Nietzsche: Crítica a la cultura occidental

EL SENTIT DE LA SEVA FILOSOFIA: crítica a la cultura occidental

Nietzsche comparteix amb Marx i Freud l'actitud de sospita i denúncia. Què és sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita porta a anar més enllà de les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche i Freud seran coneguts amb l'expressió filòsofs de la sospita. La sospita de Marx i Engels fou de caire socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi batega sofriment, alienació i explotació. La sospita de Freud serà de caire psicològic: sota les més nobles idees i més bons sentiments s'hi amaguen mòbils obscurs, irracionals i inconscients. La sospita de Nietzsche és global i radical: davant la vida la cultura occidental ha adoptat des del seu origen una actitud de negació i ha defensat uns valors moral i religiosos que ja no serveixen. Avançant-se al seu temps i incomprès en el seu moment, Nietzsche extreu les conseqüències de la progressiva pèrdua de la fe religiosa a Europa i anuncia que Déu ha mort.

“EL NAIXEMENT DE LA TRAGÈDIA”. Apollo i Dionís.

El primer i revolucionari llibre de Nietzsche El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música, profundament marcat per Schopenhauer i per Wagner, mostra el nucli del seu pensament: el reconeixement de la vida com a valor fonamental i la convicció que la cultura occidental ha rebutjat o temut la vida. Seguint Schopenhauer, pensa que la vida és una realitat irracional, cruel i cega, és dolor i destrucció; ara bé, el camí superior per a fer front a aquesta realitat no passa pas per a la renúncia o per l'ascetisme, sinó per l'art, per un art que afirmi la vida en la seva plenitud. Aquest ha estat, precisament, el camí emprés per la tragèdia clàssica grega: l'art tràgic és un valent i sublim sí a la vida malgrat el dolor que aquesta comporta. La tragèdia clàssica manifesta l’equilibri que es dona entre l'esperit dionisíac (Dionís és el déu del vi, la fecunditat, la passió, els valors de l’instint, la foscor) i l'esperit apollini (Apollo és el déu de la llum, la proporció, la mesura, l'equilibri i els valors de la raó). Nietzsche considera que la Grècia clàssica no ha oblidat cap dels dos déus. Contràriament, amb Sòcrates i Plató s'inicia la decadència, el predomini dels valors apollinis per sobre dels dionisíacs, comença el predomini de la racionalitat per sobre de la vida. Nietzsche esdevindrà el gran defensor de l'actitud dionisíaca d'acceptació de la vida tal com és, fins i tot amb la mort que porta dintre seu. Esdevindrà el gran crític de l'actitud de renúncia de la vida, de fugida davant la vida, l'actitud iniciada per Sòcrates. El drama musical wagnerià ocupa el lloc que la tragèdia clàssica ocupava en el món grec presocràtic: expressa el sí a la vida que surt del cor de Dionís. Wagner és el prototipus d'artista tràgic.

LA MORT DE DÉU

L'expressió “Déu ha mort” significa molt més que l'afirmació d'alguna mena d'ateisme; és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes, de les idees immutables i dels ideals que guiaven la vida humana. Els vells i més elevats ideals ja no impulsen les vides de les persones, han perdut la seva força. La mort de Déu equival a l'enderrocament dels pilars de la nostra civilització: tots els valors d'aquesta descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu era el sentit de món, el fonament dels valors morals, de la distinció entre el bé i el mal i garantia de coneixement; en definitiva, el fonament de la vida dels homes. La mort de Déu significa la perdua del sentit del món: s’esborra la creença en un més enllà i els manaments i prohibicions divines queden enrera en la història. Els homes no han pres encara consciència d’aquest fet. Davant la mort de Déu només s'escauen dues posicions: la del darrer home, la de l’home que viu la fi de la civilització o la del superhome, la del nou déu terrenal que diu sí a la vida. Nietzsche veu en el seu propi temps el regne del darrer home, de l'home que viu la trista fi d'una civilització en la qual havien imperat grans valors ara ja morts. És el regne de l'home empobrit, de l'home sense grans objectius, només amb petits interessos; és el regne de l'home que es veu precipitat al nihilisme. El nihilisme és l'estat de l'home mancat d'objectius pels quals valgui la pena lluitar, mancat de força per superar-se. És l'home de la vida moderna, que està de tornada de tot i cerca només la comoditat i el seu plaer diari.

