Nietzsche: Crítica al Món Veritable i la Filosofia de l'Esdevenir

Coneixement i veritat: Ser, esdevenir i els dos mons

La realitat no és, esdevé; tot es renova a cada moment. La realitat és inaccessible al coneixement humà; podem experimentar-la, però no conèixer-la. En la realitat no hi ha coses, hi ha esdeveniments, successos fluctuants que experimentem. L'esdevenir és enigma i, com tot enigma, ens desconcerta, per això fins i tot podem arribar a odiar-lo. Podem suportar un món sense sentit, sense certesa, sense ordre?

La cultura occidental, la filosofia, ofereix la solució: atès que aquesta realitat ens la mostren els sentits, diguem que els sentits ens enganyen i que ens condueixen a l'error. La realitat que ens mostren és pura aparença. La raó ens obre al món d'objectes que romanen sense variar, permetent el coneixement veritable. Aquest món creat per la metafísica és, per a ella, real, incondicionat, estable, encara que no estigui a l'abast de la percepció.

D'una banda, tenim el món de l'esdevenir, pura aparença; de l'altra, el món de l'ésser, l'autèntic, el qual val la pena. El dualisme ontològic de Plató té dos principis:

• El que roman té un valor superior al que canvia.
• La raó és el camí per a descobrir i conèixer el món veritable.

Nietzsche els anomena filòsofs-mòmia: uns filòsofs que confien en els conceptes abstractes tant com desconfien dels sentits.

Nietzsche davant l'anomenat «món veritable»

Nietzsche diu que només hi ha esdevenir. L'aparent ho puc experimentar, però el «veritable» no és més que una construcció de la raó, i aquesta no és més que una forma grollera i simplificada de l'inconscient; de cap manera pot establir-se com el valor suprem de l'existència. El real és la multiplicitat i el canvi.

Nietzsche proposa substituir els dos principis platònics anteriors per aquests dos:

• No hi ha cap sentit per sota o per sobre de l'esdevenir.
• No hi ha sentit algun perquè l'esdevenir no dona sentit.

El món aparent només té sentit en relació amb la veritat. Si aquesta desapareix, no podem anomenar l'altre «aparent», doncs no és aparença de res. L'única realitat que ens queda és l'anomenat «món aparent», el de l'esdevenir.

Cal parlar del món experimentable: només sabem de la duresa d'una pedra en contacte amb la pedra; la pedra no és dura en si mateixa, només és dura per a aquell que la toca; no coneixem la duresa, l'experimentem.

D'acord amb les conviccions nietzscheanes sobre la voluntat de poder i la vida, un home feble necessita crear aquest món, el «món veritable», creure-hi i menysprear l'altre, per a sobreviure. L'ésser humà ha inventat el «món veritable» per a mantenir-se en la vida; és antropomòrfic i, com a tal, propi del mite. Incapaç d'afrontar el caos de l'esdevenir, no ha dubtat a falsejar el món, inhumà, amoral, caòtic.

No hi ha una cosa en si mateixa; el concepte de «cosa» és un falsejament, una manera d'arranjar, esquematitzar l'experiència, perquè resulti dominable. En conclusió, els filòsofs-mòmia són imputats de falsificadors, doncs simplifiquen la realitat, redueixen l'esdevenir, el solidifiquen.

Crítica nietzscheana al món metafísic

La invenció i la ficció són les poderoses armes de l'intel·lecte per a crear un món. Aquest intel·lecte empra el llenguatge per a assolir-lo. Com a conseqüència, sorgeix la dificultat de percebre el canvi. La fe en la gramàtica permet creure en el «món veritable».

Desenvoluparem aquest apartat a partir de dos exemples utilitzats pel mateix Nietzsche. Per exemple: dic en una nit de tempesta, «el llampec brilla». Sona com quelcom obvi l'experimentat. Si analitzem el que estem dient, no es correspon amb l'experimentat, sinó amb un món metafísic. Estic duplicant la realitat, doncs diferencio el llampec, que genera un efecte que és la lluentor. He convertit un esdevenir que m'han ofert els sentits en un món amb substàncies (coses) i amb causes i efectes.

L'experiència sola no pot separar el llampec de la lluentor, ni pot percebre la causa diferenciada de l'efecte. La metafísica, la gramàtica, ens fa creure que tota acció té darrere un subjecte, quan l'única cosa que existeix és l'acció, l'esdevenir.

Descartes diu que després de tota acció hi ha un subjecte que afirma, que pensa; per tant, hi ha quelcom pensant, aquest quelcom sóc jo; en conseqüència, «penso, després existeixo». L'única cosa que se'n pot extreure és que hi ha un pensament; que darrere d'aquest pensament hi hagi un «jo» que el produeix, encara que recolzat en el llenguatge, no és més que una qüestió de necessitat de creure en un món amb raó i sentit. Si Descartes no hagués tingut por a l'esdevenir, mai no hauria realitzat tal descobriment.

Coneixement i veritat enfront de la interpretació

Què busquen realment tots els pensadors en construir una realitat transmundana? El coneixement de la realitat? Són uns farsants: creen aquesta nova realitat no en resposta al seu anhel de veritat, sinó per la por. Viuen l'autoengany. Les il·lusions metafísiques ens consolen en els nostres fracassos d'adaptació. No tenen valor cognoscitiu, però tenen valor adaptatiu.

Són solucions per a viure més tranquils, més confiats. No hi ha veritat perquè no hi ha món veritable-metafísic; hi ha una multitud de perspectives, cap de les quals respon a la veritat, sinó a l'experiència que cadascú manté amb la realitat mutable.

La veritat no és el coneixement de la realitat. L'ésser humà no busca per naturalesa el saber, fuig del perill de l'esdevenir. Què és la veritat? On és el refugi anti-esdevenir? L'única veritat a la qual pot arribar l'ésser humà sense mentir-se a si mateix és la veritat d'estar condemnat eternament a la no-veritat. Els presoners alliberats no han emprès un camí d'alliberament mitjançant l'accés a la veritat; són actors en un decorat que representen el paper del covard. No hi ha fets, només interpretacions. No tenim mesura de percepció correcta. Tota percepció és una interpretació de qui percep.

El perspectivisme segons Nietzsche

Conèixer no és un acte en el qual apareix l'essència de la cosa. Són les nostres necessitats les que interpreten el món. No hi ha fonament per al coneixement. Mentre les interpretacions d'una voluntat de poder fort afavoreixen la vida en la faula del món, les altres l'afebleixen en la farsa del món.

Experimentar la vida, viure-la en aquesta ambivalència de sentit. Per a Nietzsche, una manca de sentit equival a la manca d'un únic sentit. S'obren les portes a la multitud de sentits; cadascú crearà el seu d'acord amb la força de la seva voluntat de poder.

El món metafísic no és que sigui fals —no hi ha tampoc veritat ni falsedat—; és només la interpretació dels «malalts» del món, el món en el qual necessiten creure. Nietzsche critica que, a més, volen fer passar la seva interpretació com l'única vàlida per a tots. No hi ha una única i veritable perspectiva global; el tot és la totalitat de les perspectives.

La concepció del coneixement de Nietzsche ens ha dut a un perspectivisme de la veritat. No hi ha un món veritable-metafísic, sinó un pluriunivers d'interpretacions, i totes són vàlides.