Nietzsche: Crítica al Llenguatge, Nihilisme i el Martell de Crepuscle dels Ídols

Crítica a la Relació entre Filosofia i Llenguatge en Nietzsche

La relació que s'estableix entre la filosofia i el llenguatge és fonamental. Tots i cadascun dels conceptes filosòfics es desenvolupen en relació mútua i sempre formen part d'algun sistema conegut. El filòsof no ha de perdre de vista això, i en lloc de descobrir, ha de reconèixer, recordar els orígens, les primeres pedres dels sistemes filosòfics. Nietzsche pensa que hi ha un centre comú que predisposa cap a un cert esquema filosòfic bàsic.

Un altre assumpte, lligat al que s'ha dit fins ara i al qual la teoria filosòfica de Nietzsche també dedica una reflexió, és la solució «formal» que s'estableix entre cada filosofia i el seu esquema lingüístic corresponent. Semblaria que cada sistema, com a tal, està condicionat per la funcionalitat de la seva gramàtica, però Nietzsche dubta d'aquesta formalització a priori del llenguatge que el costum santifica, i es pregunta si no estarem enganyats precisament pel propi llenguatge.

El Nihilisme en Nietzsche: Essència i Destí d'Occident

El nihilisme no és una doctrina filosòfica, sinó un moviment històric especial de la cultura occidental. No es tracta d'un fenomen parcial ni d'una edat concreta, sinó de l'essència de tot un destí: el dels pobles occidentals. La meditació sobre el nihilisme pren com a objecte la història de la veritat suprasensible i les relacions d'aquesta amb l'essència de l'home. La frase de Nietzsche «Déu ha mort» ens revela l'essència d'aquest pensament sobre la història d'Occident. Si Déu, com a síntesi del fonament suprasensible i origen de tot allò real, ha perdut tota la seva força obligatòria i, sobretot, «constructiva», és obvi que l'ésser humà ha perdut totalment l'orientació en el món.

El nihilisme té dues cares: una de negativa, com a essència de la tradició platonicocristiana que explica la crítica destructiva de la tradició occidental; i una de positiva, perquè el nihilisme —és a dir, la reflexió sobre el nihilisme— suposa el reconeixement de les condicions que han portat Occident a esdevenir nihilista. En aquest sentit, és com s'il·luminen els intents per escapar del nihilisme.

Crepuscle dels Ídols: Filosofar amb el Martell de Nietzsche

Crepuscle dels Ídols, o la manera de filosofar amb el martell, és el tercer. Suposa una declaració de guerra contra l'antiga veritat. El nom, pres d'una òpera de Wagner, vol dir que ja no hi ha déus, sinó només deïtats falses venerades per tota la humanitat. Wagner és per a Nietzsche a la música el que Schopenhauer és a la filosofia. De Wagner es distancia per l'aproximació d'aquest al cristianisme; des de llavors dirà d'ell que és un «decadent corromput i desesperat...». Quan Wagner li envia la seva obra Parsifal, Nietzsche contesta amb la seva obra Humà, massa humà.

Les conseqüències són òbvies. Arriba al final «gairebé tota la moral que fins ara s'ha ensenyat, respectat i predicat». Aquesta moral anava contra els instints de la vida i representa una condemna de tals instints, prenent Déu com a enemic de la vida. La moral que aquí ofereix Nietzsche és una moral presidida per l'instint de viure. A aquesta obra seguirà L'Anticrist; la tesi serà la necessitat d'aniquilar la gran maledicció que és el cristianisme, una religió que va interpretar malament el seu fundador, començant per Pau. Quant a obra filosòfica, en pertànyer a l'últim any de lucidesa, vol dir que és una de les seves obres més madures. Es proposa destruir tota empremta d'idealisme: només existeix el món real, el món de l'espai i el temps, el món dels sentits.