmatisme.

Sòcrates, Plató i l'Origen de la Decadència

Tal com ell considera, aquesta decadència comença amb Sòcrates, a qui assenyala com el culpable. A més, afirma que Plató és qui va establir les bases del que la filosofia socràtica representa.

Aquesta base socràtica es va veure enfortida amb l’aparició del cristianisme, que consisteix en la propagació dels ideals de vida i els valors de la filosofia de Sòcrates i Plató. A partir del cristianisme, la cultura occidental es basa en un únic valor: el de la raó que oprimeix la vida. Per tant, la filosofia de Nietzsche consisteix a descobrir els àmbits de la cultura afectats per aquesta raó opressora.

La Veritat i la Mentida en Sentit Extramoral

Nietzsche torna als orígens de la creació dels valors i la racionalitat, partint de la premissa que l’ésser humà és un ésser social. En aquest assaig, el filòsof desenvolupa els termes de la seva crítica. Per a ell, el llenguatge, el coneixement i la cultura en general són construccions humanes que han estat muntades des de la base d’un error.

L’intel·lecte s’ha utilitzat com a criteri de distinció entre veritat i mentida en un sentit epistemològic i no moral.

El Llenguatge com a Ficció Col·lectiva

La mentida consisteix en una ficció que limitem gràcies a l’intel·lecte per emmascarar la veritat, ja que el llenguatge ens fa pensar que som l’ésser més important de l’univers.

La mentida col·lectiva consisteix en el fet que la societat s’inventa una manera uniforme de designar les coses, i això passa a ser una «veritat inqüestionable» imposada socialment. Fem, doncs, un ús interessat del llenguatge com a instrument social per imposar un criteri que diferenciï la veritat de la mentida.

Això vol dir que, per a Nietzsche, el problema filosòfic de l’ésser humà és el llenguatge. Ja no és l’expressió de la realitat, sinó una mentida global en què tots creiem.

De la Metàfora al Concepte Universal

Tot el que captem del món exterior no és més que allò que percebem a través dels nostres sentits, que classifiquem o delimitem amb el llenguatge. El problema del llenguatge rau en el fet que no ens adonem que les paraules només designen relacions de les coses amb els humans.

Per tant, les paraules són metàfores i no pas instruments objectius que ens ajudin a conèixer la realitat.

Les metàfores es converteixen en conceptes quan oblidem el seu origen metafòric i els assignem un referent universal. Així com en la realitat no hi ha res definitiu, tampoc n’hi pot haver en el pensament. No hi ha una única forma de contemplar el món, ja que:

• Cada persona percep la realitat d’una manera diferent.
• Totes les perspectives són correctes (perspectivisme nietzscheà).