EL SUPERHOME

La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou déu terrenal, serà el sentit de la terra, l'home que serà «capaç d'infantar una estrella»; el pol oposat al darrer home. No és una nova raça, resultat de l’evolució biològica, sinó un home moralment superior. En el seu camí, el superhome s'oposarà a tota difamació del món, a tot menyspreu pel cos, a tot ascetisme. Ha de donar un nou sentit al món: nous valors no transmundans. Aquesta creació de nous valors serà el gran risc del superhome, i no compta en cap suport fora d'ell mateix; serà el gran creador de valors fonamentats en la vida. “El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra!. Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no cregueu a aquells que parlen d'esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no...” L’home ha de ser superat. Només és un pont i no l’objectiu final.. “L’home és una corda estesa entre el simi i el superhome”. Serà necessari passar per tres successives transformacions: camell, lleó i nin. El primer s’agenolla davant déu i vol dur les feixugues càrregues dels “tu has de”. El camell es transforma en lleó, el que diu no i al “tu has de” hi oposa el “jo vull”, però és incapaç de crear nous valors. Això és propi del nin, la darrera metamorfosi, “innocència i oblit, un nou començament, un joc...un sant dir si”. Quines són les qualitats del superhome? Nietzsche no porta a terme una caracterització d'aquest ésser superior, només en fa insinuacions. Serà un esperit lliure i cor lliure que no cedeix davant res, però que participa de la innocència i espontaneïtat del nen. Amb què compta el superhome a l'hora de crear nous valors? Amb la voluntat de poder.

LA VOLUNTAT DE PODER

La voluntat de poder és un simulacre, una metàfora per acostar-se a la realitat i la vida. La realitat és un mar de forces en tensió, forces que no coneixen l’equilibri. Què és aquesta força? La voluntat de poder. L’essència de la vida, l’energia còsmica, l’energia creadora, tot això és la voluntat de poder. La voluntat de poder és la vida que imposa la seva llei. Però la voluntat de poder no és ben bé la salvatge llei del més fort. No és una voluntat que vol el poder, com si volgués alguna cosa que no té, és el poder que vol. Així que hem de descartar la identificació d’aquesta metàfora amb l’ambició de poder, possessions i domini sobre els altres. “Virtut que dona”, així anomena Zaratustra aquesta cosa inexpressable. L’autèntica forma de la riquesa o del poder és crear, donar, regalar. És el poder de l’artista, de l’amant, de l’aventurer, el que tot ho dona. La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat. Com més poderosa i creadora és una vida, més imposa jerarquia i desigualtat; com més dèbil i impotent, més imposa igualtat. Els predicadors de la igualtat són aquells que, com les taràntules, estan amarats de verí, d'un verí que vol assassinar tota vida noble i superior. La voluntat d'igualtat és l'intent de reduir el que és original i excepcional a ordinari i mediocre. Nietzsche polemitza contra la identificació d'igualtat amb justícia, identificació ben viva en la Revolució Francesa, en les propostes socialistes i comunistes, en totes les democràcies i en el mateix cristianisme.

L’ETERN RETORN

El principi de l’etern retorn, que ja està present en els mites d’antigues cultures, és que qualsevol cosa que succeeix ha succeït un nombre infinit de vegades i ho seguirà fent durant tota l’eternitat. L'etern retorn, o circularitat del temps, comporta no una visió lineal del temps sinó una visió cíclica. En un horitzó lineal destaquen passat i futur; però aquests es fonen en una visió cíclica: la distinció entre passat i futur no les fa el temps, sinó cadascun de nosaltres des del seu punt de vista. Aquí, l'únic que compta és l'instant creador, un instant que, com un llampec, illumina tot el paisatge del temps. Aleshores, l'instant decideix sobre l'eternitat, és a dir, el que es fa val per sempre L’etern retorn és la suprema fórmula d’afirmació de la vida i de fidelitat a la terra. No hi ha més món que aquest, un món que gira sobre sí mateix en un alegre joc còsmic. És l’acceptació total de sí mateix i de l’existència tal com són, amb els seus aspectes agradables, com el plaer o la festa, i aquells que ens espanten, com el dolor i la mort. No és la simple afirmació del Carpe diem, sinó la màxima expressió del vitalisme: el superhome que abraça aquesta doctrina pot mirar la seva pròpia vida i desitjar reviure-la una vegada i una altra durant tota l’eternitat. És una acceptació total de l’existència, un dir “si” a tot. Aquest és l’amor fati de Nietzsche, l’amor al destí: estimar el teu destí, sense necessitat de ficcions ni falses esperances i seguretats, i abraçar l’existència sense sentit donat que retornarà una i una altra vegada durant tota l’eternitat.. Nietzsche no intenta demostrar la doctrina de l’etern retorn, sinó presentar-la com un experiment mental i desafiar-nos a considerar quina seria la nostra reacció si la doctrina fos certa.

