Nietzsche: Crítica, Nihilisme i Superhome

El pensament de Nietzsche: una crítica radical

El pensament de Nietzsche és una crítica a la cultura occidental, des de la filosofia fins a la religió, ja que, segons ell, l'única cosa que feien era tergiversar la realitat. Com diu Heidegger, amb Nietzsche acaba la metafísica de les Idees i comença la metafísica de la vida.

Crítica a la ciència, la moral i la filosofia

Nietzsche porta a terme una crítica a la ciència, afirmant que aquesta no és un coneixement objectiu i desinteressat. Després, en la seva crítica a la moral, descobreix que la moral judeocristiana és una moral d'esclaus, producte de la venjança i el ressentiment cap als forts. Els febles volien afirmar-se mitjançant valors contraris als dels forts: donen prioritat a l'esperit sobre el cos, creen una vida més enllà (transcendència) i rebutgen els sentits i les passions, ja que bloquegen els impulsos primaris a través del concepte de “pecat”, que ha donat lloc a un tipus d'home malalt i reprimit.

Més tard, critica els filòsofs per haver inventat un “món vertader” que té totes les propietats que no té la vida. Totes aquestes propietats venen per un menyspreu dels sentits i una sobreestimació de la raó. Al contrari, Nietzsche afirma que hem d'acceptar el testimoni dels sentits, ja que el que és real és l'esdevenir, el canvi. Criticarà principalment Sòcrates i Plató per haver tergiversat la realitat. Plató, en crear el Món de les Idees, divideix la realitat en dos mons: el real i l'aparent. Aquesta separació és un menyspreu a la vida, ja que es dona més importància al món inventat que al realment veritable.

El naixement de la tragèdia: apol·lini i dionisíac

La primera obra de Nietzsche és El naixement de la tragèdia. Nietzsche creu que la tragèdia grega havia sabut percebre la lluita entre dues forces que no poden existir l'una sense l'altra: l'esperit apol·lini i l'esperit dionisíac. El primer es relaciona amb Apol·lo, que és el déu de la llum, la raó i la forma; mentre que el dionisíac es relaciona amb Dionís, que és el déu de la foscor, el caos i el desig.

Per Nietzsche, la cultura grega antiga era dionisíaca, ja que buscava representar la mort i els aspectes horribles de la vida. Però a l'art posterior preval l'apol·lini, començant així un procés de decadència que arrossegarà la cultura occidental.

La mort de Déu i el nihilisme

Per Nietzsche, creure en Déu significa un menyspreu a la terra i al propi home. Déu era el sentit del món i el fonament de la vida dels homes. Amb la mort de Déu comença una nova història. Ara, les persones es poden convertir en creadores del seu propi destí i així arribar a ser vertaderament lliures. Així que, negant l'existència de Déu, justifica que l'ésser humà no necessita Déu per ser conscient de la llibertat humana. Déu ha mort, però l'home no.

A partir de la mort de Déu apareix el nihilisme, és a dir, el que queda després d'aquesta mort: la consciència de no tenir valors, de la falta de sentit. Però amb el temps ens adonem que Déu era dolent, que allunyava l'ésser de la seva humanitat, i ha hagut de morir per adonar-nos d'això. Per això, tot i que sigui una notícia tràgica per a molta gent, també comporta una bona notícia. El que passa és que fa tant de temps que vivim per a una altra vida (transcendència) que hem de tornar a aprendre a viure aquesta vida.

Nietzsche distingeix dos tipus de nihilisme:

• Nihilisme passiu: nihilisme com a decadència i minvament del poder de l'esperit.
• Nihilisme actiu: nihilisme com a signe d'augment de poder de l'esperit.

La voluntat de poder i el superhome

Després d'haver criticat tot això i haver dit que Déu ha mort, Nietzsche fa una proposta d'una nova filosofia i uns nous valors.

El món, els éssers humans, la vida, són voluntat de poder. Nietzsche no la defineix mai, però s'hi refereix amb molta freqüència. La vida és voluntat de poder, i aquesta última és la voluntat de ser més, viure més, superar-se, demostrar una força sempre creixent; en una paraula, és voluntat de crear.

El superhome: un nou model a seguir

Després apareix el concepte de «superhome», un heroi del futur, el filòsof que serà capaç de viure sense els antics valors, que assumirà la mort de Déu i la voluntat de poder, que viurà essent fort i sense sentir penediment pel fet de ser viu, pel fet de ser, a vegades, cruel. D'aquesta manera es converteix en un model a seguir, i serà el nou déu que dona sentit a la vida, és la nova esperança.

Nietzsche el defineix com a ésser que és capaç de crear els seus propis valors per donar ell mateix sentit a la seva vida. Aquest accepta plenament els seus instints i viu amb l'objectiu de ser l'amo exclusiu de la seva vida i la seva llibertat. A més, aquest superhome és el que desitja l'etern retorn.

Fases del superhome:

1. El camell: representa el "jo dec" (encara és un home feble, covard, antivitalista).
2. El lleó: representa el "jo vull" (rebel·lió contra la moral i les normes, assassí de Déu, cerca el sentit de la vida).
3. El nen: cal dir "sí" als nous valors i a la nova manera de veure la realitat (esperit lliure, nous valors, egoisme sa, superhome).

És a dir, nihilisme passiu → rebel·lió que porta al nihilisme actiu → superhome.

L'etern retorn: una vida sense transcendència

El primer missatge d'aquest etern retorn és la no transcendència: no hi ha un més enllà de la vida, no hi ha una altra vida on tinguis segones oportunitats. Aquesta és l'única vida existent i cada instant que passa s'està quedant fixat en l'eternitat. No tenim una vida que acabarà desembocant en una altra vida, sinó que tenim una vida que acaba sent clausurada amb ella mateixa, com un anell.

Nietzsche està utilitzant una paradoxa per a aquest etern retorn, ja que l'ensenyament d'aquest no és que la vida es vagi repetint eternament, sinó que vol deixar clar que l'única vida que hi ha és aquesta. Llavors, el pensament de l'etern retorn ens diu que la millor manera de viure és no lamentar res del passat, no esperar res del futur, estimar el present i poder voler que es repetís eternament.

A més, recupera el sentit de la mort com a punt final de la vida, sense un més enllà on solucionar allò viscut o allò no viscut. Si soc immortal, la mort no és una veritable mort, i sempre puc esperar a viure després. Però l'etern retorn ens diu que aquell després no existeix, només està l'ara. Qui necessita una altra vida per justificar la pròpia és perquè, en realitat, no viu o té un fort ressentiment cap a la seva vida.