Neorealisme i Nouvelle Vague: Cinema Postguerra i Modernitat

Neorealisme

Context històric i definició

El final de la II Guerra Mundial va causar un gran desconcert a Itàlia. D’una banda, l’ensorrament del règim de Mussolini i la fi de la guerra provoquen una sensació d’alliberament. De l’altra, Itàlia s’adona que no només és un país que cal reconstruir, sinó que la pròpia Itàlia d’abans de la guerra no era el país perfecte i pròsper que volia fer creure el feixisme. En el camp de les arts, aquest desconcert, paradoxalment, fou l’iniciador d’una de les corrents plàstiques més interessants de la postguerra: el neorealisme. Centrat sobretot en el cinema, el neorealisme buscava retratar la Itàlia real, la Itàlia dels italians. No calia amagar la realitat darrere els grans escenaris i els grans discursos, sinó reconèixer-li la dignitat.

El neorealisme, per tant, és un moviment cinematogràfic nascut a Itàlia l’any 1945 —en acabar-se la Segona Guerra Mundial, el feixisme i Mussolini— i que dura fins al 1952, aproximadament, perquè el canvi econòmic, polític i social que experimenta el país fa que canviïn les orientacions cinematogràfiques.

Característiques del Neorealisme

• El neorealisme fuig de la grandiloqüència feixista dels anys anteriors i adopta un to realista.
• Utilització d’actors no professionals, per la naturalitat i espontaneïtat que oferien, però també pel fet que els pressupostos d’aquestes pel·lícules eren baixos.
• Rodatge en escenaris naturals. Molt sovint era molt difícil disposar d’estudis de gravació: els estudis cinematogràfics romans, Cinecittà —el centre de la producció comercial italiana des del 1936—, poc després de la guerra, van servir de camp de refugiats, de manera que les pel·lícules es van passar a l’exterior, en uns escenaris que mostraven tota la devastació de la guerra i ajudaven a transmetre un major realisme.
• Exposició d’una temàtica (o problemàtica) quotidiana, pròpia de les classes populars: voluntat de reflectir la història d’un poble, la realitat de les classes treballadores més desafavorides, l’estat econòmic i anímic de la Itàlia de la postguerra, les condicions precàries en què es vivia...
• Tant els personatges com els ambients de les pel·lícules tenen un aire d’innocència, sense grans artefactes tècnics (tampoc podien disposar-ne), amb diàlegs senzills. La idea era convidar a l’espectador a reflexionar com a individu social. Els personatges s’humanitzen, s’acaben els herois que tot ho poden.
• Adquireixen molta importància, narrativament i dramàtica, els nens i les dones.

Nouvelle Vague

Context i característiques de la Nouvelle Vague

Entrats a la modernitat cinematogràfica, la Nouvelle Vague és el nou corrent cinematogràfic sorgit a França a finals dels anys 50 de la mà de personatges procedents de la crítica del cinema. En molts sentits, fan un gran salt respecte el cinema del moment a França.

Corren nous aires pel cinema a tot arreu, tant als Estats Units com a Europa. En el cas de la Nouvelle Vague, un grup d’estudiosos del cinema sense recursos suficients per fer pel·lícules (és per això que fins aleshores s’havien dedicat a escriure sobre cinema, sobretot a la famosa revista Cahiers du Cinema), agafen tant l’herència intel·lectual d’André Bazin i del famós concepte de “cinema d’autor” com l’herència “pràctica” d’altres moviments anteriors com el mateix neorealisme i comencen a dirigir els seus propis films des de la llibertat.

Característiques generals de la Nouvelle Vague

• Es critiquen les produccions que només se centraven en la qualitat de la filmació i en les bones adaptacions literàries, i que deixaven de banda la intencionalitat del director. Contra aquestes pel·lícules d’abans, les pel·lícules de la Nouvelle Vague s’han de considerar, sobretot, noves obres d’autor. Això vol dir que el director és qui marca la línia creativa, més que el productor i fins i tot més que el guionista.
• A la vegada d’aquesta crítica al cinema “antic” de to acadèmic, els cineastes de la Nouvelle Vague proclamen la importància del cinema americà des d’una perspectiva “anti-intel·lectual”, valorant a directors de western com John Ford o d’intriga com Alfred Hitchcock.
• Pel·lícules de baix pressupost.
• Rodatge en exteriors, sovint a París, amb pocs mitjans tècnics.
• Ús de càmeres lleugeres per a rodar càmera en mà i en llibertat.
• Canvi en la fotografia amb moviments innovadors.
• Preses llargues (a l’estil de l’americà Preminger o del japonès Mizoguchi).
• Personatges sense rumb ni expectatives en la societat petit-burgesa.
• Moments d’improvisació, tant de rodatge com d’actors.
• Muntatge discontinu.
• Plans homenatge a altres autors.