LA TRANSVALORACIÓ DELS VALORS. Moral dels senyors i moral dels esclaus

Tots els escrits de Nietzsche posteriors a Així parlà Zaratustra estan marcats per la idea de transvaloració o capgirament de tots els valors. En tots ells els problemes de la filosofia són, essencialment, problemes ètics o de valors: la vida, i només la vida, és el fonament últim de tots els valors. En La genealogia de la moral analitza l'origen dels valors. El valor o categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder. En la primera dissertació pren relleu la distinció entre dues morals, la moral dels senyors i la moral dels esclaus: La moral dels senyors és la moral noble en la qual bo és tot el que eleva l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble, aristocràtic, en el sentit d’elevat o superior en mèrits, fort, poderós, bell, feliç i creador. La moral dels esclaus, per altra banda, és la moral del ramat i de la mediocritat, una moral amarada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils. Per aquesta moral bo és igual a renúncia, humiliat, sumissió, en definitiva una moral passiva i no creadora. Les manifestacions d’aquesta moral a occident son el cristianisme i el socialisme i la democràcia. El cristianisme és l’enemic de la vida en tant que és repressor de la vitalitat: castedat, dejuni, sacrifici,.. El cristià es ple de sentiment de cupa en tot el que fa i persegueix tot el que és instint vital amb la idea de pecat.. La religió cristiana promet un món de benaurances més enllà d’aquest món si complim amb la voluntat de déu, ens sacrificam i negam el cos i la sexualitat. En cas contrari ens tocarà el càstig etern de l’infern. Nietzsche constata que en la història de la cultura occidental hi ha hagut un domini de la moral dels dèbils sobre la moral dels forts: el ressentiment del dèbil tem l’home fort i poderós i per contenir-lo imposa els valors del ramat com a valors absoluts. Ha arribat la decadència amb aquesta moral antinatural, la platònicocristiana, que posa el centre de la vida en el més enllà, despreciant el cos, l’instint, el plaer i el pensament lliure. És necessària la transvaloració o capgirament dels valors que suposarà un retorn a la moral originaria. El protagonista serà el superhome, aquell que està “més enllà del bé i del mal”, el qui és capaç d’assumir la mort de déu i l’etern retorn, el qui crea nous valors. Quins són aquests nous valors? Nietzsche no ens ho aclareix. “El meu principi: no se donen principis morals”. Sembla que persegueix la integració de tots els aspectes de la naturalesa humana, la unió d’Apol.lo i Dionís.

EL NIHILISME

La paraula nihilisme prové del llatí nihil, que traduïm com a no-res. Significa negació, buit, rebuig de tots els valors i manca de creença en res. El nihilisme és la conseqüència històrica de la mort de déu, que implica la pèrdua del fonament dels valors, la desorientació vital, el convenciment de la manca de sentit de la vida i la negació de l’esperança en una vida ultraterrena. La cultura 8 occidental, buida ara de sentit de l’existència, de valor i de metes, està malalta i aquesta malaltia té un nom: nihilisme. Nietzsche parla de nihilisme en dos sentits diferents: • Nihilisme passiu: és l’acceptació pessimista de la manca de valors i de la manca de sentit de l’existència.. És el temps del darrer home, petit, miserable, indiferent, que només cerca la comoditat, un zombi. • Nihilisme actiu: cerca destruir tot el que és vell i transformar els valors, cap al naixement d’un tipus superior d’home. Nietzsche se converteix en metge de la cultura ja que en la seva estratègia s’hi troba el desig de que l’home pugui recuperar la “gran salut”, una nova forma d’estar en el món.