Neorealisme italià: un moviment cinematogràfic postguerra

El neorealisme italià fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat.

Molts crítics i historiadors de cinema consideren el film de Rossellini (amb guió de Federico Fellini), Roma, città aperta, la pionera pel que fa al neorrealisme i l'obra neorealista per excel·lència; mentre que la gran obra mestra, el punt de referència que resumeix tota una manera d'entendre el cinema, és Ladri di biciclette de Vittorio de Sica. Aquesta última és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, com el millor film de la història del cinema.

La fi del neorealisme coincideix amb la fi de la postguerra i acaba amb la nova generació posterior a la segona guerra mundial. L'entrada del nou capital al país fa que la situació econòmica i social millori i provoca que els principis en els que es basava el moviment quedin obsolets. El dia a dia ja no és aquella odissea per la que havien de passar els ciutadans. Al instaurar-se la democràcia, els punts de vista es multipliquen i ja no és tan fàcil oferir una visió "objectiva" de la realitat com pretenien els realitzadors neorealistes.