El Neoclassicisme a 'El Jurament dels Horacis': Anàlisi

El Jurament dels Horacis

Documentació general

Obra: El Jurament dels Horacis

• Autor: Jacques-Louis David (1748-1825)
• Cronologia: 1784
• Tècnica: Oli sobre tela
• Estil: Neoclassicisme

Fill d'una família de comerciants de la petita burgesia, David es va formar artísticament en un ambient rococó. A partir de 1790 va començar les seves activitats polítiques revolucionàries i, anys després, es va convertir en un fervent partidari de Napoleó, de qui va ser pintor de cambra des de 1804.

L'escena es divideix en tres grups: a l'esquerra, observem tres soldats romans que alcen la mà dreta en senyal de jurament. Al centre, un home amb una capa vermella sosté tres espases amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta fa un gest solemne. A la dreta, hi ha un grup de tres dones abatudes i dos infants a la falda d'una d'elles.

Anàlisi formal

Composició equilibrada i racional

L'escena se situa en una galeria porticada amb tres arcs de mig punt que es corresponen amb els tres grups de figures, creant un marc arquitectònic clar i ordenat.

La composició és simètrica i tancada. L'eix el marca el personatge central (el pare), i a banda i banda se situen els altres dos grups. Els mànecs de les espases constitueixen el punt focal central que capta l'atenció de l'espectador. Aquest punt actua com el vèrtex d'un triangle que descendeix a través dels braços dels soldats. En general, és una composició que genera una gran estabilitat i equilibri.

Les línies predominants són les verticals, marcades per les columnes i el mur del fons. Les figures masculines, tot i la seva postura tensa i dinàmica, accentuen també aquesta verticalitat, que convergeix en les tres espases. En contrast, el grup de les dones està dominat per línies corbes i diagonals, que transmeten el seu desconsol.

Els arcs i les línies del terra, que segueixen les regles de la perspectiva lineal, ajuden a crear una clara sensació d'espai i profunditat, en la qual destaquen unes figures amb un volum gairebé escultòric.

El dibuix és precís, detallat i continu, donant prioritat a la línia sobre el color. La gamma cromàtica és sòbria, amb predomini de tons neutres (verds, ocres, marrons), trencada per l'intens vermell de la capa del pare, que simbolitza la passió i el sacrifici.

La llum, provinent de l'esquerra, és freda i dirigida. Crea forts contrastos de clarobscur, a l'estil de Caravaggio (tenebrisme), que accentuen el volum i la monumentalitat de les figures, representades amb gran naturalisme. L'ambient general de l'obra és de solemnitat i severitat.

Conclusió sobre l'estil

És una obra paradigmàtica de l'estil neoclàssic, caracteritzada per:

• Composició equilibrada, simètrica, senzilla i centrada.
• Predomini del dibuix sobre el color.
• Solemnitat i equilibri en l'expressió, evitant el dramatisme exagerat.
• Tractament escultòric de les figures (escultoricisme).
• Recerca de la sobrietat i la racionalitat enfront dels "excessos" del Barroc i el Rococó.
• Inspiració en temes de l'antiguitat clàssica amb un fort contingut moral i espiritual.

Alguns autors prefereixen parlar de classicisme romàntic més que de Neoclassicisme, per la càrrega emocional i el compromís polític que l'obra transmet.

Interpretació

Descripció iconogràfica

El quadre representa el moment en què els tres germans Horacis juren davant del seu pare lluitar fins a la mort, si cal, contra els tres germans Curiacis. Segons la llegenda de l'historiador Tit Livi, la victòria dels Horacis en aquest combat singular va suposar la fi de la guerra entre Roma i la ciutat veïna d'Alba Longa.

El jurament comporta un greu conflicte familiar, ja que existien llaços de parentiu entre les dues famílies: una de les germanes dels Horacis, Camil·la (amb túnica blanca), estava promesa a un dels Curiacis, mentre que un dels Horacis estava casat amb Sabina, germana dels Curiacis. El grup de dones a la dreta, afligides, presagia la tragèdia. Els romans van guanyar, tot i que només va sobreviure un Horaci. La història acaba tràgicament quan l'Horaci vencedor mata la seva pròpia germana, Camil·la, perquè aquesta li va retreure la mort del seu promès.

Significat iconològic

L'obra és una exaltació de la virtut cívica i el patriotisme. Representa el deure dels ciutadans de sacrificar-se per la pàtria, posant l'Estat per sobre dels interessos i sentiments particulars. Simbolitza el conflicte entre el deure públic (raó, masculinitat) i el sentiment privat (emoció, feminitat).

Funció de l'obra

La funció principal d'aquesta obra és moralitzant i propagandística: exaltar el sentiment del deure i el sacrifici personal pel bé comú, valors que ressonaven amb l'esperit de la imminent Revolució Francesa.

Context històric i cultural

És important assenyalar com l'estil neoclàssic, defensor de la raó i de la Il·lustració, introdueix a les seves obres un contingut moralitzant. L'objectiu és educar l'espectador a través d'exemples de virtut, sacrifici i estoïcisme davant del patiment. Aquesta intenció és present en altres obres de David com La mort de Sòcrates o Els lictors portant a Brutus els cossos dels seus fills.

En aquesta època, l'artista ja no està vinculat a un gremi, sinó que es forma en escoles i acadèmies oficials, la qual cosa reforça el caràcter intel·lectual i normatiu de l'art.